Joan Monné Trio, Ciutadella, 2-5-08

Primer bolo amb el nou trio, en tenia unes ganes que em moria! La veritat és que aquest bolo va ser el detonant per gravar el disc de standards. Era una idea que feia temps que em rondava pel cap, i la confirmació del bolo a Menorca i la conversa casual amb el Jordi Pujol a París em van acabar de donar l'empenta per decidir-me a tornar a gravar a trio i fer-ho tocant standards.

M'ho he passat molt bé tocant, tot i que les condicions no eren les millors. Un piano que semblava una màquina d'escriure destartalada i una sonorització patètica (un cop més, quan s'acabarà aquest malson?) no van impedir que hi hagués música. I còm m'agrada tocar amb aquest parell! El Bori va tocar de puta mare, i el Xirgu, encara que ell no hi estigui d'acord, va estar genial, com sempre.

I també m'ho vaig passar bé fora de l'escenari. Vaig riure molt a Sa Clau, en tenia molt bon record de quan hi vam tocar amb el quartet de la Carme, i em va agradar tornar-hi després de 10 anys i tornar-me a trobar amb el Pasqual i la Mari. I m'ha agradat també conèixer una mica més la Rosa, escoltar les coses que m'ha explicat de com ha anat entrant en aquest món de bojos, veure que ens podem entendre, que la puc entendre (a vegades no savia per on agafar-la, em desconcertava una mica la seva manera de fer).

En fi, que ja espero el bolo de Banyoles, encara que sigui a l'aire lliure. No m'agrada massa tocar en espais oberts, el so se'n va i depens massa de l'equip i del tècnic, a veure si tenim sort i ens toca algú que sàpiga què es fa darrera la taula. Ah, i potser per al dia 25 ja tenim el disc!

Jim Snidero

Vaig tenir sensacions diverses en els dos concerts que vam fer aquest cap de setmana. El divendres, a Granollers, la primera part va ser prou bona, amb energia, però la segona part, des del meu punt de vista, va caure en picat. Ho vam comentar l'endemà amb el Rai i el David i hi estaven d'acord. A Terrassa el concert va ser més regular, només se'm va fer una mica pesat algun moment del bolo, especialment en un dels dos temes seus que vam estrenar, un tema amb solos open sobre re menor.

Tocant amb aquest paio, tot i que no vaig tenir el "subidón" que m'han provocat altres bitxos amb els que he tocat (així els anomena l'Horacio Fumero, "bichos"), hi va haver moments en què em va fer trempar, sobretot quan feia frases fora de l'harmonia, amb pentatòniques i coses d'aquestes. Es nota que s'ha currat aquesta onda.

Potser el que més m'ha agradat d'aquests dies ha estat tornar a tocar amb tres músics amb els que feia temps que no ho feia: el Jordi Farrés, que passa per tots els acords i més, i el Rai i el David Gómez, que són una garantia de solidesa i de "camine". Que fàcil que és tocar amb ells!

15 anys de l'ACEM

Silenci, no vull sentir a parlar a ningú dels problemes tècnics, de la qualitat del so, de la precisió en la interpretació, de la dificultat de la partitura. No vull sentir més queixes. I crec que fins i tot els més reticents hauran de fer marxa enrera en els seus comentaris previs. L'experiència d'aquesta tarda al Palau Sant Jordi està per damunt de tot això.

Començo admetent que jo tampoc no les tenia totes, però l'emoció que transmeten 4.000 persones fent música alhora supera qualsevol entrebanc, desajust o dificultat que hi hagi pogut haver, tant en el concert com en els assajos previs i en les hores, dies, setmanes i mesos que porten aquests nens preparant-lo. Ja ho deia el Joan Fargas en el video inicial, "el que farem aquesta tarda serà, sens dubte, impressionant, però el més important és el camí que hem recorregut per arribar fins aquí". Certament, el camí és moltes vegades més important que el punt d'arribada.

