Les jams del JazzSí

Ves qui m'ho havia de dir, després de tant de temps de criticar les jam sessions i ara resulta que vaig cada dissabte a fer-ne i que m'ho passo de conya.

Sempre he comparat les jams amb un meló, que fins que no l'obres no saps com sortirà, i quan surt malament no hi ha qui se l'empassi. Però aquests dies que he anat a obrir les jams del JazzSí amb el Ramon Ángel i diferents baixistes sempre ha sortit bé. El local és ple de gent amb ganes d'escoltar la música que se'ls ofereix, diferent cada setmana, i venen molt bons músics a tocar. O sigui que és com quan compres el meló a la plaça, a la teva fruiteria de confiança, i el venedor t'assegura que surten boníssims: poques vegades s'equivoca.

També és cert que el fet d'obrir la jam amb alguns temems a trio i continuar-la just després, quan pugen els primers pitos, fa que en el moment de cedir el lloc a un altre pianista m'eviti alguns moments com el blues inacabable amb cinc o sisi pitos que fan quatre-cents chorus cadascun, o la cantant que no sap quan ha d'entrar la melodia després dels solos. I, normalment, quan torno a pujar és per tancar la jam amb el trio de base i un parell de pitos dels que han tocat al començament. O sigui, que fins i tot en el cas que el meló no hagi sortit prou bé, jo sempre me'n menjo la part més dolça.

A les jams he coincidit amb vells amics, com l'Àlex Ventura i el Vicenç Solsona, amb exalumnes i excompanys de projectes diversos, com el Javier Galiana, el Ramiro Rosa, el Bori Albero i el Julián Sánchez, amb músics que ja tenen una carrera feta i un nom al darrera, com el Mario Rossy o el Raynald Colom, i amb alguns del músics joves més prometedors del moment, com el César Joaniquet, el Deejay Foster o l'Enrique Oliver.

O sigui que allò que fa un temps hauria jurat que ho faria només perquè em dedico professionalment a la música i, ja se sap, la feina és la feina, ara ho faig amb una alegria immensa i sense cap mena de mandra.

Gracias, Ramón, por convencerme. Octubre ya se acaba, pero vendrán más meses de jams en el JazzSí, seguro.

Curs de Gijon, 6-10 de juliol de 2009

Doncs sí, he tornat a Gijón aquest juliol, i l'experiència ha tornat a ser molt gratificant.

D'entrada, em va alegrar moltíssim adonar-me que dels alumnes que vaig tenir l'any passat, ja fos a les classes de piano com al combo, n'hi havia una bona colla que repetien el curs. Això em va fer adonar que realment la feina que vàrem fer havia sigut prou interessant i gratificant per a ells com per voler tornar-hi. O sigui, que em vaig retrobar amb la Isabel, la Inés i la Maria (el duet inseparable), l'Elisabeth, el Santi i l'Ángel.

La llàstima és que aquest any no hi havia el mateix ambient fora del curs que l'any passat. A les sis s'acabaven les classes i no hi havia res més previst fins a l'endemà al matí. Sempre he pensat que un curs així ha d'estar complementat amb jams sessions nocturnes, on els alumnes poden tocar els temes que han assajat al combo i on es crea aquell ambient que fa que el curs sigui alguna cosa més que unes classes de teoria, instrument i combo.

A més, aquest any el Juanjo i el René anaven de cul amb l'organització del festival de música antiga (i diria que amb alguna cosa més, pels comentaris que em van deixar anar tots dos en algun moment del curs). Això va fer que tinguéssim menys contacte que l'any passat, i diria que també va afectar a l'organització del curs en general, que potser va fallar una mica, sobretot els primers dies.

Però, parlant de coses positives, el concert de professors va ser tot un èxit. A part de l'Andreas i del Matthew, dos artistes com una casa de pagès, aquest any vaig conèixer el Víctor Merlo, un baixista reconegudíssim, el Marcelo Gueblón, bateria i percussionista amb un cor i una ànima enormes, i dos músics asturians, el guitarrista Carlos Pizarro, de gust exquisit, i el pianista José Ramon Feito, tan tímid com bon músic i persona.

I si el concert de professors va ser un èxit, el d'alumnes no cal dir-ho. Estic especialment content de la feina que va fer el meu combo. Em va tornar a tocar el grup dels principiants, com l'any passat, i crec que vàrem conseguir que el resultat general fos prou bo, sense errors destacables, amb solos correctes per al nivell (algun fins i tot prou inspirat) i amb un treball de conjunt destacable.

I el curs em va permetre, igual que l'any passat, conèixer gent nova, maquíssima, com l'Antonio, un pianista de Huesca amb molt de talent, amb el que ja hem quedat per fer classes a partir de setembre. O la Laura, una percussionista/bateria molt jove, que em va semblar molt tímida, però que vaig aconseguir que em regalés un somriure algunes vegades. O el Javi, el guitarrista de rock que volia tocar jazz i apurava fins la darrera nota en els finals. O el Manolo, un saxofonista/guitarrista/montanyista que em feia riure amb els seus comentaris, senzills i directes. O la Maria, la tubista dolça, amb un talent, una tècnica i un so privilegiats, que ho entenia tot a la primera i que va ser el suport del combo, amb els seus baixos precisos. O la Yolanda, la pianista del somriure etern i inacabable, com la música que porta a dins esperant trobar el camí per sortir.

En fi, que un cop més la meva feina m'ha permés viure uns moments difícils d'oblidar. Tant de bó que l'any que ve, per aquestes dates, pugui tornar a escriure quatre ratlles com aquestes d'avui.

ARA SÍ, COPA, LLIGA I CHAMPIONS!!!!!

No tinc paraules...

Sant Feliu de Llobregat, 22-5-09

Doncs aquí s'acaba la gira de Ressons, ha estat bé mentres ha durat. Llàstima que després d'això es fa difícil trobar més bolos, perquè ja ens han vist als llocs habituals on es pot tocar. Serà qüestió de pensar en nous projectes. Potser tornaré a escriure, després d'aquest temps tocant standards ara em ve de gust fer temes nous.

El concert d'avui no ha estat malament i hi havia prou gent, després de l'ensurt que m'ha donat el Carles quan m'ha dit que aquest vespre a Sant Feliu hi havia cine fòrum i teatre. També m'ha dit que havia notat un canvi molt important des del dia del concert de Molins al gener, per la Fira, que se'ns veia més conjuntats i més "calents" des del primer tema, menys tensos, menys nerviosos. Diu que això el públic ho nota, que li arriba si a l'escenari hi ha confiança, seguretat i bon rotllo. Estic totalment d'acord amb ell.

La Mercè Parés també m'ha dit que m'havia notat diferent d'altres vegades, que ja quedaríem un dia per parlar-ne. La veritat, m'ha deixat bastant intrigat, sort que m'ha dit que era per bé, que no m'espanti.

També han vingut l'Esteve Pi i la Xènia, el Rocosa i la Lourdes, i la Isabel Àvila i una amiga. Ah, i la Giulia Valle, que s'ha presentat per sorpresa i ha sopat amb nosaltres. Entre tema i tema i després d'alguns solos la sentia que aplaudia, xiulava i cridava (després de no sé quin tema ha dit "guapos, guapos!"), aquesta tia és l'hòstia...

Jo diria que el concert ha agradat força, ens han aplaudit molt i, tot i tenir dies més inspirats, em sembla que ha estat prou bé. El piano no és cap meravella (ja sé que el vaig triar jo, però està una mica atrotinat), la mecànica no acaba de respondre i, tot i que estava afinat d'ahir, jo no l'acabava de sentir prou net. El Carles m'ha dit que algun músic li havia comentat que el Monné tenia un blog on deixava a parir els locals si no hi havia el piano i el so en condicions, que fort!

Ara a veure quan repetim amb el trio. Mentrestant puc anar pensant en això d'escriure, i tinc els bolos amb el Jesse Davis, amb Triángel i altres cosetes per anar tocant. Però trobaré a faltar aquest cocerts amb el David i el Bori, segur.

Jamboree, 7-5-09 (dia després del gol d'Iniesta a Stamford Bridge)

Doncs me'n vaig amb un regust agredolç del bolo del Jamboree. Per una banda, la música no ha estat malament, tot i que hi ha hagut dies millors. En alguns moments no em sentia prou segur del que escoltava, fins i tot tenia dubtes amb l'estructura d'algun tema. Hi ha hagut moments de descontrol (en el Solar diria que hi ha hagut misteris en els dos passes) i, sobretot en el segon, em costava dirigir els solos, trobar el moment de fer-los créixer i, sobretot, la manera de conduir-los cap al final. I també m'ha costat fer dos passes seguits amb pràcticament el mateix repertori (a la intro del Whisper not no savia què tocar). Però, tot i això, el trio sona i crec que hi ha hagut moments de música de debò.

