divendres, 9 de juny de 2017 - 10:51h

EJP 2017 - Univers Zawinul

Doncs ja està, s’ha acabat.

S’ha acabat una setmana que ha estat la culminació de mesos de feina: decidir la figura al voltant de qui giraria el projecte, pensar quina plantilla instrumental volíem utilitzar, triar els alumnes d’entre tots els que s’havien ofert a participar-hi, pensar en els exalumnes que podien completar la formació, fer immersió en el món de Joe Zawinul, decidir els temes seus que arranjaria cadascú, escriure els temes originals inspirats en la seva obra, coordinar els assajos, enviar les partitures i els àudios,...

S’ha acabat una setmana de despertar-se abans de que sonés el despertador i no poder tornar a dormir, pensant en que calia revisar un voicing, repassar una frase, mirar l’afinació d’un passatge, estudiar més les parts de piano que havia de tocar,...

S’ha acabat una setmana d’assajos intensíssims (la gran majoria d’ells sense tots els músics, ja sigui perquè no podien venir o perquè arribaven tard), d’anar canviant d’espai d’assaig contínuament, d’anar refent el planning a mesura que hi havia novetats per mirar de no perjudicar massa a ningú, de patir per si hi hauria algun entrebanc més,...

Però també s’ha acabat una setmana de riure amb el Vidal, el Díaz, el Capella i el Sanmartií, de treballar per fer que allò que havíem anat parint durant tant de temps sonés com ho havíem imaginat, de gaudir d’aquesta feina que tant ens agrada i que tant ens compensa quan allò que hi ha en el paper es converteix en realitat i veus que pot funcionar. Com vaig sentir l’altre dia en un reportatge sobre la creació d’una sèrie de televisió, el paper ho aguanta tot. Però després s’ha de fer que allò que hi ha al guió es faci real, i aquí és on comença el vertigen i la màgia d’aquesta feina.

Li comentava abans d'ahir a l'Haizea, tot s'acaba, lo bo i lo dolent. I tot això s’ha acabat. El concert s’ha acabat, i la setmana ha acabat bé, molt bé. I ara, encara que sembli mentida, sé que ho trobaré a faltar.

 

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

dimecres, 1 de febrer de 2017 - 0:12h

Bestiari - Esmuc 15 anys

Se'm fa difícil descriure en poques paraules el cúmul de sensacions viscudes durant aquesta intensa setmana, des de la desesperació del primer assaig de dilluns fins a la plenitud de l’estrena de diumenge al vespre.

I és que la primera lectura que vam fer del Bestiari va ser patètica. No sonava res! Immediatament, el primer pensament que em va venir al cap va ser d’autocrítica. Tan malament ho he escrit, això? Tan malament ho he dirigit que no s’ha entès res del que buscava quan ho vaig imaginar?

De manera que per al següent assaig vaig preparar un pla de xoc, anant a treballar abans que res les frases que creia que havien de tenir una especial rellevància i que havien quedat difuminades a la primera lectura. Això em va tranquil·litzar molt, perquè vaig veure que hi havia recorregut i molt marge de millora, que podia sonar. Em consta que aquest treball minuciós, per seccions, no va agradar a tothom. És cert, és una feina que s’hauria hagut de fer en assajos parcials, però crec que en els parcials de fusta i metall no es va treballar la nostra obra. D’altra banda, també penso que estar atent al que treballen les altres seccions et pot ajudar a entendre el sentit global de l’obra, i que escoltant com els altres assagen, sense tocar, també s’aprèn i es creix com a músic.

 També ha voltat per l’ambient d’aquesta setmana la queixa d’alguns dels components de l’orquestra per haver de tocar aquest repertori enlloc d’una simfonia de Mahler. Ho puc entendre, tot i que em costa. Entenc que es prefereixi la música dels grans compositors, que es vulgui treballar repertori afí a la tradició del teu instrument, però no entenc que no es vulgui aprofitar una oportunitat difícilment repetible de gaudir treballant un repertori diferent, d’obrir-se a altres sonoritats, ritmes, formes de veure la música, d’entendre-la i de treballar-la. Això m’ha creat una sensació estranya, una barreja de decepció i de mala llet. Per sort, em va tranquil·litzar profundament el somriure i la complicitat de la Laura Isbert des del seu faristol de violoncel; o el comentari de l’Aurore Vizentini, la flabiolista, dient-me que l’emocionava la “Lloca” i que li feia posar la pell de gallina (mai millor dit); o veure la Neus Aranda ballant i cantant la “Zebra” quan no havia de tocar la trompeta. Això volia dir que també hi havia músics que estaven gaudint de l’experiència.