Una de les imatges que més m'ha commogut avui ha estat veure als mestres al costat dels seus alumnes, tocant amb ells, col.laborant amb ells, participant amb ells d'aquesta festa que hem viscut avui, ajudant-los a contar compassos, tocant i marcant amb el cap les entrades, disfrutant del plaer de fer musica plegats. Avui m'he sentit orgullós de dedicar-me també a aquesta feina. Potser sí que hi ha molta gent que es dedica a donar classes perquè no ha pogut fer carrera com a intèrpret, però el món també és ple de gent que, com jo, vibren quan noten que han pogut transmetre a algú l'amor per la música, quan veuen com s'il.lumina la cara d'un alumne a classe.

Felicitats a l'ACEM i a totes les persones que han fet possible aquesta trobada, felicitats a l'Albert Guinovart, felicitats als alumnes, als mestres, als pares, felicitats a tots els que aquesta tarda hem sentit, des de l'escenari o des de la grada, aquesta emoció tan intensa.

El silenci abans de Bach

Ahir vaig anar al cine. No és una cosa que faci sovint, i les darreres pel.lícules que he vist eren de la onda "Ice age", "Els increïbles" o "Bee movie".

He de confessar que hi anava amb certes reticències, perquè ja m'havien advertit que les pel.lícules de Pere Portabella no tenien res a veure amb el cine que estem acostumats a veure, on se'ns acostuma a explicar una història més o menys interessant i amb més o menys gràcia. I pensava que, segurament, com que no sóc gens cinèfil, potser se'm faria una mica dur, pesat o difícil d'entendre. Quin greu error! Jo que estic fart de dir-li a la gent que quan va a un concert de jazz no cal que hi entengui, que simplement es relaxi i es deixi portar per la música, per les emocions i les sensacions que li transmeti aquella música, oblidant-se de quin tipus de música es tracta i traient-se del cap tots els prejudicis i les frases del tipus "és que el jazz és una música per minories". Resulta que havia caigut en el mateix parany i en el mateix error del qual intento prevenir als meus amics, als meus parents o, fins i tot algunes vegades, al públic d'un concert.

Certament, "El silenci abans de Bach" no em va explicar una història, me'n va explicar moltes més i, per sobre de tot, em va tenir una bona estona (no sabria dir ni quan va durar la pel.lícula) enganxat a la pantalla, absort per les imatges, els sons i les situacions que s'anaven succeint a un ritme tranquil, natural, orgànic.

Hi ha moments d'una bellesa sublim, plens de poesia, moments que provoquen angoixa, com l'escena dels tubs de l'orgue, moments on se'ns mostren històries extremament realistes, naturalistes,... I per sobre de tot això, la música de Bach, barrejada amb els sons quotidians del nostre temps: el soroll dels cotxes i dels camions a la carretera, el soroll del tramvia, del metro, de la pluja torrencial que cau mentre el protagonista toca el fagot en calçotets en un motel de carretera,...

Aquesta barreja de sons i de música, que tant em va cridar l'atenció des del moment en què Antonio Serrano toca l'harmònica a la cabina d'un camió en plena ruta, va ser una de les coses que va remarcar el mateix Portabella en la sessió de després de la projecció de la pel.lícula. I és que, per acabar d'arrodonir la nit, el propi autor va ser amb nosaltres per parlar-ne, amb aquella saviesa que es desprèn de les paraules d'algú de qui intueixes que ha viscut molt i que, a més, ha sapigut viure.

Harry Allen (i Horacio Fumero)

Ara feia temps que no escrivia, i avui m'he decidit a fer cinc cèntims dels concerts d'aquests dies.

El primer va ser dimecres, a Orense, al Café Latino, amb el Harry Allen Quartet, Ignasi González al baix i Esteve Pi a la bateria. Ja fa uns quants mesos des de la gravació amb ell i el Grant Stewart, però li hem proposat si volia tocar algun dels seus temes i, efectivament, n'hem tocat un parell. La resta del repertori l'hem fet escrivint una llista de standards que coneixíem i ens agradaven, de manera que ell anava dient sobre la marxa durant el concert. Tocar amb el Harry resulta fàcil, agradable, tot el que fa és molt musical i toca amb molta claredat i amb un so exquisit.