El Joan Terol ens ha felicitat efusivament, i a l'arribar a casa m'he trobat un mail seu on em tornava a dir que s'ho havia passat tan bé. També m'han dit que els havia agradat molt la Kuki i la Teresa Espuny (que m'ha tirat un piropo que em fa vergonya escriure'l aquí), el Josep Mestres també m'ha dit que havia quedat impressionat, i la nòvia del Juanma almenys m'ha repetit quatre vegades que havia estat fantàstic. M'alegra molt que tota aquesta gent, que de música no n'han sentit pas poca, hagin quedat contents del concert. Em fa sentir una mica millor, més tranquil, i potser m'ajuda a compensar en certa manera les menjades de tarro. Sovint, al públic li arriben detalls que els músics passem per alt i, per contra, ens obsessionem en aspectes que no són els que fan que l'oient vibri o s'emocioni.

Ja només ens queda un bolo del cicle Ressons Jazz, el de Contrabaix, a Sant Feliu. Tinc bon record dels concerts que he fet en aquella sala, a veure si tanquem la gira com la vam començar (el concert de Terrassa va ser un dels millors que hem fet amb aquest trio).

Olot, 2-5-09 (dia del 2 a 6)

Hauria de parlar del concert de dissabte, però és que el que va passar al Bernabeu va ser tan gran que em costa no fer-hi referència.

D'entrada diré que vaig poder veure el partit a casa del Marià i la Laura, els pares del Bori, que ens van acollir a tota la família a la casa que tenen a Les Sales de Llierca, a 15 quilòmetres d'Olot. Ens ho vam muntar per fer les proves de so a les 7, de manera que a les 8 ja érem davant la tele disfrutant d'un 2 a 6 que ja és història blaugrana.

I després va venir el concert. Havíem de tocar a les 11, però fins a 2/4 de 12 no vaig saludar al públic amb un "bona nit i visca el Barça" que va encarrilar l'ambient. Ho vaig passar bé tocant, però si el concert de l'altre dia a Vilanova va anar de menys a més, potser el d'Olot va baixar una mica d'intensitat a partir de la meitat. Sigui com sigui, crec que va estar força bé. El piano era un Yamaha G2, massa petit, i amb un mecanisme que, sense estar tan atrotinat com l'Stenway del Foment Vilanoví, costava de fer córrer. El so estava prou bé, jo em sentia còmode a l'escenari, i diria que hi va haver moments molt bons.

Dijous, al Jamboree, ja sabrem si el Barça ha pogut contrarrestar la racaneria futbolística del Chelsea i passar a la final de la Champions. Creuem els dits...

Figueres, 13-3-09

Avui he recuperat les bones sensacions de dies anteriors, el bolo ha anat força bé, hi ha hagut risc (i això implica algunes cagades, és clar), hi ha hagut tensió (en el bon sentit de la paraula), m'ho he passat bé tocant, el piano estava afinadet, el so era prou bo (jo ho sentia tot gairebé acústic), a la gent li ha agradat el concert, s'han venut discos, els mateixos organitzadors del concert m'han dit que havíem aconseguit que la gent passes una bona estona, que es creés un bon clima... Què més es pot demanar? Potser que el sopar estés a l'alçada (feia dies que no menjava tan malament!).

Sempre he pensat que la música i el futbol tenen moltes coses en comú, em sembla que encara no ho havia comentat mai en el blog. Però per fer música s'ha de treballar en equip, tenir un grup ple de figures no garanteix un bon resultat (quants concerts de grups d'aquests que s'anomenen All stars han acabat sent un desastre per falta d'entesa i de complicitat entre els cracks), hi ha ratxes bones i dolentes, a vegades t'agafa una "pájara", hi ha dies que surt tot i dies que no surt res (com quan la pilota no vol entrar), el suport del públic (l'afició) sempre és important,...

Avui, tot i que al començament semblava una mica fred, el públic ha estat amb nosaltres, no hem jugat malament i, encara que hem tingut alguna badada en defensa, hem marcat uns quants gols i ens enduem un bon resultat. El fútbol es así!

Granollers, 6-3-09

Em sentia molt cansat, física i mentalment, el cos no responia i el cervell tampoc, els tempos eren més lents que de costum, costava trobar l'energia adequada... I també diria que no anàvem tan junts com en els darrers concerts, però potser això només era una sensació subjectiva. Al Bori tampoc li ha agradat massa el bolo d'avui, i el David diu que ell s'ho ha passat bé i que el trio, malgrat el que jo pugui pensar d'un concert en particular, sona molt millor que temps enrera.

Em sap greu per la gent que ha vingut a escoltar-nos, especialment pel Lluís Sitges, que sempre (fins i tot avui) m'ha mostrat el seu respecte per la meva música. No és que hagi estat un mal concert, ni molt menys, però tinc la sensació que avui no els he pogut donar tot el que hauria volgut.

En fi, divendres que ve, Figueres, coincidint amb la penúltima classe d'aquest curs intensiu de l'Esmuc (4 hores diàries!) que m'està xuclant l'ànima, la sang, l'esperit i el compte corrent. Sort que ja s'acaba.

Lleida, 8-2-09

Sabíem que el tema del so en aquesta sala és complicat. La veritat és que tot ha començat prou bé, el tècnic semblava tranquil quan hem arribat, només ha fet algun comentari sobre com li agradava a ell que sonessin els plats del David (com si fossin seus, els plats), i alguna cosa sobre un subgreu que hi ha sota l'escenari. Però semblava entrar en raó i accedir a les nostres peticions sobre l'equalització dels instruments. Era massa bonic perquè fos cert. Hi ha hagut un moment en el concert que deu haver pensat: "calla, deixa'm treballar una mica". I ha començat a canviar coses. El baix ha començat a sonar més greu, cada copet amb el peu a l'escenari es convertia en una mena de cop de bombo fet amb ganes en una església, hi havia zones del piano que no sonaven i altres que es disparaven,... En fi, les condicions ideals per mantenir-se amb la ment activa, no fos cas que ens relaxéssim massa. Després m'ha vingut a explicar no sé què d'un micro que s'ha realimentat quan hem trepitjat l'escala per pujar a l'escenari i alguna cosa sobre una estacionària (???) i sobre la pastilla del piano, i que ell ha intentat tocar el mínim (no m'ha dit que ho hagi aconseguit o, en tot cas, no m'ha explicat què representava per a ell el concepte de mínim). He repassat el que vaig escriure en el blog del nonet i he comprovat que, realment, el tema del so en aquesta sala és complicat, molt complicat. http://comentarisnounonet.blogspot.com/#114627201021617847

També sabíem que Lleida és una plaça dura. El públic no semblava reaccionar gaire als impulsos que intentàvem transmetre. Com que, a més, el piano era vertical i jo estava d'esquena al públic, hi havia moments que em semblava que estàvem sols. És una sensació que odio, perquè immediatament em venen al cap pensaments del tipus "no els agrada, això que fem" o "s'estan avorrint". El cas és que, després, al final, aplaudeixen molt i et demanen un bis, i no contents amb això et venen a comprar discos sense haver-los anunciat. És just el contrari del que va passar a Terrassa, però què hi farem. Ja m'hauria d'haver acostumat a passar de la resposta aparent del públic, però no me'n surto.

I malgrat tot no ha sigut un mal concert. Ja vaig dir ahir que em semblava que havíem arribat a un punt interessant en la compenetració del trio i ho mantinc. I em sento en forma, tant d'idees com de dits. Llàstima que el proper concert sigui d'aquí a tres setmanes, perquè quan tens aquesta sensació tens ganes de retenir-la, de comprovar-la i de repetir-la sovint.

Vic, 7-2-09

Avui ha vingut la Rosa Galbany i ha dit que era el millor bolo que ens ha sentit. A mi potser em va agradar més el d'ahir, però em sembla que és bàsicament perquè el so era millor i el piano estava afinat i en bones condicions, però no pas per la música en si, ni per l'energia i la connexió que hi ha hagut en els dos concerts.

Ara tinc la impressió que, encara que poguem tenir dies més o menys inspirats, hem arribat a trobar el camí per poder tocar sense neguit. Fins i tot quan hi ha moments on ens costa saber on som i ens podem arribar a perdre perquè potser hem arriscat massa, resulta senzill mantenir la calma i fer que d'allò, d'aquell moment de perill, en surti més música, en una direcció diferent.

Això que diré potser sona bastant fort, però jo diria que hem assolit un punt de no retorn. Demà tindrem una nova ocasió de comprovar-ho a Lleida, amb un piano de paret i una sala no massa favorable amb el tema del so. Tinc moltes ganes de tocar, i ara ja sé que se'm farà dur esperar el proper concert a Granollers després d'aquesta tanda de tres bolos seguits. Avui hem fet un sol passe llarg, d'una hora i vint minuts, però a mi se m'ha fet tan curt...