Sigui com sigui, la setmana d’assajos va anar avançant, i vaig poder comprovar que la cosa anava quallant. Dijous potser em va semblar que no progressàvem tan ràpid com esperava, de manera que per divendres vaig prepara un assaig “quirúrgic”, per atacar directament els punts on podia haver-hi més problemes. I l’assaig general de dissabte ja ens va fer veure que, com a mínim, no faríem el ridícul i que el resultat seria, pel cap baix, prou digne.

Així va arribar el diumenge. La prova acústica ens havia de donar una idea prou aproximada del resultat final. Ens feia por que al canviar de sala no fóssim capaços d’omplir de so aquella quantitat immensa de metres cúbics. El Lluís Vidal ja va advertir les fustes que la sala era especialment difícil per a la projecció del seu so i que, en canvi, els metalls, era possible que haguessin de mesurar les seves dinàmiques. Jo no em vaig poder quedar a tota la prova, perquè a les 7 tenia el concert de la Martina Tresserra a la Traska Truska (sí, noi, com si no fos tot prou complicat i absorbent, tenia "doblete"). Vaig marxar amb bones sensacions, però em feia patir que amb la sala plena el so pogués canviar i anar en contra nostra.

Res em podia fer intuir el que vindria després. Probablement escric això suggestionat per la impressió que em va provocar el concert, però és que encara no he baixat del núvol. Només puc dir que m’ho vaig passar pipa, que ho vaig gaudir molt més del que m’imaginava, que se’m va fer extremadament curt, que vaig oblidar totes les pors i els maldecaps dels assajos, que em considero un privilegiat i que em vaig sentir immensament feliç. Ho parlava ahir amb el meu estimat Guido di Blasi, la música ens demana molts esforços i ens provoca moltes menjades de “tarro”, però nits com la d’ahir donen sentit a tanta feina i et tornen amb escreix tota l’ànima i la vida que hi deixes.

No puc deixar de citar als grans còmplices que hem tingut en les veus de la Celeste Alias, el Rubén Fernández i la Gemma Abrié. Gràcies per la vostra implicació i per entendre tan bé la música que hem imaginat amagada darrere dels poemes de Pere Quart. I gairebé no em queden paraules per definir el talent del quintet de jazz format per l’Òscar Latorre, l’Albert Carrique, el Roger Santacana, el Miquel Álvarez i el Josep Cordobés. De veritat que flipo amb vosaltres, molt més del que us podeu imaginar. Sou una mostra clara de la potència del Departament de Jazz i Música Moderna, del qual ja n’han sortit altres bèsties que fa temps que volten “sueltes” pel món. Quina enveja que em foteu, malparits! Finalment, “last but not least”, vull donar especialment les gràcies al Ferran Conangla, no només perquè va fer una feina collonuda a la taula de so (segur que vas ajudar a equilibrar allò que deia abans de les fustes i el metall, eh, Ferran?), sinó també perquè sempre hi és quan se’l necessita, fins i tot en les circumstàncies més adverses, moltes vegades sense que ningú li ho agraeixi prou (o gens), i fins i tot sense ni sortir al programa de mà. Ferran, ets l’hòstia!

I ara ja està, s’ha acabat, torno a tenir aquella sensació de plenitud i de buidor a l’hora que sento cada vegada després d'un projecte d'aquest tipus. Ningú em podrà prendre mai tot el que he viscut aquests dies, però saber que ha sigut tan efímer em provoca una sensació de certa melangia i enyorança, com un nen quan torna de colònies. Per sort, com diu el refrany, “un clavo saca otro clavo”. Aviat m’hauré de posar a escriure per al projecte del juny, sobre la música de Joe Zawinul. Tot i que, de moment, encara tinc les bèsties ressonant per dintre del meu cap. Em sembla que em durarà el “subidón”.