L'endemà tocàvem a Valladolid, al Café España. M'agrada molt tocar en aquest local. Ja vaig comentar en el post anterior que tinc un gran record del concert amb el Jesse Davis. Amb el Harry també va ser un molt bon concert, per al meu gust millor que el del dia anterior a Orense, amb més intensitat.

Divendres vaig agafar un AVE de Valladolid a Madrid, i un altre de Madrid a Osca (per cert, collonut això de l'AVE), on em vaig trobar amb l'Horacio Fumero i el Mathew Simon per fer un concert a Sabiñánigo. Era el primer cop que tocàvem amb el Mateu en el trio de l'Horacio i vàrem assajar una mica abans del concert. Després d'una amanida i un bon entrecot, el concert va ser collonut, amb trempera, idees, energia,...

Després del concert vàrem conduir fins a Barcelona perquè l'endemà tots teníem feina. Jo vaig dormir un parell d'hores i vaig agafar un avió amb el Toni Solà cap a Porto, per tocar en el festival de Jazz i Blues de Seia. El concert amb el Harry i el Toni a quintet va anar molt bé també. A més, ens van tractar de conya, molt amablement, i crec que tant el públic com els organitzadors del concert van quedar encantats.

Finalment, diumenge vàrem tornar cap a casa. Personalment estava bastant cansat, els viatges de divendres passen factura, però ha valgut la pena poder combinar els concerts amb el Harry i el de l'Horacio i no haver hagut de renunciar a cap de les nits de música que he viscut aquests dies.

www.harryallenjazz.com/

Algunes fotos, les dues primeres són de Valladolid, l'altra és a l'estació d'Osca

Jesse Davis

Tocar amb el Jesse és una de les experiències musicals fortes que he tingut a la vida. El concert de divendres a Granollers va estar prou bé, però ahir a Girona estava encès, va tocar de debò des de la primera nota. I quan aquest paio es posa a tocar així és acollonant.

De totes les vegades que he tocat amb ell, recordaré especialment aquest concert al Sunset i un al Cafe España de Valladolid. Suposo que el fet de tocar en clubs, plens a vessar i amb el públic a tocar, deu ser un dels factors que fan que, de tant en tant, surtin concerts així. M'explicava el Jesse que, des de ja fa uns quants anys, fa més concerts en auditoris i teatres que en sales petites, i que no es pot comparar l'ambient que es respira en un lloc i l'altre. Hi estic totalment d'acord, és clar. A més a més, el públic estava entregadíssim des del primer moment, ens va costar arribar a l'escenari de tan ple com era el local, de fet, mentre féiem la prova de so no parava de trucar gent per reservar lloc per al concert.

Quan va arrencar el primer solo jo em sentia petit, petit, i quan el va acabar vaig pensar: a veure què collons fas ara, després d'aquesta animalada de so, fraseig i potència. A més, van venir el Motera, l'Esther Condal i el Ramon Prats amb la Montse, i també em van fer posar una mica més nerviós. Mica en mica em vaig anar deixant anar i, en alguns moments, em vaig sentir especialment còmode i tranquil com perquè la música sortís amb fluidesa.

En fi, una altra experiència per recordar, dies com aquest fan que això de dedicar-se a la música valgui la pena.

We sing Bill Evans

Amb un repertori tan extens i tan ple de temes bonics com el de Bill Evans el difícil per al Joan deu haver sigut fer la tria, tot i que crec que s'ha basat en els temes que ja tenien una lletra adaptada. Sigui com sigui, la sel.lecció ha estat fantàstica, hi havia clàssics com Waltz for Debbie, Turn out the stars o el bis, Very early, al costat d'altres temes potser no tan coneguts, com Laurie o Letter for Evans, però tots ells són temes boníssims i preciosos. A més, hi havia arranjaments més o menys treballats sobre els temes, petits detalls en alguns casos o grans adaptacions en d'altres, com el Time remembered a 7/4.