Terrassa, 6-2-09

Avui ha sigut, per al meu gust, el millor bolo del nou trio fins ara. Hi ha hagut molta més connexió, més risc, més novetat i més relax que en els bolos anteriors. La veritat és que el so a l'escenari era collonut, el piano estava afinadet i hem tocat pràcticament sense monitoratge. A més, hi havia poc públic, però m'ha semblat que estava amb nosaltres des del primer tema. Cap al final del concert, després de donar les gràcies als assistents i dir que eren pocs però bons, algú ha cridat des del públic: "vosaltres sou menys i encara sou millors".

Abans de tocar hem estat parlant amb el David sobre la situació actual, amb gent que fa cua per tocar a locals on es cobra un percentatge de la taquilla, i sobre com anaven les coses, quin futur ens espera als músics, que cada cop som més i tenim menys llocs per a tocar dignament. I, després del concert, deia el David que potser quan més ensorrats estem més volem aprofitar cada ocasió que tenim per tocar i amb més intensitat ho vivim.

No sé si era per això, però avui ho he viscut com feia temps que no em passava, i és una sensació fantàstica. He tornat a sentir aquella complicitat absoluta que tenia amb el trio fa anys, i la tranquil.litat de que no passava res, que podia arriscar i provar coses, que no havia d'estar pendent i conscient tota l'estona, que no em calia intentar conduir res més del compte perquè tot fluïa naturalment. Em sentia segur de mi mateix, i deixava que la música anés sortint sense preocupar-me de si em repetia, de si calia anar a buscar més intensitat, de si el públic s'ho estaria passant bé o s'estaria avorrint. I és que a vegades ens menjem massa el tarro amb les nostres paranoies i això acaba sent sempre un obstacle.

En fi, que ha anat de conya, que comencem la gira de Ressons de la millor manera possible, i que ja tinc ganes de tocar demà a Vic i demà passat a Lleida per intentar reviure aquesta sensació que m'omple tant.

La Traska Truska, 25-1-09

Exhaurides les localitats abans de començar. Com vols que no em posi nerviós? No hi ha manera, per més que m'ho proposi, cada vegada que toco a casa em sento més pressionat que mai. Per què? Possiblement perquè se que hi ha molta gent que no ve per la música, venen per veure'm a mi. I això em dóna un plus de responsabilitat malaltissa. Què pensaran? Els agradarà, això que faig? No ho trobaran molt extrany?

Potser per això no m'he aconseguit deixar anar fins ben entrat el concert, de la meitat en endavant. I potser perquè ara feia bastant que no tocàvem. I potser perquè el Bori ha aparegut a les set i no hem pogut provar ni una nota junts.

En fi, malgrat tot hi ha hagut moments bons, el David m'ha dit que s'ho havia passat molt bé i la Maria que l'hi havia agradat molt (i això sí que és notícia, perquè m'ho ha dit tot just acabat el concert i sense que jo li preguntés res, o sigui que realment li deu haver agradat molt).

Ara a esperar els bolos de la gira Ressons, a veure si em sento més tranquil i puc disfrutar més des de la primera nota.

Un dia molt llarg

Sí, ahir va ser un dia realment llarg i ple.

Al matí, la reunió informativa sobre la convocatòria extraordinària per a la titolació de jazz i musica moderna. Feia temps que no veia tants músics junts, gent que no veia des de fa molts anys, alguns exalumnes, músics reconegudíssims de l'escena del país i també alguns elements que, des del meu punt de vista, s'han "colat" i potser acabaran tenint un títol que crec que no mereixen.

Crec que la reunió, tot i la bona intenció, no ha servit de gran cosa. Bàsicament ens han repetit les informacions que ja hi ha penjades a la web i s'ha obert un torn de preguntes on la majoria d'elles estaven fora de lloc, perquè no eren específicament sobre les proves sino sobre com s'ha arribat fins al moment actual o sobre què passarà després de les proves: com seran les classes, en quins horaris, queixes sobre el preu dels estudis que haurem de fer, sobre la pressa amb què s'ha fet tot el procés, etc. Evidentment, el tribunal no tenia respostes a això, ja que ells no són responsables de cap d'aquests temes, només fan que aplicar de la millor manera possible la normativa que s'ha posat des del departament per a portar a terme les proves.

Després he tingut classe de combo a la pròpia escola i he anat a dinar prop de l'Auditori, on he coincidit amb dos alumnes de primer que tindré el proper quadrimestre. M'adono que el perfil de l'alumnat està canviant, pel que fa a les seves expectatives, a com veuen l'escola abans d'entrar i un cop són dins, al seu nivell de preparació, a la seva experiència prèvia, etc. Ens hi haurem d'anar adaptant, els temps canvien i les generacions que van entrar a l'Esmuc els primers anys no tenen res a veure amb les actuals, tant pel que fa a les coses bones com a les no ho són tant.

A la tarda he tingut combos al Taller i després he tornat a l'Esmuc, on hi havia l'acte d'inauguració del curs acadèmic. M'ha satisfet plenament el llarg aplaudiment que li hem dedicat al Pep Borràs, el nou director. Diria que ha sigut la millor manera de demostrar-li públicament a ell mateix i a les autoritats presents (entre les quuals hi havia el mateix conseller Maragall) que la comunitat educativa està al seu costat i que hi ha una il.lusió renovada i moltes esperances dipositades en la nova direcció del centre. I, evidentment, ha sigut una delícia gaudir de la lliçó magistral impartida per Pere Portabella, el director de "El silenci abans de Bach", pel.lícula sobre la que ja vaig fer una referència en aquest blog fa uns mesos.

I, finalment, hi havia la festa del 25è aniversari de Fresh Sound, amb actuacions i jam. I si al matí hi havia gairebé tota la professió a l'Esmuc, a la nit n'érem una bona pila al Zac Jazz Club, i molts músics joves i estudiants (fins i tot han vingut la Rut, la Diana, l'Enric Giné i el Ferran Conangla, que s'hi han arribat després de l'acte inaugural del que parlava abans). He d'admetre que li vaig dir al Jordi Pujol que no estava segur de si hi aniria perquè sabia que el dimecres seria dur i que l'endemà m'havia de llevar a dos quarts de set per tornar a l'Esmuc, però no me'n penedeixo gens d'haver dormit poc. Només per sentir la Carme cantant "Stella by Starlight" amb el Lluís Vidal com només ella sap fer ja va valer la pena.

L'Auditori, 4-11-08

Avui sí que no hi ha excusa. Si no he tocat millor és perquè no n'he sapigut més. Difícilment tenim l'ocasió de tocar en unes condicions com les d'avui. Stenway gran cua, un equip de so òptim i un tècnic de primera. Em sap greu no haver anomenat el Ferran Conangla al final del concert, però no hi he pensat, això de parlar en públic no és el meu fort. Sí que li he fet una abraçada, però, i li he agraït la seva feina. Dóna gust treballar amb gent tan competent!

A qui sí que he anomenat al final ha estat a la Rut, i li he donat les gràcies per haver-nos proposat de participar als Concerts de l'Acadèmia. Però també m'he oblidat de dedicar-li el "My one and only love" tal i com havia pensat. És que l'he presentat després de tocar-lo, i en aquell mateix moment ja m'he adonat que l'havia cagada, que havia fet tard. Què hi farem, ho sento, Rut, et dec una dedicatòria d'aquest tema que tan t'agrada...

Ja he dit que les condicions del concert d'avui eren òptimes i, no obstant, no m'he acabat de trobar còmode. Això de tocar sabent que hi ha alumnes entre el públic sempre em posa més nerviós del que és normal. Estava una mica tens i només m'he sentit relaxat del tot en moments molt puntuals. No és que hagi estat un mal concert, només que no estic del tot satisfet amb la meva actuació, res més. Era un d'aquells dies que no et sents proper a l'instrument, que costa tocar amb fluidesa.

I entre el públic hi havia sorpreses, totes elles agradables. Ha vingut el Josep Maria Fisa, la Pilar Subirà (em sembla que feia almenys un parell d'anys que no ens vèiem!), el Josep Margarit, la Lali, el Paulo, la Sara Babic, el Leandre, el Marco Losada, l'Àlex Moreno,... I hem venut un bon grapat de discos, i això sí que és noticia avui dia!

Jubilee Jazz Club, 16-10-08

Doncs, vist el panorama a priori, Déu n´hi do del bolo que ens ha sortit. La sala de l'Institut d'Estudis Nordamericans és un d'aquells teatres amb un pati de butaques d'espuma vermelles (250, segons m'han dit), amb l'escenari en pendent i amb il.luminació blanca. Certament, i espero que no se m'enfadin, no és un espai massa acollidor. Hi ha un Yahama vertical de mida mitjana, afinat molt de tant en tant i força tocat, amb el mecanisme bastant donat, d'aquells que fan que costi agafar-se a les tecles i que la pulsació sigui més irregular que de costum (o sigui, que encara em resultava més fàcil aguantar la tendència a còrrer que tinc de natural). I un equip de veus amb altaveus a la sala, però no a l'escenari, que hem fet servir per amplificar una mica el piano.