Etiquetes de comentaris: ,

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

dilluns, 11 de juliol de 2016 - 17:52h

Benny Golson, Jamboree

Encara sota els efectes de la ressaca d'aquests dies al Jamboree he de dir que aquests concerts amb Benny Golson van més enllà del que seria estrictament musical. Perquè quan explica que va escriure un tema en només vint minuts, que per això pensava que no podia ser un bon tema, que malgrat això Dizzy Gillespie va decidir gravar-lo, que potser és l'únic tema seu que no té una història al darrere i que com a títol va triar només dues paraules sense buscar-hi cap sentit,... Quan sents el murmuri del públic en el mateix moment en què ell pronuncia aquestes dues paraules, és difícil contenir l'emoció... I quan, amb aquells peuets, minúsculs, marca quatre, es posa el saxo a la boca i fa sonar les dues primeres notes de "Whisper not", la invasió de sentiments, records, sensacions, és tan brutal que transcendeix el moment.

Els dos passis d'ahir al Jamboree diria que són els millors que hem fet amb ell des de que, l'agost del 2012, vam fer els primers concerts acompanyant-lo a les seves puntuals visites estiuenques. Dijous repetim a Valladolid. Espero que puguem fer-ho més vegades. Els seus 87 anys farien pensar que no ens podrà visitar gaires estius més, però el seu estat físic i mental, la seva energia, la seva vitalitat i les seves ganes de seguir compartint la seva música ens porten a pensar el contrari. Tant de bo que sigui així.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

diumenge, 24 d’abril de 2016 - 21:16h

Carme Canela/Joan Monné al Cafè Mandacarú

Aquesta nit he dormit com feia dies que no ho feia. Se’m van aclucar els ulls només posar el cap al coixí, i quan m’he despertat tenia la sensació que el cos em pesava dues tones i que el tenia incrustat al matalàs.

Ahir vam estrenar el nou repertori de balades que estem preparant amb la Carme fa una temporada. I he de confessar que aquest concert, per estrany que sembli, em preocupava fins al punt de no deixar-me dormir bé des de fa setmanes. D’una banda hi havia la responsabilitat de tocar a duet, sense xarxa, que sempre em neguiteja. I de l’altra la de presentar un grapat de temes nous, poc rodats (de fet, gens), i sense tenir una idea massa clara de cap a on anirien i de si aconseguiríem connectar amb el públic.

Sent sincer, la veritat és que des de dimecres que ho veia una mica més clar. Dimarts vam assajar i li vaig explicar les meves pors a la Carme. I va ser ella mateixa la que em va recordar el que havia escrit fa només unes setmanes en aquest mateix blog: que cada cop em sentia més tranquil de poder tocar el que em surt, sense més preocupació, i de poder “expressar-me tal com sóc i no tal com penso que els demés creuen que jo hauria de ser”. Així és que dimecres, que vaig tenir una estona per estudiar els temes, vaig adonar-me de que només em calia seure al piano i fer allò que sé fer, allò que he anat aprenent a fer al llarg dels anys, tocar allò que em surt d’una manera natural, sense pensar en res més.

 I això és el que vaig fer ahir al Cafè Mandacarú. Vaig arribar al local i vaig estar una estona familiaritzant-me amb el piano, amb el so de la sala, posant-me “en sintonia”. Només començar el concert, a la introducció de “I loves you Porgy” ja vaig veure que la cosa aniria bé. I quan va començar a cantar la Carme vaig haver-me de contenir per no deixar anar les llàgrimes galtes avall.

Ara només ens cal anar perfilant el repertori, definir millor quin tractament li donem a cada tema, polir detalls, fer-nos més nostres els temes nous,... Però les meves pors han marxat i veig clar que simplement fent allò més ens agrada, tocant junts i seguint-nos l’un a l’altre en tot moment, n’hi ha prou per aconseguir l’emoció necessària. I per això he dormit tan bé avui.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

diumenge, 13 de març de 2016 - 16:52h

Carme Canela, Calella i Olesa

Aquest cap de setmana hem fet els dos darrers bolos amb el repertori de "Granito de sal".