Però per sobre de tot, i espero que el Joan, la Giulia i el Ramon no se m'enfadin si llegeixen això, vull destacar un cop més la impressió que em causa la Sílvia cada cop que la sento i que la veig. I és que canta amb tanta naturalitat que semblen senzilles fins i tot les melodies més anguloses, no hi fa res que hi hagi intèrvals llunyans, o tessitures extremes. I quan improvisa sempre ho fa amb sentit, no hi ha res superficial ni per què si. En fi, Sílvia, què més vols que et digui, se m'acaben les paraules...

El Jamboree estava ple, i hi havia el Xirgu i la Canela, el Txema Riera, l'Alfred (com no!), el Galiana, fins i tot el Marc Miralta (que, per cert, també estava encantat amb la Sílvia), el Josep Mestres de Tàrrega, el Jordi Pujol de Fresh Sound,... En fi, que la cosa ha aixecat expectació, felicitats i una abraçada a tots quatre.

Carme Canela - Sencillos Deseos

Paisaje Lunar. Així es deia el primer tema del concert de dimarts passat al Jamboree. A mig tema em vaig adonar que estava amb la boca oberta i que segurament feia més cara de babau de la que ja faig habitualment. I quan es va acabar la cançó, després de la pujada final, em vaig haver de passar els dits sota les parpelles per evitar que me'n caiguessin les llàgrimes. Gorka, quines cançons que fas, fill de la grandíssima... I Carme, que bé que les cantes... I jo allà a baix, emocionat com un nen...

M'agrada veure el David tocant així, feliç, al costat del baix del Nick i amb músics com el Gorka, el Dani o el Guillermo. I m'agrada veure la Carme cantar segura, tranquil.la, sense angoixa ni neguit, amb aquella manera de dir que només ella té.

Que tingueu molta sort, segur que quedarà un disc de puta mare, us haurieu de fer famosos amb això, com ara el Jorge Drexler o un d'aquests. Un petó i una abraçada ben forta a tots...

Art eixample of Canigó / Big Band ESMUC - Taller de músics

Ahir vaig anar al concert d'homenatge al Tete que servia de cloenda al festival de jazz de Barcelona.

El concert estava dividit en dues parts. La primera era l'invent aquest de l'Horacio Fumero amb el Pascal Comelade. Era un espectacle multidisciplinar, amb combinació de música i circ. La música la posaven tots, però a més a més n'hi havia un que feia el pallasso, sigui dit això amb el màxim respecte cap als pallassos. Però hi ha pallassos bons i pallassos dolents, d'aquells que més que riure fan pena. I no ho dic pel Pep Pascual, que va fer algun dels números que ja li havia vist fer al seu espectacle amb el Pep Gol, amb instruments de tota mena, des de tubs de goma fins a trompetes de joguina, passant per campanetes, canyes de plàstic, una serra tocada amb arquet, una tetera amb boquilla de trompeta,... O, en tot cas, ell feia el pallasso amb plena consciència i convenciment de que el que estava fent era autèntic i, per tant, podia fer riure si així s'ho proposava i ser molt seriós a l'hora. El pallasso dolent era l'altre, amb aquelles contorsions i aquella cara d'estar fent alguna cosa transcendent, creativa, transgressora, tan avançada que només la poden captar les persones amb una sensibilitat artística que estigui a l'alçada de les circumstàncies. Doncs mira, a mi no m'agrada que m'enredin, i no seré tan burro de dir que m'ha agradat només per no semblar poc modern. No, no m'ha agradat, no m'ha agradat gens, i només puc dir que admiro els collons que té aquest paio i la seva poca vergonya. Pel que fa al David, al Gorka i a l'Horacio, trobo que ho salven prou bé, són prou bons músics com per poder donar-li la volta a la jugada i trobar moments on disfrutar amb el que fan.