Però, malgrat tot, jo diria que hem fet un concert més que correcte. Alguns temes han estat més afortunats que altres (ja he decidit que, definitivament, preferiria no tocar més el "I love you"), però en general ens hem sobreposat a les circumstàncies adverses, fins i tot quan el pedal del piano ha començat a grinyolar a la intro del "Whisper not". He hagut d'abstenir-me de fer-lo servir en la mesura del possible.

No hi havia molta gent, tot i que m'han dit que hem superat la mitjana d'assistència, però els que hi havien semblava que s'ho passaven prou bé. I tant la gent de l'Institut, com del Jubilee, com part del públic ens ha felicitat.

En fi, que ha anat millor del que m'esperava. El proper bolo és el de l'Auditori, on hi haurà un piano de cua, suposo i espero que acabat d'afinar i, en teoria, amb bones condicions tècniques de so i de llums. A veure què tal anirà...

Horacio Fumero Trio, Zuera

Ves qui m'havia de dir que en un poblet de l'Aragò em trobaria un piano acabat d'afinar i un so com feia temps que no tenia. El piano era un Kawai de quart de cua, petitó, que sonava molt més que el del Jamboree. I m'hi han posat dos micros que, si no recordo malament, m'han dit que eren dos AKG 414, i que sonaven de conya. Ha sigut posar la grapa al teclat i adonar-me que avui no tindria excusa si no tocava bé. És que no ha de ser tan difícil, cony, uns micros adequats i una mica de sentit comú, no crec que calgui tocar gaires botons per fer sonar un trio, i menys sense bateria i en un lloc tancat.

Amb aquests condicionants, la música havia de sortir sola. És cert que el públic no acompanyava gaire, una mica ferd i escàs, una trentena de persones que, pel què ens han dit, era tot un èxit de convocatòria. Però jo crec que hem fet un concert molt bo, ens sentíem de conya, ens escoltavem, hi havia comunicació, trempera, camine,... En fi, per a mi, un bolo rodó. Els temes nous cada cop estan més consolidats, i els antics, com el "Carancho", s'estan convertint en clàssics. No hi ha res com rodar un repertori per anar trobant la manera de fer-lo teu i d'expressar-te amb naturalitat. Quan més toco amb l'Horacio més be m'hi entenc, més junts anem, més vegades coincidim rítmica i harmònicament. Hi ha molts moments, sobretot en els temps lents, que m'adono que no he d'estar pendent del temps, simplement respirar i escoltar-lo per anar junts, com si el temps anés acompassat amb la respiració i no fos un concepte estàtic i inamovible. I el Julián, que tocava alguns dels temes per primera vegada, ha fet una feina acollonant, cada dia que el sento toca més bé.

A part de la música, tinc la necessitat de dir una cosa que hem comentat a vegades amb el Xirgu i que li he explicat molts cops a la Maria: que fàcil, divertit i agradable que és anar amb l'Horacio pel món! No són només les històries que explica (algunes ja les conec, me les ha explicat abans, però m'és igual, m'agrada tornar-les a sentir). També és la seva alegria de viure, la seva senzillesa, aquella manera de dir les coses pel seu nom, i aquella facilitat per no trobar pegues o per buscar solucions quan n'hi poden haver. És per tot això, i per moltes més coses que segurament em deixo, que l'Horacio es fa estimar tant.

Jamboree, 25-9-08

Per fi, un bolo amb el trio en un club! Al primer passe estava una mica massa nerviós, no sentia prou bé el piano (mira que és gran, i que poc que sona el Kawai aquest). Però al segon passe m'he trobat molt a gust, amb idees i relaxat, algunes frases m'han agradat i tot. Segueixo corrent com un animal, sobretot als temps medium-up. Què hi farem, he corregut tota la vida, no sé si algun dia aprendré a controlar-me en aquests tempos.

Hi havia moltes cares conegudes, El Manel Tortajada (que fins i tot ha vingut a sopar amb nosaltres), la Carme, la Rosa, el Josep Mestres, el Pujol (que m'ha dit que el disc ha sigut, fins al dia d'avui, el més venut de Fresh Sound al Japó, tot i que em costa de creure que s'hagi venut més que el "When I fall in love" del Brad, per exemple), el Pere Leyes, la Sílvia Vallribera, el Lluís Escuadra (quina alegria, m'ha dit que li havia agradat tantíssim!), tota una colla d'alumnes i exalumnes de l'Esmuc (el Galiana, l'Alfred, el Cirera i la Nuri, el Pep Mula, el Marco, el Nuno, el Joan Terol i el Nèstor, la Celeste, espero no deixar-me'n cap), el Benjamí i l'Esther, el Xavi Rocosa i la Lurdes (quina sorpresa), exalumnes del Taller (l'Àlex , l'Ainhoa i el Cristian)... Diria que a la gent li ha agradat força, o bé són molt pilotes i molt hipòcrites.

Ara venen els bolos del Jubilee Jazz Club, a l'Institut d'Estudis Nordamericans, on em consta que hi ha un piano bastant desastrós, i el de l'Auditori. Em sembla que potser caldria algun canvi en el repertori, hi ha temes que em comencen a cansar, però n'hem de conservar alguns perquè estem presentant el disc. M'agraden el "Whisper not", l'"All of me", el "Solar" (tot i que l'he de treballar una mica més, a vegades m'atabalo una mica), el "My one and only love" (depèn de dia), i em sembla que farem un ganxo a l'"I love you". Ja us ho aniré explicant...

Horacio Fumero Trio, Budapest

Encara que veient la foto del concert sembli que fos en un envelat de festa major (de fet sí que tocàvem en una carpa) la veritat és que l'organització del festival era impressionant, tot estava controladíssim, i ens van atendre de conya en tot moment. El piano era un Stenway gran cua i el van afinar abans i després de les proves de so. I fins i tot el so era prou decent. Potser si que a Europa les coses funcionen com cal...

I el bolo també va estar prou bé. El públic potser era una mica fred, però mica en mica va anar entrant en el concert i van aplaudir força. Abans nostre havia tocat un duet de saxo i piano free i un grup que barrejava música hongaresa i índia, i després, en un vaixell atracat al Danubi, hi havia un altre concert amb un trio de saxo, contrabaix i bateria que també feien free, tot plegat molt europeu.

I avui al matí hem pogut passejar una mica per la ciutat, tot i que només hem tingut un parell d'horetes i ens han quedat moltes coses per veure. Què hi farem, de fet, anàvem a treballar, no de turisme!


El trio i el Basi al costat del Danubi


Passejant pel carrer Váci


Una parada de paprika al mercat central

La noche en blanco, Madrid

Un altre bolo a l'aire lliure i un altre desastre amb el so i amb els tècnics. Que difícil era tocar! No m'havia passat mai, a mig concert va pujar un tècnic a l'escenari a col.locar un altre micro per al piano. Es veu que amb dos no feien i deurien pensar "calla, posem-ne tres, que sempre sonarà més fort". En fi, per sort o per desgràcia, un s'acaba acostumant a tot i diria que encara va anar prou bé, cap a mig concert em vaig començar a trobar una mica més còmode i el públic semblava content i connectat amb el concert.

Abans havien tocat el Joan Díaz i la Sílvia, una versió a duet del "We sing Bill Evans". La Sílvia, encantadora, com sempre, en el sentit literal de la paraula. I el Joan és un mestre, llàstima que el piano sonés tan poc. Era una putada, perquè si tocaves fort sonava lleig i estrident, i si tocaves fluix els micros no captaven prou senyal i no sonava res.

Amb nosaltres també van venir la Rosa Galbany i l'Oriol Ponsa i la Rut de l'Esmuc, que col.laborava amb el Círculo de Bellas Artes de Madrid i el Centre Cultural Blanquerna en l'organització de l'acte. Això de "La noche en blanco" és una mena de marató de l'espectacle que ocupa bona part del centre de la ciutat durant tota una nit amb actes culturals de tota mena, concerts, lectura de poemes, exposicions, espectacles diversos,... La veritat és que la calle de Alcalá a les tres de la matinada semblava la Rambla, amb una riuada de gent amunt i avall seguint el programa d'activitats.

Ara només espero el concert del dia 25 al Jamboree, per fi un lloc petitó, per tocar com ens agrada, amb l'amplificació mínimament necessària. Tant de bo es pogués tocar sempre acústic, com als assajos (per cert, que bé que m'ho vaig passar l'altre dia assajant a l'escola...)


La prova de so (pel què va servir...)


El concert

STANDARDS

Ja tenim el disc !!!!!!!

Isoca Trio

Em vaig sentir bé ahir a Centelles amb l'Horacio i el Xirgu, el piano estava acabat d'afinar, el so era prou bo i estrenàvem temes nous. Aquests dies he estat estudiant i això segur que també va ajudar, em sentia més en forma que darrerament. Primer ens semblava que no vindria ningú, perquè una estona abans de començar només hi havia quatre gats, però al final la sala es va anar omplint i, a jutjar pels aplaudiments, hi havia bastanta gent que s'ho va passar tan bé com nosaltres. Després del bis encara vans eguir aplaudint fins que vam tornar a sortir a saludar, i això no és gaire habitual (moltes vegades tens la sensació que això del bis ja fa temps que s'ha convertit en un costum, com una norma d'educació, una manera de no ser considerat un públic desagraït o descortès). En fi, una alegria de bolo. L'Horacio és un gran artista i del Xirgu, què més puc dir? Tocar amb ell és tan fàcil...