Divendres, abans del concert a Calella, la Carme em va comentar la seva decisió. I jo hi vaig estar totalment d'acord. Avui, revisant el blog, he vist que el primer concert amb el que seria l'embrió d'aquest repertori va ser a Reus, el 13 de març de 2010, avui fa exactament 6 anys (6 anys!). En aquest temps han passat moltes coses, moltíssimes. I hem tocat algunes d'aquestes cançons arreu de Catalunya, però també a Logroño, Vitoria, Burgos, Madrid, València, Luxemburg, Brussel·les, Hamburg, Berlin,... Vam gravar el disc el 2013, i va sortir el 2014. Potser sí que era el moment de dir adéu.

En aquests dos concerts m'hi he sentit molt bé. Els pianos que he tocat no m'han ajudat gaire, però agraeixo enormement l'esforç que han fet tant a Calella com a Olesa (gràcies Juan Carlos i Albert!) perquè hi hagués un piano acústic i no un teclat. Prefereixo mil vegades barallar-me amb un piano que no em dóna tot el que li demano que estampar-me contra un instrument que ja sé d'entrada que no em donarà res del què necessito.

He tocat amb tranquil·litat i amb serenitat, i m'he trobat amb prou llibertat com per buscar coses noves, però també per saber que podia tocar "el de sempre", que no em calia demostrar res a ningú. Crec que és un signe inequívoc de que em faig gran i de que, encara que possiblement sigui molt a poc a poc, vaig madurant com a músic i com a persona. Em faig gran, sí, i en contra del que es podria pensar a priori, això no em provoca una sensació negativa, més aviat tot el contrari. Cada cop veig més clar que hi ha coses que no es poden aprendre més que amb el pas del temps. Ser jove és collonut, és el temps de descobrir, d'explorar, de buscar els teus límits, de creure't invencible, d'experimentar, d'arriscar, de marcar territori,... Però fer-se gran t'aporta moltes altres coses. No sé com em sentiré d'aquí a uns anys, però en aquest moment de la meva vida em sento prou feliç de ser on sóc, de fer el que faig i de fer-ho com ho faig. Ja fa temps que, com diem en conya, vaig passar de ser "una joven promesa" a convertir-me en "una triste realidad", i aquesta certesa de saber qui sóc m'aporta seguretat i tranquil·litat. Cada cop més vegades aconsegueixo sentir-me prou lliure com per expressar-me tal com sóc i no tal com penso que els demés creuen que jo hauria de ser.

Ahir va ser el darrer concert de "Granito de sal" però, com va comentar la Carme a Olesa, "hi ha portes que es tanquen i se n'obren de noves". De fet, ja fa temps que estem treballant per obrir una nova porta amb la Carme. Crec que no trigarem gaire a fer-ho, o sigui que estigueu atents!

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

dimecres, 27 de gener de 2016 - 0:21h

EJP 2016 (III) El concert

Em poso a escriure amb l'emoció del concert d'aquest vespre encara ben viva i fresca. Em sento profundament feliç, i alhora tremendament trist. Feliç perquè el concert ha superat totes les meves expectatives, i trist perquè sento una buidor que em regira l'estómac. Saber que probablement aquesta haurà sigut la primera i la última vegada que toquem aquesta música em genera un desassossec difícil de vèncer. Només el record dels moments viscuts em serveix de consol.

A la prova de so ja s'ha vist que això aniria bé. Quan hem arribat ja estava tot muntat (gràcies, Jaume Cortacans!), i el Ferran Conangla, com sempre, ha fet que la prova fos tan plàcida com simple. Ens hem dedicat a passar un fragment de cada obra mentre ell anava ajustant el so i el monitoratge, sense que ens haguéssim de preocupar de res. Quina sort tenim de poder comptar amb ell per a aquests projectes.

Ens ha sobrat temps per anar a fer un cafè. Ha sigut un moment de distensió fantàstic, comentant la jugada amb el Francesc, el Lluís i els Joans. Recordant anècdotes viscudes a l'escola i planificant properes aventures. I així, xerrant i rient, s'ha anat acostant l'hora del concert.

Hem començat amb el Lonely woman. La introducció de contrabaix i la melodia de la veu, "perseguida" per l'acordió i el vibràfon, ens han donat el punt necessari per començar amb una bona dosi de màgia. I, per si quedava alguna espurna de dubte, quan ha entrat la resta de la banda he notat que l'energia a l'escenari era brutal. Són d'aquells moments que no es poden pagar amb diners. I així ha anat transcorrent el concert, amb una concentració i una intensitat brutal, tant en els temes més enèrgics com en els més tranquils, tant en els solos més salvatges com en les melodies més líriques.