A la segona part ha actuat la Big Band de l'ESMUC - Taller de músics, tot i que això de l'ESMUC deu ser allò que en diuen un imperatiu legal, una qüestió de forma, perquè la idea va sortir de l'Escola, i la proposta de fer-ho amb la Big Band del Taller va ser del Manel Camp. De fet, es tractava de la Big Band que va gravar el disc amb el Tete ara fa vint anys. El paper del Tete l'han fet set pianistes joves que han tocat un tema cadascun dels que hi havia en el disc, més un arranjament que vaig fer fa cosa d'un any per al concert "Tete Compositor". Dels pianistes, m'ha fet gràcia constatar el fet que tots ells han estat alumnes meus en algun moment, de piano o de combo, al Taller o a l'ESMUC, algun fins i tot havia vingut a casa. Amb això no em vull posar cap medalla, no vull dir que res del que toquen sigui gràcies a mi o per culpa meva, simplement m'ha fet adonar dels anys que porto fent classes, de la quantitat de bons músics que he vist passar per les aules al llarg d'aquest temps i de la sort que tinc de fer aquesta feina. De la Big Band, era curiós veure junts una altra vegada tota aquella colla de músics que van marcar una època al Taller, sota la direcció del Ze Eduardo, una altra figura històrica.

Respecte al tema que vaig arranjar, era un tema del Tete que es diu "Acuarela", i en l'arranjament hi he fet aparèixer un bon grapat de cites a temes del Tete o de temes que li agradava tocar. Fins i tot la part final és una transcripció de fragments de solos seus adaptada per a fer un soli de saxos. És curiós que em vaig assabentar que tocaven aquest arranjament perquè m'ho va dir el David Xirgu i perquè, més tard, ho vaig veure en el programa del concert. Ningú del Taller es va posar en contacte amb mi per comunicar-m'ho, per si volia assistir als assajos o per convidar-me al concert. Tres dies abans em vaig trobar casualment al Lluís Cabrera i va ser ell qui em va donar dues invitacions. Què hi farem, suposo que encara he d'estar content que hagin triat el meu arranjament com a fi de festa, no?

Una darrera consideració respecte al so, i em sap greu perquè conec al tècnic de fa anys i m'ha dit que havia agafat un avió a les tres de la matinada per poder ser al concert i que havien tingut molt poc temps per provar. Però no puc entendre que sempre hi hagi els mateixos problemes, que hi hagi una amenaça d'acople constant, que el baix de cop i volta soni molt o molt poc, que la trompeta solista sembli que està tocant des d'un cova,... En fi, m'entristeix molt, sembla que aquest problema del so no s'acabi de solucionar mai.

Joan Monné i amics

La Traska Trusca estava plena com jo no recordava, i la veritat és que impressiona molt girar la vista cap al públic i veure que coneixes a tothom (o gairebé). Em posa molt més nerviós això que tocar en un gran escenari on el públic és anònim i ni el veus. Però, alhora, els locals petits tenen un caliu incomparable, i la proximitat és un element que sempre juga a favor.

Vaig ser molt feliç de poder tocar amb companys de tota la vida, com el David i el Vicenç, i també de ser el culpable que el Bori i el David toquessin junts per primer cop. I em va fer encara més feliç que s'unissin a la reunió el Gorka i la Carme, i ens regalessin el seu art.

Tinc la impressió que, a part (o a més a més) de la música, va ser una nit molt especial. Crec que és una bona idea programar un concert d'aquest tipus, on un músic convida als seus amics per tocar simplement pel gust fer-ho i de compartir la música que fan amb el públic. Ja estic esperant les properes edicions d'aquesta iniciativa de l'Iñaki en aquest local tan entranyable per als músics de jazz en que s'ha convertit la Traska Trusca.