Plaça del diamant, 21-8-08

Doncs he de reconèixer que, per ser un bolo a l'aire lliure i a les festes de Gràcia, no ha estat tan terrible com en un primer moment vaig pensar que podia ser. El so no estava gens malament, hi havia un Yamaha de 3/4 de cua que estava de conya, i la plaça era plena de gent que estava pel concert (sí, també n'hi havia molta que estava de festa, bevia, xerrava,... però és que són les festes de Gràcia!).

A més, ha vingut molta gent coneguda, alguns que feia molt de temps que no veia, com la Glòria Torres i el Quim Tarrida amb l'Àlex Ventura, la Clara Luna, la Diana i l'Ale, l'Esther i el Motera, la Mariona, el Ramiro, el Rocky, el Duran i l'Imma, el Sebas i la Griselda, el Salvador Toscano, el Guillermo Calliero, la Carme, la Rosa,...

Pel que fa a la música, el primer passe ha sigut bastant fluix. Ens ha costat molt entrar en el bolo, almenys a mi. Feia massa temps que no tocàvem els temes, i aquests bolos a mig agost sempre m'enganxen en una forma pèssima, per sota del que és habitual. Sort que avui hi ha hagut un segon passe, perquè m'hi he trobat molt més còmode, relaxat, la música ha fluit millor, sense tanta tensió. Potser és que m'he adaptat a la situació, o potser és simplement que m'he deixat anar i no he forçat res, però tot ha funcionat millor, o almenys aquesta és la sensació que jo he tingut.

Ah, i la Rosa m'ha dit que en quinze dies tindrem el disc! Això sí que són bones notícies!

Curs a Gijon, 7-12 de juliol de 2008

Cursos com aquest, on hi ha gent amb nivells i inquietuds molt diferents, posen a prova la capacitat d'adaptació de qualsevol, i em refermen en la certesa que la vida m'ha portat a fer una feina que m'agrada i que m'omple.

Durant la setmana he fet classes de piano, amb alumnes que no tenien cap noció de música moderna, com la Isabel, altres que havien fet alguna coseta, com l'Eli, algunes que tenien tota la carrera i alguna idea vaga sobre el tema, com la Inés i la Maria (vibrafonista, ella), i l'Adrián, un tio que quan el vaig sentir vaig pensar "a veure què cony li explico a aquest paio!". Per sort, durant la setmana em vaig adonar que a ell també el podia ajudar a cobrir algunes llacunes de coneixement i que als altres els podia ensenyar les bases de la improvisació i de l'harmonia aplicada a l'instrument.

El més dur van ser les classes de teoria, amb el grup amb menys coneixements. Vàrem començar amb acords triades, però ni així. L'Ángel no savia ni on eren les notes a la guitarra, la Isabel no havia vist mai un xifrat, al Santi li costava horrors entendre el que era una tercera major,... però, malgrat tot, vàrem fer feina i crec que, al llarg de la setmana, alguna cosa en van treure de positiu. Com a mínim, l'Angel em va prometre que es matricularia a l'escola de música per aprendre solfeig i teoria perquè s'havia adonat de la falta que li feia per superar el sostre al que ja havia arribat amb l'instrument. El dia que se li va il.luminar la cara i em va dir "!Claro, ahora lo entiendo, es la primera vez en la vida que me cuentan lo de los modos y no me suena a chino!" va ser un d'aquells moments impagables que té aquesta feina de professor.

Però potser el més gratificant va ser el combo. També em va tocar el grup amb menys experiència (són les pegues de ser el "nuevo" de l'equip de professors), però la feina que vàrem fer amb la Maru, l'Eli, el Santi, l'Ángel, la Maria, la Inés, el Miguel i l'Héctor va ser collonuda. S'ho prenien amb molt d'interès i amb moltes ganes, i el grup va sonar molt bé, compacte, amb trempera i energia, sense errors destacables i fins i tot amb coherència en les improvisacions. I el més important, van fer música junts, ningú va imposar la seva part per sobre del conjunt.

Si a tot això li sumem que ens va fer un temps collonut (fins i tot vaig poder anar a la platja), i que a Astúries es menja i es beu de nassos, estic esperant l'any que ve a veure si tinc la oportunitat de tornar-hi. Una abraçada des d'aquí als profes i als alumnes i a la gent que fa possible que es facin cursos com aquest.

Horacio Fumero Trio + Gorka Benítez / Geny Barry Quartet

Un dia em vaig proposar no tocar mai més un teclat fent veure que era un piano. L'altre dia vaig trencar el propòsit, tot i que l'ocasió s'ho valia; la Pedrera de nit és una passada. Llàstima que no s'hi pugui pujar un piano, però, perquè vaig tornar a tenir aquella fustració que feia tant de temps que no sentia, aquella sensació d'esperar sentir un so i rebre'n un altre. La culpa és meva, ho admeto; segurament s'ha de tocar d'una altra manera, perquè un teclat i un piano són instruments diferents, per molt que intentin fer que s'assemblin. Ens queden dos concerts més, al terrat de la Pedrera, a veure si aprenc la lliçó i aconsegueixo fer sonar el maleït teclat...

I diumenge vaig tornar a tocar a l'aire lliure, una experiència que ja he comentat altres vegades que tampoc em satisfà gairebé mai. A més, era el dia que "la roja" va guanyar l'Eurocopa, i vam haver de tocar entre sons de clàxons, petards i crits de "Ehpaña!, Ehpaña!". I, per si això fos poc, l'organització de la festa major de Sant Cugat va fer que coincidís la meitat del concert amb el castell de focs de cloenda, just en el moment en que tocàvem una balada! Això sí, tocar amb l'Aldo Caviglia és un privilegi que no es té cada dia, o sigui que només per això ja va valer la pena.

Abans de nosaltres van tocar un dels combos que he tingut aquest quadrimestre al Taller. La veritat és que només els vaig sentir a la prova de so i al darrer tema del bolo, però sonava molt bé! Sempre em fa feliç escoltar gent amb la que he compartit aula i veure com han crescut com a músics. Molta sort, ens veiem aviat!

Big Band de l'ESMUC

Aquesta escola que tant hem criticat tots plegats (i parlo en primera persona) també té coses bones, coses molt bones. El concert de la Big Band n'és un exemple. Tenir la oportunitat de tocar la música que van escriure en el seu dia el Lluís Vidal i el Joan Albert Amargós arranjant el Porgy and Bess de Gershwin és un privilegi. I ser al pati de butaques escoltant el concert n'és un altre.

Felicitats al Joan Albert, quina sort han tingut aquests nanos de poder treballar amb tu!

Felicitats a tots i cadascun dels components de la Big Band, heu fet una feina excel.lent. I una abraçada al Marco i a la Celeste, que em van captivar especialment i em van fer adonar que tenia la boca oberta més d'un cop durant el concert.

Felicitats, moltes felicitats a tots!

Agustí Fernández / Paolo Angeli / Liba Villavecchia

Grata sorpresa, aquesta tarda a la Traska. Tot i no estar gaire acostumant a escoltar aquesta música que en diuen de improvisació lliure m'ho he passat molt bé. El concert m'ha resultat, com a mínim, molt estimulant, interessant, diferent i ha mantingut l'atenció i la tensió gairebé tota l'estona. I si en algun moment l'ha perdut, quantes vegades no m'ha passat això en un concert de jazz? I, encara més, quantes vegades no m'he aborrit estant dalt mateix de l'escenari? No, ni m'ha deixat indiferent ni m'ha semblat una patillada, com altres coses que he sentit que volien ser modernes i transgressores.

He sentit comentaris de tot tipus, des del típic "així també sé tocar jo", fins al "quan feia això amb el piano de casa el meu pare em fotia un clatellot i em deia que no el desafinés". Però també he vist gent contenta de descobrir una altra manera de fer música. Felicitats, Agustí, Paolo, Liba, m'heu dit que aquesta era la vostra primera trobada, que en vinguin moltes més!

Ciutadella, 2-5-08

Primer bolo amb el nou trio, en tenia unes ganes que em moria! La veritat és que aquest bolo va ser el detonant per gravar el disc de standards. Era una idea que feia temps que em rondava pel cap, i la confirmació del bolo a Menorca i la conversa casual amb el Jordi Pujol a París em van acabar de donar l'empenta per decidir-me a tornar a gravar a trio i fer-ho tocant standards.

M'ho he passat molt bé tocant, tot i que les condicions no eren les millors. Un piano que semblava una màquina d'escriure destartalada i una sonorització patètica (un cop més, quan s'acabarà aquest malson?) no van impedir que hi hagués música. I còm m'agrada tocar amb aquest parell! El Bori va tocar de puta mare, i el Xirgu, encara que ell no hi estigui d'acord, va estar genial, com sempre.