Podria parlar dels solos brillantíssims del Santi, del Julián, de la Carola, de l'Apel.les, de l'Albert, de l'Andreu... Però prefereixo destacar el so compacte de tot el grup, i la implicació de cadascun d'aquests músics excel·lents que han fet que la música que havíem escrit hagi sonat fins i tot millor del que jo havia imaginat.

La setmana que ve ja hem quedat per començar a pensar en properes edicions i possibles nous projectes per a l'Esmuc Jazz Project. Potser això calmarà una mica aquesta sensació agredolça que tinc ara mateix. De tota manera, però, i com deia al principi, el que hem viscut ja no ens ho pren ningú.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

dilluns, 25 de gener de 2016 - 23:32h

EJP 2016 (II) Els músics

En aquesta edició de l’Esmuc Jazz Project, a diferència de l’any passat, hi ha professors de l’escola entre la plantilla de l’orquestra. Això m’ha donat l’oportunitat de conèixer en Blai Navarro, un excel•lent acordionista que em va ajudar molt quan li vaig plantejar tots els dubtes que se’m plantejaven a l’hora d’escriure per a aquest instrument que no coneixia pràcticament de res. D’en Joan Sanmartí ja en vaig parlar ahir, però li vull agrair el sobreesforç que ha hagut de representar per a ell tocar la guitarra en gairebé tot el repertori, a part de dirigir els seus propis temes. Per a ell ha d’haver sigut com una marató.

Evidentment, també hi participen alumnes. A alguns d’ells els conec prou bé, com a l’Albert Carrique i l’Albert Abad, els dos Alberts, els dos saxofonistes que van entrar junts a l’escola ara fa tres anys i a qui tan he vist créixer als combos, però també els dos excel•lents clarinetistes a qui no coneixia. Al Gregori no el coneixia tant, però l’he tingut al combo Bill Evans aquest quadrimestre i he pogut comprovar que no només toca molt bé, sinó que també escriu amb criteri. El Joan Mar, a qui ja havia sentit al Taller de Músics fa potser tres o quatre anys, quan era un nen, i a qui també coneixia per la seva feina amb el Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band, va entrar a l’escola tot just l’any passat. Que estigui en aquest projecte sent un estudiant de segon curs ja parla de la seva projecció. També coneixia al Tomeu, el trombonista de ses illes, amb el seu aire despistat, que a vegades m’ha fet enfadar amb les seves absències, però que quan es posa el trombó a la boca sempre fa música. L’Andreu, que si ja tocava bé abans de marxar d’Erasmus, és evident que l’estada a Amsterdam li ha sigut més que profitosa. Al Miquel només el coneixia pels comentaris que m’havien arribat d’ell, però no havíem coincidit encara. El vaig sentir a l’audició del combo Brad Mehldau i ja vaig entendre perquè tothom me’n parlava tan bé. I tamoc coneixia massa l’Aitor, que ja va participar com a col•laborador a una obra del Joan Sanmartí de l’any passat, i que aquest any repeteix perquè el Joan Díaz ha volgut comptar amb ell per als seus arranjaments. Per alguna cosa serà.

També hem tingut alumnes col•laboradors provinents del departament de Música Clàssica i Contemporània. Així hem conegut la Nieves, una andalusa aparentment tímida (pot ser que hi hagi andalusos tímids?), que fa sonar la flauta sobre aquest repertori com si l’hagués tocat tota la vida. El Joan, un altre illenc, que ens va deixar bocabadats quan va arribar el primer dia i se sabia algunes de les frases que li havia escrit el Vidal de memòria. Ho toca tot amb sentit i amb musicalitat, fins i tot més enllà del que li hem escrit. I l’Òscar, que ens ha cobert la plaça de trombó baix després d’un imprevist de darrera hora. Hem d’estar contents i agraïts de poder comptar amb alumnes com ells per a projectes transversals com aquest.