Horacio Fumero Trio a Paris

La Maison de la Catalogne està situada al costat del Boulevard Saint Germain, molt a prop de Notre-Dame. Només arribar, mentre l'Horacio anava a buscar un contrabaix per al concert, el David i jo ens hi vam arribar per admirar la catedral del geperut. Després, ens vam trobar tots tres per fer un bon àpat: carpaccio de peus de porc, bunyols de bacallà, verduretes amb romesco i arròs amb pollastre, carxofa i ceps (no, no es pot dir que sigui cuisine française). I més tard, van arribar el Jordi Matas, amb el Jordi Pujol de Fresh Sound, el Pere Pons, el Cifu, el Ramon Fossati, el Nico d'Urbaan Jazz,... Ells es van engarregar de la presentació de diferents projectes sobre el jazz i la música a Catalunya i, després, vàrem fer el concert en record de la figura de Tete Montoliu. La sala, tot i que no era massa gran, era plena a vessar, i els comentaris del concert per part del públic van ser fantàstics. Amb l'Horacio comentàvem com valora la gent el fet de veure que la música que fem es cuina al moment. Per acabar el dia, vàrem sopar tots plegats i ens vam acostar a un petit club-restaurant on tocava un pianista francès, Vincent Bourgeyx, amb Pierre Boussaguet al contrabaix (quin temps, quin so i quin camine que té aquest animal!). En fi, moltes coses en poc temps, espero tornar-hi aviat i poder gaudir una mica més d'aquesta ciutat on sempre vull tornar

Nelson project

Doncs resulta que avui estava jo fent classe tranquil.lament a l'Esmuc i sento que truquen a la porta, i per la finestreta em veig al Cirera, al Txema i al Pep Mula que em demanen si poden entrar. Jo que els convido i ja veig que porten uns materials sospitotsos sota el braç i, així que s'acaba el tema que estàvem tocant (Displacement, de Bill Evans) em fan obsequi d'un pernil, una ampolla de crianza de Ribera del Duero i un disc dels Nelson.

La veritat és que m'he quedat una mica tallat, i els alumnes que hi havia a classe fotien una cara de no entendre res que flipes. Hi havia un italià que està d'intercanvi d'Erasmus que es deu haver pensat que aquí això de regalar pernils als professors deu ser normal. Els he hagut d'explicar que no era cap xantatge ni cap contrapartida per aprovar-los, que havia fet un arranjament per al disc i que de fet ja no són alumnes meus i que bla, bla, bla.

Mai m'havien regalat un pernil, ni als lots de Nadal de les escoles on he treballat. Al Taller et donen dues ampolles de cava. Jo no recordo haver-les tastat mai, o potser fa molts anys, quan estudiàvem amb el Solsona, l'Àlex Ventura, el Pep Pérez, l'Ana Rosa Landa, el Rai... També sé de gent que diu que el fan servir per cuinar. A Santa Perpètua no ens n'han fet mai de lot. Quan governaven els d'Iniciativa deien que això del lot era de dretes, que no es pot malversar el diner públic en aquestes tonteries, i quan hem tingut regidors de CiU o dels socialistes han mantingut la tradició. A Igualada sí que ens feien lot, era un d'aquells que hi ha molta cosa, per a que faci "bulto" i que pesi, però que no es pot aprofitar res perquè tot és molt dolent (recordo especialment un llom embutxat infumable). El millor lot que mai he tingut va ser el de Dagoll Dagom quan fèiem el "Flor de Nit": una ampolla de Moet Chandon i dues taules de torrons de primeríssima qualitat (val més poc i bó...)

Bé, ja us explicaré com ha sortit el pernil, però de moment m'ha fet molta il.lusió i la intenció és el que compta, no?

Xavier Maureta Condició Humana

Ahir vaig tocar a Sant Feliu, a l'ateneu, la seu de Contrabaix, substituint a l'Albert Bover en el grup del Xavi Maureta, Condició Humana. M'agrada això d'haver-se d'aprendre un repertori en poc temps i tocar sense massa assaig, t'obliga a estar superconcentrat. A més, canviar una peça del grup sempre aporta noves idees, i a mi em tocava ahir fer aquest paper.

