Django Bates - The music of Loose Tobes - Granollers


Feia temps que no m’ho passava tan bé en un concert. Ahir el Joan Sanmarti em va convidar a veure el Django Bates al Festival de Jazz de Granollers. Per cert, ara caic que amb la Carme Canela vam inaugurar el festival presentant el disc Ballads i que ahir vaig assistir a la cloenda, cercle tancat.
Quan vaig entrar la sala ja estava gairebé plena, però vaig tenir la sort que el Raül Reverter guardava una cadira buida al seu costat a primera fila i que em va dir si volia seure al seu costat, o sigui que tenia el Django Bates a tocar.

El que vaig escoltar, veure i sentir va superar totes les meves expectatives. He de dir que no coneixia molt el personatge. Només tinc un disc seu que em va passar el David Xirgu, Beloved Bird, on toca a trio composicions de Charlie Parker. És un treball molt estimulant, on a vegades em costa discernir entre què és improvisat i què és arranjament. I havia sentit a parlar de la seva banda Loose Tubes, però només la coneixia per referències.

Hi ha vegades, la majoria, en que la música em captiva per la seva bellesa estètica i per la seva capacitat d’emocionar-me. De fet, diria que això també és el primer que busco gairebé sempre en la música que toco o escric. Altres vegades, el que m’atrapa és l’energia que desprèn un grup, o un solista. Hi ha cops en que el virtuosisme d’una interpretació em deixa bocabadat. I en altres ocasions em quedo penjat a nivell intel·lectual, intentant entendre en quin compàs està escrit un fragment, quins acords estan sonant, quin tipus de contrapunt estic sentint, quina estructura formal té un tema determinat,... Tots aquests elements es van conjugar en el concert d’ahir en algun moment o altre.

Per sobre de tot, però, el que destacaria és que no vaig deixar de flipar i de sorprendre’m des de la primera nota, o encara més, des del primer moviment del director per donar la primera entrada. Ja he dit que no només va ser una experiència sonora i sensual, sinó també visual. Els moviments de Bates són molt particulars, a vegades poden semblar descompassats, però són molt efectius. I la manera com es desplaça sobre el teclat, com va canviant els presets, com mou i aparta les andròmines que té per allà sobre (un paper amb anotacions, una mena de moneder que potser era la funda del que em van sembla uns taps per a les orelles, que també voltaven per allà,...) és un no parar de moviments a vegades caòtics, nerviosos, però molt atractius. A banda d'això, a nivell musical en tot moment hi ha un espai reservat per a la sorpresa. Sota unes melodies sovint molt diatòniques i aparentment senzilles s’hi amaguen unes harmonies poc convencionals, a vegades politonals, o com a mínim amb funcions tonals diferents de les esperades. A nivell rítmic i de ritme harmònic també hi ha molts moments imprevisibles, que et mantenen en estat d’alerta permanent. I la successió de textures, doblatges d'instruments, densitats sonores, passatges escrits o improvisacions individuals i col·lectives,... és contínua. En definitiva, un allau d’estímuls des del principi fins al final.

Per si tot això fos poc, a la big band hi havia un grapat de músics que conec i que estimo. La banda era un híbrid d’estudiants dels conservatoris de Lille, de Berna i de l’Esmuc. Hi havia l’Oriol Reverter a la tuba, el Dídac Moral a la percussió, el David Mallo, el Jofre Alemany i la Maria Cruz als saxos, i l’Álvaro Ocón a la trompeta. Excepte l’Oriol, a qui no coneixia, tots ells han passat alguna vegada per l’Esmuc Jazz Project (alguns en més d’una edició), i els he tingut en diversos combos, o sigui que he pogut gaudir de la seva música durant uns quants anys. Aquesta és una de les gràcies de la meva feina, anar veient com creixen les noves fornades de músics del país. Però és que ahir els vaig veure brillar d’una manera especial. Tots van tenir el seu moment. No sé si són prou conscients de la sort que tenen i del privilegi que suposa poder participar d’una experiència com aquesta, imagino que sí. Quina enveja.


Comentaris