 Finalment, he de fer menció especial als exalumnes que participen al projecte d’aquest any. El Julián i el Santi, a qui vaig tenir la sort de gaudir en el Nou Nonet que vam compartir fa anys, quan vaig decidir tirar endavant un projecte envoltat d’alumnes (aleshores) de l’Esmuc. Sentint-los tocar avui em torno a adonar que ja en aquell moment no em vaig equivocar, i comprovo també com han arribat a créixer en tot aquest temps. L’Apel•les, el violinista curiós i decidit que va passar per l’Esmuc i va deixar empremta, i que ens va demostrar que, tot i tocar un instrument estrany en aquest món de saxos i trompetes, mereixia estar entre els solistes destacats de l'escola. I la Carola, amb qui recordo especialment un combo deliciós amb el Santi Careta i el Marco Mezquida (jo esperava que arribés el dia de classe durant tota la setmana). Sempre he pensat que la seva veu cura. La seva afinació, sensibilitat i expressivitat em commouen.

Potser pensareu que sóc un pilota. Us he de dir que m’és igual, sé que sóc sincer en tot el que dic, i tinc ganes de dir-ho, alt i clar. Amb aquesta gent estic segur que demà farem un concert de puta mare.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

diumenge, 24 de gener de 2016 - 23:21h

EJP 2016 (I) Els directors

Aquests dies que estic passant immers en el microcosmos de l’Esmuc Jazz Project he recordat com vaig conèixer els meus companys de viatge en aquesta història.

Encara que aquest any no hagi pogut escriure cap obra perquè les seves funcions com a Cap de Departament l’absorbeixen en gran mesura, vull començar pel Francesc Capella. Recordo el dia que, sent jo estudiant de l’escola de música de Molins de Rei (jo deuria tenir 14 o 15 anys), d’una de les aules m’arribava el so d’un piano. Però no era cap d’aquells estudis de Czerny que ressonaven a tota hora per aquelles parets, ni Bach, ni Mozart, ni Bartok,... Em vaig atrevir a treure el cap i em vaig trobar un noi, no gaire més gran que jo, amb els cabells rossos i rinxolats, que estava tocant un standard de jazz. Em va explicar que havia vingut a substituir algun professor que estava malalt. Anys després ens hem anat trobant, compartint projectes i escenaris, amb grups diversos. I l’he vist tant tocant salsa amb la Lucrecia, com tocant jazz tradicional amb La Vella Dixieland, com acompanyant a duet la nostra amiga Laura Simó,... Un pianista complet, amb un gran ofici, i al qual sempre li he envejat el domini de l'instrument, la seva versatilitat i la capacitat d’adaptar-se a tants estils i situacions diverses.

Amb el Joan Díaz som coetanis, vam coincidir com a alumnes al Taller de Músics i, per tant, pertanyem a una mateixa generació musical. Això podria haver fet que, d’alguna manera, haguéssim estat “competint” per ocupar un mateix lloc en un mateix moment, quan tots dos començàvem a sortir de l'ou. En canvi, sempre he tingut molt bon rotllo amb ell. He d’admetre que, durant uns anys, envejava de manera malsana la seva naturalitat tocant, aquella facilitat aparent amb la que feia sonar cascades de notes, aquells acords que em sorprenien perquè sonaven tan diferents dels meus, i aquella gràcia per fer sonar els teclats, un instrument que a mi mai se m’ha donat bé. Per sort, aquest trauma de joventut ja és història, tot i que quan el sento encara hi ha moltes vegades que penso “serà fill de puta...”

Al Joan Sanmartí li he d’agrair (i em sembla que no ho he fet mai directament, mira si sóc imbècil) que em vagi donar l’oportunitat de jugar a la lliga dels grans. Quan jo era un “pipiolo”, em va cridar per substituir l’Iñaki Salvador en el seu grup, i més tard em va passar la meva primera feina estable com a músic en una producció teatral de Barcelona, l’any 1990. Gràcies a ell vaig poder tocar per primer cop amb en David Xirgu, amb en Xavi Figuerola, fins i tot amb en Lluís Vidal. Em consta que, durant aquests anys, ha seguit donant oportunitat a joves músics a participar en els seus projectes i a compartir la seva música. Aquesta és una mostra de la seva grandesa i generositat.