I també m'ho vaig passar bé fora de l'escenari. Vaig riure molt a Sa Clau, en tenia molt bon record de quan hi vam tocar amb el quartet de la Carme, i em va agradar tornar-hi després de 10 anys i tornar-me a trobar amb el Pasqual i la Mari. I m'ha agradat també conèixer una mica més la Rosa, escoltar les coses que m'ha explicat de com ha anat entrant en aquest món de bojos, veure que ens podem entendre, que la puc entendre (a vegades no savia per on agafar-la, em desconcertava una mica la seva manera de fer).

En fi, que ja espero el bolo de Banyoles, encara que sigui a l'aire lliure. No m'agrada massa tocar en espais oberts, el so se'n va i depens massa de l'equip i del tècnic, a veure si tenim sort i ens toca algú que sàpiga què es fa darrera la taula. Ah, i potser per al dia 25 ja tenim el disc!

Jim Snidero

Vaig tenir sensacions diverses en els dos concerts que vam fer aquest cap de setmana. El divendres, a Granollers, la primera part va ser prou bona, amb energia, però la segona part, des del meu punt de vista, va caure en picat. Ho vam comentar l'endemà amb el Rai i el David i hi estaven d'acord. A Terrassa el concert va ser més regular, només se'm va fer una mica pesat algun moment del bolo, especialment en un dels dos temes seus que vam estrenar, un tema amb solos open sobre re menor.

Tocant amb aquest paio, tot i que no vaig tenir el "subidón" que m'han provocat altres bitxos amb els que he tocat (així els anomena l'Horacio Fumero, "bichos"), hi va haver moments en què em va fer trempar, sobretot quan feia frases fora de l'harmonia, amb pentatòniques i coses d'aquestes. Es nota que s'ha currat aquesta onda.

Potser el que més m'ha agradat d'aquests dies ha estat tornar a tocar amb tres músics amb els que feia temps que no ho feia: el Jordi Farrés, que passa per tots els acords i més, i el Rai i el David Gómez, que són una garantia de solidesa i de "camine". Que fàcil que és tocar amb ells!

15 anys de l'ACEM

Silenci, no vull sentir a parlar a ningú dels problemes tècnics, de la qualitat del so, de la precisió en la interpretació, de la dificultat de la partitura. No vull sentir més queixes. I crec que fins i tot els més reticents hauran de fer marxa enrera en els seus comentaris previs. L'experiència d'aquesta tarda al Palau Sant Jordi està per damunt de tot això.

Començo admetent que jo tampoc no les tenia totes, però l'emoció que transmeten 4.000 persones fent música alhora supera qualsevol entrebanc, desajust o dificultat que hi hagi pogut haver, tant en el concert com en els assajos previs i en les hores, dies, setmanes i mesos que porten aquests nens preparant-lo. Ja ho deia el Joan Fargas en el video inicial, "el que farem aquesta tarda serà, sens dubte, impressionant, però el més important és el camí que hem recorregut per arribar fins aquí". Certament, el camí és moltes vegades més important que el punt d'arribada.

Una de les imatges que més m'ha commogut avui ha estat veure als mestres al costat dels seus alumnes, tocant amb ells, col.laborant amb ells, participant amb ells d'aquesta festa que hem viscut avui, ajudant-los a contar compassos, tocant i marcant amb el cap les entrades, disfrutant del plaer de fer musica plegats. Avui m'he sentit orgullós de dedicar-me també a aquesta feina. Potser sí que hi ha molta gent que es dedica a donar classes perquè no ha pogut fer carrera com a intèrpret, però el món també és ple de gent que, com jo, vibren quan noten que han pogut transmetre a algú l'amor per la música, quan veuen com s'il.lumina la cara d'un alumne a classe.

Felicitats a l'ACEM i a totes les persones que han fet possible aquesta trobada, felicitats a l'Albert Guinovart, felicitats als alumnes, als mestres, als pares, felicitats a tots els que aquesta tarda hem sentit, des de l'escenari o des de la grada, aquesta emoció tan intensa.

El silenci abans de Bach

Ahir vaig anar al cine. No és una cosa que faci sovint, i les darreres pel.lícules que he vist eren de la onda "Ice age", "Els increïbles" o "Bee movie".

He de confessar que hi anava amb certes reticències, perquè ja m'havien advertit que les pel.lícules de Pere Portabella no tenien res a veure amb el cine que estem acostumats a veure, on se'ns acostuma a explicar una història més o menys interessant i amb més o menys gràcia. I pensava que, segurament, com que no sóc gens cinèfil, potser se'm faria una mica dur, pesat o difícil d'entendre. Quin greu error! Jo que estic fart de dir-li a la gent que quan va a un concert de jazz no cal que hi entengui, que simplement es relaxi i es deixi portar per la música, per les emocions i les sensacions que li transmeti aquella música, oblidant-se de quin tipus de música es tracta i traient-se del cap tots els prejudicis i les frases del tipus "és que el jazz és una música per minories". Resulta que havia caigut en el mateix parany i en el mateix error del qual intento prevenir als meus amics, als meus parents o, fins i tot algunes vegades, al públic d'un concert.

Certament, "El silenci abans de Bach" no em va explicar una història, me'n va explicar moltes més i, per sobre de tot, em va tenir una bona estona (no sabria dir ni quan va durar la pel.lícula) enganxat a la pantalla, absort per les imatges, els sons i les situacions que s'anaven succeint a un ritme tranquil, natural, orgànic.

Hi ha moments d'una bellesa sublim, plens de poesia, moments que provoquen angoixa, com l'escena dels tubs de l'orgue, moments on se'ns mostren històries extremament realistes, naturalistes,... I per sobre de tot això, la música de Bach, barrejada amb els sons quotidians del nostre temps: el soroll dels cotxes i dels camions a la carretera, el soroll del tramvia, del metro, de la pluja torrencial que cau mentre el protagonista toca el fagot en calçotets en un motel de carretera,...

Aquesta barreja de sons i de música, que tant em va cridar l'atenció des del moment en què Antonio Serrano toca l'harmònica a la cabina d'un camió en plena ruta, va ser una de les coses que va remarcar el mateix Portabella en la sessió de després de la projecció de la pel.lícula. I és que, per acabar d'arrodonir la nit, el propi autor va ser amb nosaltres per parlar-ne, amb aquella saviesa que es desprèn de les paraules d'algú de qui intueixes que ha viscut molt i que, a més, ha sapigut viure.

Harry Allen (i Horacio Fumero)

Ara feia temps que no escrivia, i avui m'he decidit a fer cinc cèntims dels concerts d'aquests dies.

El primer va ser dimecres, a Orense, al Café Latino, amb el Harry Allen Quartet, Ignasi González al baix i Esteve Pi a la bateria. Ja fa uns quants mesos des de la gravació amb ell i el Grant Stewart, però li hem proposat si volia tocar algun dels seus temes i, efectivament, n'hem tocat un parell. La resta del repertori l'hem fet escrivint una llista de standards que coneixíem i ens agradaven, de manera que ell anava dient sobre la marxa durant el concert. Tocar amb el Harry resulta fàcil, agradable, tot el que fa és molt musical i toca amb molta claredat i amb un so exquisit.

L'endemà tocàvem a Valladolid, al Café España. M'agrada molt tocar en aquest local. Ja vaig comentar en el post anterior que tinc un gran record del concert amb el Jesse Davis. Amb el Harry també va ser un molt bon concert, per al meu gust millor que el del dia anterior a Orense, amb més intensitat.

Divendres vaig agafar un AVE de Valladolid a Madrid, i un altre de Madrid a Osca (per cert, collonut això de l'AVE), on em vaig trobar amb l'Horacio Fumero i el Mathew Simon per fer un concert a Sabiñánigo. Era el primer cop que tocàvem amb el Mateu en el trio de l'Horacio i vàrem assajar una mica abans del concert. Després d'una amanida i un bon entrecot, el concert va ser collonut, amb trempera, idees, energia,...

Després del concert vàrem conduir fins a Barcelona perquè l'endemà tots teníem feina. Jo vaig dormir un parell d'hores i vaig agafar un avió amb el Toni Solà cap a Porto, per tocar en el festival de Jazz i Blues de Seia. El concert amb el Harry i el Toni a quintet va anar molt bé també. A més, ens van tractar de conya, molt amablement, i crec que tant el públic com els organitzadors del concert van quedar encantats.

Finalment, diumenge vàrem tornar cap a casa. Personalment estava bastant cansat, els viatges de divendres passen factura, però ha valgut la pena poder combinar els concerts amb el Harry i el de l'Horacio i no haver hagut de renunciar a cap de les nits de música que he viscut aquests dies.

www.harryallenjazz.com/

Algunes fotos, les dues primeres són de Valladolid, l'altra és a l'estació d'Osca

Jesse Davis

Tocar amb el Jesse és una de les experiències musicals fortes que he tingut a la vida. El concert de divendres a Granollers va estar prou bé, però ahir a Girona estava encès, va tocar de debò des de la primera nota. I quan aquest paio es posa a tocar així és acollonant.

