El Jazz Station de Brussel•les és un club petitet i acollidor. Un cop al mes dediquen un cap de setmana al jazz fet a altres països d’Europa, una iniciativa lloable en els temps que corren on el més fàcil seria no complicar-se la vida. Però a través d’acords amb les institucions dels països convidats, com ara l’Institut Ramon Llull en el nostre cas, aconsegueixen sufragar les despeses extres que comporten portar músics de fora del país.
Ens van venir a recollir a l’aeroport la Rosa Galbany i la Berengere, la programadora del club, simpatiquíssima i molt amable en tot moment. Vaig tenir temps de descansar una estona i de fer una passejada fins a la Grand Place abans d’anar cap al club.
Només entrar al local vaig notar que hi havia bones vibracions, però quan em vaig asseure al piano em notava fred, poc àgil. A mesura que vam anar provant, però, em vaig anar sentint cada cop més a gust. Vam assajar algun tema del repertori dels noms de dona, en vam refrescar algun dels antics i vam provar algun standard. I mica en mica em vaig anar acostumant al piano, a la sala, i vaig anar notant que podia ser una bona nit.
I, efectivament, les bones sensacions ja no van desaparèixer en cap moment. Va ser una d’aquelles vegades en que toco sense pressió, sense pensar més del compte. M’ho vaig passar molt bé tocant algun standard, fent quatres amb la Carme, fins i tot amb Irene, el tema que em feia més respecte del repertori, i que va ser un dels més aplaudits de la nit. I vaig redescobrir com m’agrada tocar a duet, i que tocant sense base també es poden deixar espais, i es pot tocar tant lliurement o potser més que tocant a trio.
La Carme va cantar de conya, com sempre, i es va posar el públic a la butxaca. Un públic atent, respectuós, i que vaig sentir en tot moment connectat amb el que passava a l’escenari. I per celebrar-ho tot plegat, vaig fer un tast de cerveses belgues, que n’hi ha moltes i de molt bones: rosses, negres, torrades, amargants, aspres, amb doble i triple malta,... Vaja, un festival!
Ens van venir a recollir a l’aeroport la Rosa Galbany i la Berengere, la programadora del club, simpatiquíssima i molt amable en tot moment. Vaig tenir temps de descansar una estona i de fer una passejada fins a la Grand Place abans d’anar cap al club.
Només entrar al local vaig notar que hi havia bones vibracions, però quan em vaig asseure al piano em notava fred, poc àgil. A mesura que vam anar provant, però, em vaig anar sentint cada cop més a gust. Vam assajar algun tema del repertori dels noms de dona, en vam refrescar algun dels antics i vam provar algun standard. I mica en mica em vaig anar acostumant al piano, a la sala, i vaig anar notant que podia ser una bona nit.
I, efectivament, les bones sensacions ja no van desaparèixer en cap moment. Va ser una d’aquelles vegades en que toco sense pressió, sense pensar més del compte. M’ho vaig passar molt bé tocant algun standard, fent quatres amb la Carme, fins i tot amb Irene, el tema que em feia més respecte del repertori, i que va ser un dels més aplaudits de la nit. I vaig redescobrir com m’agrada tocar a duet, i que tocant sense base també es poden deixar espais, i es pot tocar tant lliurement o potser més que tocant a trio.
La Carme va cantar de conya, com sempre, i es va posar el públic a la butxaca. Un públic atent, respectuós, i que vaig sentir en tot moment connectat amb el que passava a l’escenari. I per celebrar-ho tot plegat, vaig fer un tast de cerveses belgues, que n’hi ha moltes i de molt bones: rosses, negres, torrades, amargants, aspres, amb doble i triple malta,... Vaja, un festival!
Comentaris