Els temes del Maureta sempre m'han agradat, estan molt basats en la melodia, encara que n'hi ha algun que se'm fa força difícil, com "Los gatos" o "Braç d'acer". Em va agradar tocar amb al Xavi, el David i el Gorka, m'ho vaig passar molt bé i diria que vam fer un bon concert, amb energia, trempera i molta música. Si hagués de destacar un moment especial per a mi, diria que ens vam entendre molt bé amb el Xavi a "No ho deixis", en un solo compartit de piano i bateria. Tenia la sensació de que tocàvem molt junts, ens escoltavem i estàvem l'un per l'altre. Però, en general, estic molt content de com va anar tot el concert. I repetirem a Olot!

www.xavimaureta.com

Peter Bernstein

Tant de temps esperant aquests bolos i ja han passat. Tocar amb aquest paio ha sigut acollonant. A l'assaig vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig tocar per primer cop amb el Jesse Davis o amb el Harry Allen, per exemple, aquella barreja de por i excitació alhora. I després, al concert, aquell sentiment d'estar fent música amb un d'aquells que havia escoltat als discos o en concerts quan jo estudiava al Taller. Així vaig viure aquests tres dies

Divendres, 2-11-07, Vilareal

Havíem d'assajar al matí a Reus, però finalment no va ser possible i vam mirar uns quants temes una estona abans del concert al mateix teatre. Dos originals del Peter, el bolero "Tres palabras", "Luiza", de Jobim, i alguns standards i altres temes d'aquells que no es toquen mai per aquí ("Love walked in", "Everything I have is yours", "Minor mishap", "Light blue"...) El Toni i el Fernando, com sempre, van exercir de perfectes amfitrions. Durant el concert em vaig sentir molt còmode, va ser un inici magnífic.

Dissabte, 3-11-07, Sant Boi

Quan vam arribar al local (un centre cívic de barri) el piano no hi era. Després d'emmerdar a la pobre Kuky per si em podia portar un teclat com a solució d'emergència i de no sé quantes trucades i gestions, ens van dir que podrien portar un piano però que el concert s'hauria de retrassar una mitja hora. Finalment, el piano va arribar una hora i vint minuts més tard de l'hora en què estava anunciat el concert, i era un Young Chang vertical en no massa bon estat. I, malgrat tot, la música va tornar a ser allà, era com un miracle. La veritat és que encara m'ho vaig passar millor que el dia anterior. Només em va saber greu que aquell pobre home hagués fet tants kilòmetres per tocar en aquelles condicions, se'l veia cansat, però mai va perdre el somriure. I és que a sobre és bon paio!

Diumenge, 4-11-07, Lleida

El quartet es va convertir en quintet, perquè va venir el Grant Stewart, una altra bèstia "parda", amb un so i un llenguatge poderosíssims. I, a més a més, vaig poder sentir com acompanyava el Peter, brutal, és un gust sentir-lo fent acords, toca uns voicings que no acostumo a sentir en un guitarrista. I el "Monk's mood" que es va marcar ell solet va ser una delícia. Les tres nits em vaig sentir còmode i en forma, amb idees i bastant "suelto". I crec que vaig fer un solo al "Tres palabras" força inspirat. Això de la música, quan va bé, és collonut. Ara només espero que es repeteixi aviat...

www.peterbernsteinmusic.com

Giulia Valle Group

Gran nit avui a la Traska Truska. La Giulia i els seus homes han omplert el local i han fet un concert collonut. M'han agradat especialment "Oye mi canto, libélula" y "Danza imprevista", amb un solo brutal del Martí Serra. M'agraden aquests temes basats en textures, un dia ho parlava amb la Giulia, però a mi sempre em surten melodies. Què hi farem, potser algun dia m'hi poso i ho provo... De moment em considero feliç d'escoltar-ho en les composicions d'altres, com les de la baixista elegant.

www.giuliavalle.com

Las Migas

Avui he anat a veure el concert de Las Migas a Sant Feliu. Em fa una mica de vergonya dir-ho, però encara no les havia sentit, i això que diu que ja fa quatre anys que funcionen! M'ho he passat molt bé, hi ha hagut moments màgics, i la Sílvia té una gracia "que no se pué aguantá"!

www.lasmigas.com