De totes les vegades que he tocat amb ell, recordaré especialment aquest concert al Sunset i un al Cafe España de Valladolid. Suposo que el fet de tocar en clubs, plens a vessar i amb el públic a tocar, deu ser un dels factors que fan que, de tant en tant, surtin concerts així. M'explicava el Jesse que, des de ja fa uns quants anys, fa més concerts en auditoris i teatres que en sales petites, i que no es pot comparar l'ambient que es respira en un lloc i l'altre. Hi estic totalment d'acord, és clar. A més a més, el públic estava entregadíssim des del primer moment, ens va costar arribar a l'escenari de tan ple com era el local, de fet, mentre féiem la prova de so no parava de trucar gent per reservar lloc per al concert.

Quan va arrencar el primer solo jo em sentia petit, petit, i quan el va acabar vaig pensar: a veure què collons fas ara, després d'aquesta animalada de so, fraseig i potència. A més, van venir el Motera, l'Esther Condal i el Ramon Prats amb la Montse, i també em van fer posar una mica més nerviós. Mica en mica em vaig anar deixant anar i, en alguns moments, em vaig sentir especialment còmode i tranquil com perquè la música sortís amb fluidesa.

En fi, una altra experiència per recordar, dies com aquest fan que això de dedicar-se a la música valgui la pena.

We sing Bill Evans

Amb un repertori tan extens i tan ple de temes bonics com el de Bill Evans el difícil per al Joan deu haver sigut fer la tria, tot i que crec que s'ha basat en els temes que ja tenien una lletra adaptada. Sigui com sigui, la sel.lecció ha estat fantàstica, hi havia clàssics com Waltz for Debbie, Turn out the stars o el bis, Very early, al costat d'altres temes potser no tan coneguts, com Laurie o Letter for Evans, però tots ells són temes boníssims i preciosos. A més, hi havia arranjaments més o menys treballats sobre els temes, petits detalls en alguns casos o grans adaptacions en d'altres, com el Time remembered a 7/4.

Però per sobre de tot, i espero que el Joan, la Giulia i el Ramon no se m'enfadin si llegeixen això, vull destacar un cop més la impressió que em causa la Sílvia cada cop que la sento i que la veig. I és que canta amb tanta naturalitat que semblen senzilles fins i tot les melodies més anguloses, no hi fa res que hi hagi intèrvals llunyans, o tessitures extremes. I quan improvisa sempre ho fa amb sentit, no hi ha res superficial ni per què si. En fi, Sílvia, què més vols que et digui, se m'acaben les paraules...

El Jamboree estava ple, i hi havia el Xirgu i la Canela, el Txema Riera, l'Alfred (com no!), el Galiana, fins i tot el Marc Miralta (que, per cert, també estava encantat amb la Sílvia), el Josep Mestres de Tàrrega, el Jordi Pujol de Fresh Sound,... En fi, que la cosa ha aixecat expectació, felicitats i una abraçada a tots quatre.

Carme Canela - Sencillos Deseos

Paisaje Lunar. Així es deia el primer tema del concert de dimarts passat al Jamboree. A mig tema em vaig adonar que estava amb la boca oberta i que segurament feia més cara de babau de la que ja faig habitualment. I quan es va acabar la cançó, després de la pujada final, em vaig haver de passar els dits sota les parpelles per evitar que me'n caiguessin les llàgrimes. Gorka, quines cançons que fas, fill de la grandíssima... I Carme, que bé que les cantes... I jo allà a baix, emocionat com un nen...

M'agrada veure el David tocant així, feliç, al costat del baix del Nick i amb músics com el Gorka, el Dani o el Guillermo. I m'agrada veure la Carme cantar segura, tranquil.la, sense angoixa ni neguit, amb aquella manera de dir que només ella té.

Que tingueu molta sort, segur que quedarà un disc de puta mare, us haurieu de fer famosos amb això, com ara el Jorge Drexler o un d'aquests. Un petó i una abraçada ben forta a tots...

Art eixample of Canigó / Big Band ESMUC - Taller de músics

Ahir vaig anar al concert d'homenatge al Tete que servia de cloenda al festival de jazz de Barcelona.

El concert estava dividit en dues parts. La primera era l'invent aquest de l'Horacio Fumero amb el Pascal Comelade. Era un espectacle multidisciplinar, amb combinació de música i circ. La música la posaven tots, però a més a més n'hi havia un que feia el pallasso, sigui dit això amb el màxim respecte cap als pallassos. Però hi ha pallassos bons i pallassos dolents, d'aquells que més que riure fan pena. I no ho dic pel Pep Pascual, que va fer algun dels números que ja li havia vist fer al seu espectacle amb el Pep Gol, amb instruments de tota mena, des de tubs de goma fins a trompetes de joguina, passant per campanetes, canyes de plàstic, una serra tocada amb arquet, una tetera amb boquilla de trompeta,... O, en tot cas, ell feia el pallasso amb plena consciència i convenciment de que el que estava fent era autèntic i, per tant, podia fer riure si així s'ho proposava i ser molt seriós a l'hora. El pallasso dolent era l'altre, amb aquelles contorsions i aquella cara d'estar fent alguna cosa transcendent, creativa, transgressora, tan avançada que només la poden captar les persones amb una sensibilitat artística que estigui a l'alçada de les circumstàncies. Doncs mira, a mi no m'agrada que m'enredin, i no seré tan burro de dir que m'ha agradat només per no semblar poc modern. No, no m'ha agradat, no m'ha agradat gens, i només puc dir que admiro els collons que té aquest paio i la seva poca vergonya. Pel que fa al David, al Gorka i a l'Horacio, trobo que ho salven prou bé, són prou bons músics com per poder donar-li la volta a la jugada i trobar moments on disfrutar amb el que fan.

A la segona part ha actuat la Big Band de l'ESMUC - Taller de músics, tot i que això de l'ESMUC deu ser allò que en diuen un imperatiu legal, una qüestió de forma, perquè la idea va sortir de l'Escola, i la proposta de fer-ho amb la Big Band del Taller va ser del Manel Camp. De fet, es tractava de la Big Band que va gravar el disc amb el Tete ara fa vint anys. El paper del Tete l'han fet set pianistes joves que han tocat un tema cadascun dels que hi havia en el disc, més un arranjament que vaig fer fa cosa d'un any per al concert "Tete Compositor". Dels pianistes, m'ha fet gràcia constatar el fet que tots ells han estat alumnes meus en algun moment, de piano o de combo, al Taller o a l'ESMUC, algun fins i tot havia vingut a casa. Amb això no em vull posar cap medalla, no vull dir que res del que toquen sigui gràcies a mi o per culpa meva, simplement m'ha fet adonar dels anys que porto fent classes, de la quantitat de bons músics que he vist passar per les aules al llarg d'aquest temps i de la sort que tinc de fer aquesta feina. De la Big Band, era curiós veure junts una altra vegada tota aquella colla de músics que van marcar una època al Taller, sota la direcció del Ze Eduardo, una altra figura històrica.

Respecte al tema que vaig arranjar, era un tema del Tete que es diu "Acuarela", i en l'arranjament hi he fet aparèixer un bon grapat de cites a temes del Tete o de temes que li agradava tocar. Fins i tot la part final és una transcripció de fragments de solos seus adaptada per a fer un soli de saxos. És curiós que em vaig assabentar que tocaven aquest arranjament perquè m'ho va dir el David Xirgu i perquè, més tard, ho vaig veure en el programa del concert. Ningú del Taller es va posar en contacte amb mi per comunicar-m'ho, per si volia assistir als assajos o per convidar-me al concert. Tres dies abans em vaig trobar casualment al Lluís Cabrera i va ser ell qui em va donar dues invitacions. Què hi farem, suposo que encara he d'estar content que hagin triat el meu arranjament com a fi de festa, no?

Una darrera consideració respecte al so, i em sap greu perquè conec al tècnic de fa anys i m'ha dit que havia agafat un avió a les tres de la matinada per poder ser al concert i que havien tingut molt poc temps per provar. Però no puc entendre que sempre hi hagi els mateixos problemes, que hi hagi una amenaça d'acople constant, que el baix de cop i volta soni molt o molt poc, que la trompeta solista sembli que està tocant des d'un cova,... En fi, m'entristeix molt, sembla que aquest problema del so no s'acabi de solucionar mai.

Joan Monné i amics

La Traska Trusca estava plena com jo no recordava, i la veritat és que impressiona molt girar la vista cap al públic i veure que coneixes a tothom (o gairebé). Em posa molt més nerviós això que tocar en un gran escenari on el públic és anònim i ni el veus. Però, alhora, els locals petits tenen un caliu incomparable, i la proximitat és un element que sempre juga a favor.

