Canela Monné Duet a la Traska Truska


Diumenge passat vam fer el concert amb la Carme Canela a la Traska Truska. Em va fer molta il·lusió veure tantes cares conegudes entre el públic. Entre elles, la de la Maria Casals Ollé, que quan vam acabar em va dir que ja esperava la meva crònica a Facebook. Jo li vaig respondre que no en feia sempre. De fet, fa temps que vaig decidir deixar d'escriure sobre cada concert que feia, i que només escriuria quan tingués alguna cosa especial a comentar. Però la petició de la Maria em va fer pensar en com vaig començar a escriure les meves impressions després dels concerts.


Era l'any 2006, i acabava d'engegar un projecte que em feia moltíssima il·lusió, el Nou Nonet, amb vuit alumnes meus de l’Esmuc en aquells moments: la Sílvia Pérez Cruz a la veu, el Julián Sánchez a la trompeta, el Santi DelaRubia i el Pablo Arias als saxos, el Victor Correa al trombó, l’Alfred Artigas a la guitarra, el Bori Albero al contrabaix i el Juanma Nieto a la bateria. Un dream team, vaja. I vaig fer una pàgina web en la que hi vaig incloure una cosa nova que em va comentar que existia l'amic Xavier Homet, un blog (http://comentarisnounonet.blogspot.com/), on vaig començar explicant tot el procés d'assajos i de gravació del disc. Després se'm va acudir d'anar posant una crònica de cada concert i, aprofitant la funcionalitat del blog, deixar un espai per a comentaris del públic que ens venia a veure. Si tenim en compte que Facebook es va crear el 2004, us podeu imaginar que en aquella època encara no estava estès com ara (jo no em vaig fer un perfil de Facebook fins el 2008), de manera que el blog era una forma de poder interactuar amb el públic. El que vaig descobrir, però, va ser que més enllà '’alguns assistents als concerts o de gent que comprava el disc, les cròniques que escrivia eren llegides pels propis integrants del nonet, que feien els seus comentaris sobre com havia anat el bolo d'aquella nit. I això ens servia de catarsi col•lectiva, actuava com a un nexe d'unió encara més gran del grup, com una manera de comunicar-nos més enllà del que parlàvem quan anàvem de bolo, als assajos, als sopars, al cotxe,... I em vaig adonar que, a més de servir-me a mi per a treure'm dimonis de sobre, escriure les meves impressions del concert ajudava a que el grup estigués cohesionat i que tothom se sentís encara més partícip del projecte.

De manera que vaig exportar la idea del blog a la meva web personal. I amb la irrupció de Facebook vaig veure en aquesta xarxa una plataforma ideal per portar la idea del blog més enllà. Ara els comentaris eren molt més àgils, hi havia una interacció molt més gran i gairebé en temps real amb els lectors del posts que anava fent. I vaig veure també que les meves reflexions no em servien només de teràpia personal, sinó que podien ser útils a altra gent. Després he anat veient que hi ha més músics que han anat agafant com a costum escriure cròniques dels seus concerts a Facebook. No vull dir que se m’hagin copiat, només faltaria. Però en certa manera sí que tinc un punt d’orgull de sentir-me una mica pioner en aquesta vessant de músic-cronista dels seus propis concerts.

I ara sí, explicat tot això, diré que el concert de la Traska Truska va anar molt bé. Em vaig sentir comodíssim. El piano estava molt poc amplificat, i jo el sentia totalment natural, a pèl. Era com tocar al menjador de casa, però amb un munt de gent al voltant, molt a prop, que em transmetia la seva energia. La Carme va cantar molt bé, com sempre, i van sortir coses noves i diferents, com passa sovint encara que toquem sempre les mateixes cançons. Però el més important és que, després d'una temporada sense concerts per problemes administratius, el cicle de Daltabaix ha tornat a arrencar, i ho ha fet amb bon peu. Tal com vaig dir públicament, sort en tenim d'entitats com aquesta, dels quatre sonats que hi ha escampats pel món que s'imposen contra totes les dificultats per tirar endavant un projecte cultural del qual ens en beneficiem tots plegats. Veure com aquestes iniciatives omplen els locals de gent que ve a escoltar-nos és un privilegi que no ens podem deixar perdre.


Comentaris