I el Lluís Vidal? Doncs us he d’admetre que, durant molt de temps, em feia por. Encara recordo com sortia de les seves classes de combo, ensorrat, sentint-me com un microbi i pensant que potser m’havia equivocat al no dedicar-me a la Física, com volien alguns del meus professors de l’institut. Però l'endemà ja tenia ganes de que passés la setmana per demostrar-li que podia superar els reptes que em plantejava a cada classe. Més endavant, i gràcies al Joan Sanmartí, com ja he comentat, vaig conèixer el Lluís com a col·lega i company de feina, i se’m va descobrir una altra persona, amb qui podia riure moltíssim i amb qui podia xerrar de tot. I també una persona generosa, sempre disposada a compartir els seus coneixements. Amb els anys, la por m’ha anat marxant, però segueixo tenint-li un gran respecte. Només cal veure’l assajar i escoltar la seva música per adonar-se de que té una idea claríssima del que vol i de com sonarà allò que escriu. I moltes vegades el veig tan gran que em fa sentir minúscul. Sempre li agrairé que s’inventés aquest projecte i que pensés en mi per formar-ne part.

 Amb aquests companys estrenarem dimarts la segona edició de l’Esmuc Jazz Project, dedicada a la figura del genial Ornette Coleman. Ho passarem bé, segur.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

diumenge, 8 de novembre de 2015 - 11:40h

Perico Sambeat - Voces


Ahir el Josep Bergadà em va fer arribar el disc que vam gravar l’octubre del 2014 (sí, fa més d’un any!) amb la Perico Sambeat Big Band. Clarament, ha sigut un part difícil, però crec que l’espera ha valgut la pena.

Inevitablement, me l’he escoltat sencer d’una tirada, i el flashback ha sigut important. M’han anat passant pel cap moments viscuts durant els quatre (sí, només quatre!) intensíssims dies que vam viure: els assajos a l’Ateneu Santfeliuenc, el concert a l’Atrium de Viladecans i la gravació als estudis Medusa (en vaig parlar al blog, als posts www.joanmonneblog.blogspot.com/#6363211501037111818 i www.joanmonneblog.blogspot.com/#4280197470151508436).

Només posar el disc he recordat que, igual que al concert, la música comença amb una intró a piano sol de “La voz del viento”, que dóna pas a la veu de la Sílvia. I quan han entrat els pitos, literalment, se m’ha posat la pell de gallina. Joder, quina textura, quin subidón!

El disc és ple de moments intensos, de melodies precioses, de solos sublims, i d’harmonies i ritmes que van des de la més absoluta senzillesa fins a la complicació diabòlica. Però tot em sona supernatural, potser per la immersió que vaig haver de fer en la música del Perico quan m’estudiava els temes del disc. A més, participar en aquest projecte em va permetre conèixer dos músics impressionants: l'André Fernandes (quin solo que es marca a “Triptik”, la mare que el va parir!) i la Viktorija Pilatovic, que canta les melodies amb una naturalitat i una afinació que fan caure de cul. Tant de bo surtin bolos i puguem retrobar-nos novament.

En definitiva, que estic molt content de la feina que vam fer, i que recomano a tothom que compri el disc quan estigui disponible (diria que encara no és a la venda). Sona de collons!

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT

diumenge, 1 de febrer de 2015 - 19:31h

EJP (II)

Em vaig llevar amb una sensació estranya. La Mireia, la meva filla, és al llit des de dijous, amb febre i malestar general. Em vaig témer el pitjor. Però vaig anar tirant cap a l'Auditori amb l'energia que em donava el bon concert que vam fer dimarts i amb esperit positiu, visualitzant una jornada de gravació fluïda, sense entrebancs i amb un final feliç. Poc em podia pensar que tot es començaria a torçar tan aviat.

Quan vaig arribar a l'auditori em va donar la notícia el Joan Terol, que estava baixant un peu de plat de l'Esmuc cap a la sala 4. Li vaig preguntar "Tot a punt?". I ell em va respondre "No ho saps? No hi ha ni piano, ni bateria, ni amplis". La bateria i els amplis eren un mal menor, però el tema del piano era més preocupant. El Francesc Capella anava boig fent gestions per solucionar el problema. Però no hi havia cap maquinista per transportar el piano, i no estava previst que vinguessin fins al migdia. Finalment, encara no sé com, van aconseguir que ens el deixessin portar a nosaltres, arrossegant-lo pels passadissos de l'Auditori. I increïblement, gràcies a la bona feina que havien fet el Ferran Conangla i l'Enric Giné deixant-ho tot preparat el dia anterior, vam poder començar la gravació puntualment.