Vaig ser molt feliç de poder tocar amb companys de tota la vida, com el David i el Vicenç, i també de ser el culpable que el Bori i el David toquessin junts per primer cop. I em va fer encara més feliç que s'unissin a la reunió el Gorka i la Carme, i ens regalessin el seu art.

Tinc la impressió que, a part (o a més a més) de la música, va ser una nit molt especial. Crec que és una bona idea programar un concert d'aquest tipus, on un músic convida als seus amics per tocar simplement pel gust fer-ho i de compartir la música que fan amb el públic. Ja estic esperant les properes edicions d'aquesta iniciativa de l'Iñaki en aquest local tan entranyable per als músics de jazz en que s'ha convertit la Traska Trusca.

Horacio Fumero Trio a Paris

La Maison de la Catalogne està situada al costat del Boulevard Saint Germain, molt a prop de Notre-Dame. Només arribar, mentre l'Horacio anava a buscar un contrabaix per al concert, el David i jo ens hi vam arribar per admirar la catedral del geperut. Després, ens vam trobar tots tres per fer un bon àpat: carpaccio de peus de porc, bunyols de bacallà, verduretes amb romesco i arròs amb pollastre, carxofa i ceps (no, no es pot dir que sigui cuisine française). I més tard, van arribar el Jordi Matas, amb el Jordi Pujol de Fresh Sound, el Pere Pons, el Cifu, el Ramon Fossati, el Nico d'Urbaan Jazz,... Ells es van engarregar de la presentació de diferents projectes sobre el jazz i la música a Catalunya i, després, vàrem fer el concert en record de la figura de Tete Montoliu. La sala, tot i que no era massa gran, era plena a vessar, i els comentaris del concert per part del públic van ser fantàstics. Amb l'Horacio comentàvem com valora la gent el fet de veure que la música que fem es cuina al moment. Per acabar el dia, vàrem sopar tots plegats i ens vam acostar a un petit club-restaurant on tocava un pianista francès, Vincent Bourgeyx, amb Pierre Boussaguet al contrabaix (quin temps, quin so i quin camine que té aquest animal!). En fi, moltes coses en poc temps, espero tornar-hi aviat i poder gaudir una mica més d'aquesta ciutat on sempre vull tornar

Nelson project

Doncs resulta que avui estava jo fent classe tranquil.lament a l'Esmuc i sento que truquen a la porta, i per la finestreta em veig al Cirera, al Txema i al Pep Mula que em demanen si poden entrar. Jo que els convido i ja veig que porten uns materials sospitotsos sota el braç i, així que s'acaba el tema que estàvem tocant (Displacement, de Bill Evans) em fan obsequi d'un pernil, una ampolla de crianza de Ribera del Duero i un disc dels Nelson.

La veritat és que m'he quedat una mica tallat, i els alumnes que hi havia a classe fotien una cara de no entendre res que flipes. Hi havia un italià que està d'intercanvi d'Erasmus que es deu haver pensat que aquí això de regalar pernils als professors deu ser normal. Els he hagut d'explicar que no era cap xantatge ni cap contrapartida per aprovar-los, que havia fet un arranjament per al disc i que de fet ja no són alumnes meus i que bla, bla, bla.

Mai m'havien regalat un pernil, ni als lots de Nadal de les escoles on he treballat. Al Taller et donen dues ampolles de cava. Jo no recordo haver-les tastat mai, o potser fa molts anys, quan estudiàvem amb el Solsona, l'Àlex Ventura, el Pep Pérez, l'Ana Rosa Landa, el Rai... També sé de gent que diu que el fan servir per cuinar. A Santa Perpètua no ens n'han fet mai de lot. Quan governaven els d'Iniciativa deien que això del lot era de dretes, que no es pot malversar el diner públic en aquestes tonteries, i quan hem tingut regidors de CiU o dels socialistes han mantingut la tradició. A Igualada sí que ens feien lot, era un d'aquells que hi ha molta cosa, per a que faci "bulto" i que pesi, però que no es pot aprofitar res perquè tot és molt dolent (recordo especialment un llom embutxat infumable). El millor lot que mai he tingut va ser el de Dagoll Dagom quan fèiem el "Flor de Nit": una ampolla de Moet Chandon i dues taules de torrons de primeríssima qualitat (val més poc i bó...)

Bé, ja us explicaré com ha sortit el pernil, però de moment m'ha fet molta il.lusió i la intenció és el que compta, no?

Xavier Maureta Condició Humana

Ahir vaig tocar a Sant Feliu, a l'ateneu, la seu de Contrabaix, substituint a l'Albert Bover en el grup del Xavi Maureta, Condició Humana. M'agrada això d'haver-se d'aprendre un repertori en poc temps i tocar sense massa assaig, t'obliga a estar superconcentrat. A més, canviar una peça del grup sempre aporta noves idees, i a mi em tocava ahir fer aquest paper.

Els temes del Maureta sempre m'han agradat, estan molt basats en la melodia, encara que n'hi ha algun que se'm fa força difícil, com "Los gatos" o "Braç d'acer". Em va agradar tocar amb al Xavi, el David i el Gorka, m'ho vaig passar molt bé i diria que vam fer un bon concert, amb energia, trempera i molta música. Si hagués de destacar un moment especial per a mi, diria que ens vam entendre molt bé amb el Xavi a "No ho deixis", en un solo compartit de piano i bateria. Tenia la sensació de que tocàvem molt junts, ens escoltavem i estàvem l'un per l'altre. Però, en general, estic molt content de com va anar tot el concert. I repetirem a Olot!

www.xavimaureta.com

Peter Bernstein

Tant de temps esperant aquests bolos i ja han passat. Tocar amb aquest paio ha sigut acollonant. A l'assaig vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig tocar per primer cop amb el Jesse Davis o amb el Harry Allen, per exemple, aquella barreja de por i excitació alhora. I després, al concert, aquell sentiment d'estar fent música amb un d'aquells que havia escoltat als discos o en concerts quan jo estudiava al Taller. Així vaig viure aquests tres dies

Divendres, 2-11-07, Vilareal

Havíem d'assajar al matí a Reus, però finalment no va ser possible i vam mirar uns quants temes una estona abans del concert al mateix teatre. Dos originals del Peter, el bolero "Tres palabras", "Luiza", de Jobim, i alguns standards i altres temes d'aquells que no es toquen mai per aquí ("Love walked in", "Everything I have is yours", "Minor mishap", "Light blue"...) El Toni i el Fernando, com sempre, van exercir de perfectes amfitrions. Durant el concert em vaig sentir molt còmode, va ser un inici magnífic.

Dissabte, 3-11-07, Sant Boi

Quan vam arribar al local (un centre cívic de barri) el piano no hi era. Després d'emmerdar a la pobre Kuky per si em podia portar un teclat com a solució d'emergència i de no sé quantes trucades i gestions, ens van dir que podrien portar un piano però que el concert s'hauria de retrassar una mitja hora. Finalment, el piano va arribar una hora i vint minuts més tard de l'hora en què estava anunciat el concert, i era un Young Chang vertical en no massa bon estat. I, malgrat tot, la música va tornar a ser allà, era com un miracle. La veritat és que encara m'ho vaig passar millor que el dia anterior. Només em va saber greu que aquell pobre home hagués fet tants kilòmetres per tocar en aquelles condicions, se'l veia cansat, però mai va perdre el somriure. I és que a sobre és bon paio!

Diumenge, 4-11-07, Lleida

El quartet es va convertir en quintet, perquè va venir el Grant Stewart, una altra bèstia "parda", amb un so i un llenguatge poderosíssims. I, a més a més, vaig poder sentir com acompanyava el Peter, brutal, és un gust sentir-lo fent acords, toca uns voicings que no acostumo a sentir en un guitarrista. I el "Monk's mood" que es va marcar ell solet va ser una delícia. Les tres nits em vaig sentir còmode i en forma, amb idees i bastant "suelto". I crec que vaig fer un solo al "Tres palabras" força inspirat. Això de la música, quan va bé, és collonut. Ara només espero que es repeteixi aviat...

www.peterbernsteinmusic.com

Giulia Valle Group

Gran nit avui a la Traska Truska. La Giulia i els seus homes han omplert el local i han fet un concert collonut. M'han agradat especialment "Oye mi canto, libélula" y "Danza imprevista", amb un solo brutal del Martí Serra. M'agraden aquests temes basats en textures, un dia ho parlava amb la Giulia, però a mi sempre em surten melodies. Què hi farem, potser algun dia m'hi poso i ho provo... De moment em considero feliç d'escoltar-ho en les composicions d'altres, com les de la baixista elegant.

www.giuliavalle.com

Las Migas

Avui he anat a veure el concert de Las Migas a Sant Feliu. Em fa una mica de vergonya dir-ho, però encara no les havia sentit, i això que diu que ja fa quatre anys que funcionen! M'ho he passat molt bé, hi ha hagut moments màgics, i la Sílvia té una gracia "que no se pué aguantá"!

http://www.lasmigas.com/