El primer tema que vam gravar va ser Mr KJ. Crec que amb dos takes ja el vam tenir, però vam gravar alguna part més compromesa per si calgués editar i una tercera presa que em sembla que ja no va ser tan bona. Havíem previst una hora per a cada tema, però ens el vam polir en menys temps i tot, o sigui que el Vidal va poder començar abans del previst. La gravació del seu Lievetsnei també va anar com la seda, i vam arribar al descans amb la sensació que tot anava sobre rodes. Però el pitjor estava encara per venir.

Per a aquesta primera part de la sessió del matí va venir l'Ona Cardona a substituir el Caitanya, que tenia un assaig importantíssim i impossible de canviar. Ell havia d'incorporar-se a la gravació després de la pausa, de manera que l'Ona va marxar. Però a l'hora prevista ell no apareixia per enlloc. Vaig decidir anar assajant fragments mentre no arribava, però estava tan descentrat que ho marcava tot del revés. Fins i tot vam provar de gravar un take sense clarinet, pensant en afegir-lo més tard, però va ser bastant desastrós. Finalment, vam prendre la decisió d'avançar la pausa del migdia i gravar "The journey home" a darrera hora de la tarda. Just en aquell moment, quan tothom ja estava plegant, va aparèixer el Caitanya excusant-se pel retard i dient que se li havia apagat el mòbil i que no havia vist l'hora que era. No tinc paraules. Amb tota la calma de la que vaig ser capaç (que és molta més de la que imaginava que podria tenir quan el veiés) li vaig dir que no entenia res del que m'estava explicant.

De manera que me'n vaig anar cap a casa, a veure si aconseguia calmar-me una mica i reunir l'energia suficient per anar a gravar més tard. Quan vaig arribar em va semblar que tenia febre, però no estic segur de si era perquè la Mireia m’havia encomanat la grip o pel mal rato que havia passat. Sigui com sigui, em va anar bé marxar de l'Auditori i desemboirar-me una mica. I mentre anava en cotxe amunt i avall vaig anar visualitzant novament la gravació d'un tema tan complex com el que ens quedava.

Quan vaig arribar ja havien gravat el "Country" del Joan Sanmartí i començaven la "Cançó d'amor" del Joan Díaz. Van enllestir-la molt ràpid i, com que ja havien fet la pausa, vam posar-nos a gravar "The journey home". Vam fer un primer take prou bo, i ens vam posar a gravar els fragments més delicats per a possibles edicions. Finalment, vam gravar una altra versió sencera del tema, amb la qual cosa havíem acabat la feina fins i tot abans del que estava previst, per increïble que pugui semblar després de tots els entrebancs. La qual cosa em demostra una vegada més que a la vida només hi ha una cosa que no tingui solució, a veure si un dia aprenc a deixar de patir. El Caitanya em va tornar a demanar perdó per l'incident del matí, cosa que vaig agrair, tot i que segueixo sense entendre el que va passar. Però bé, al capdavall la jornada havia tingut un final feliç, tal com preveia al principi.

Mentre escric això deuen estar acabant la sessió del matí d'avui diumenge. De manera que, si tot ha anat bé, només quedarà el "The windup" per a la tarda, i possibles retocs que no crec ni que siguin necessaris veient com va anar la gravació d'ahir. En algun moment em vaig plantejar d'anar-hi aquesta tarda a gravar una versió més de "The journey home", perquè tenia la recança de que potser el dia del concert havia sortir millor. Però em sembla que aquesta impressió està condicionada a l'emoció que vam viure dimarts al fer l'estrena en públic. De manera que finalment he decidit que no calia, estic segur que amb el material que hem gravat tindrem un disc que ens farà sentir orgullosos de la feina feta.

I ara només ens queda Granollers, divendres 6 de febrer, en el concert inaugural del Festival de Jazz. Em consta que s'estan fent moviments per tal que puguem repetir el programa en més ocasions al llarg de l'any. Tant de bo que sigui així. En projectes com aquests passa massa sovint que el concert d'estrena és el primer i l'últim. El de Granollers ja és de propina, doncs. Però m'encantaria poder-lo repetir tantes vegades com sigui possible, ha estat una experiència inoblidable, en tots els sentits.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris

Escriure un comentari

TORNAR A DALT