Vam arribar dimecres a la tarda, un dia abans del concert. De seguida vam conèixer la Paca, la responsable del Círculo Cultural Antonio Machado, que organitzava el concert. Una dona vital, alegre, una mica esbojarrada i plena d'energia, que ens va portar a fer un volt pel centre. Vam anar a la Place des Armes, on hi havia una fira de Nadal, i ens vam refugiar de la pluja en un dels "txiringuitos" que hi havia a la plaça, on ens vam prendre un Glühwein, un vi calent amb espècies típic d'aquesta època de l'any.
Més tard vam anar a sopar, a la Braserie Guillaume, en un racó de la plaça del mateix nom on hi ha l'actual ajuntament de la ciutat. I després, com que era l' aniversari de la Paca, ho vam anar a celebrar fent una copa amb alguns dels seus amics.
L'endemà va ser un dia tranquil, vam anar a fer una passejadeta amb el David al matí i vam dinar davant mateix de l'hotel. El concert era a les vuit i a un quart de cinc ja ens venien a recollir a l'hotel per anar a fer les proves de so.
Només arribar al centre cultural que hi ha a l'Abbaye de Neumünster, el primer que vaig veure va ser l'Stenway gran cua que presidia l'escenari. I al posar-hi les mans vaig comprovar que l'acabaven d'afinar, que la mecànica estava impecable, i que el so era de somni, amb uns greus imponents, un registre mig equilibradíssim i uns aguts dolços, gens estridents. Una màquina impressionant, d'aquelles que creen addicció.
Llavors va començar la prova de so i van venir els problemes, però no tinc ganes de parlar-ne gaire. Tinc la impressió que quan més atenció li presti al tema aquest de les dificultats amb els tècnics i els equips de so de les sales on toquem més em costarà canviar aquesta dinàmica que sembla que em persegueix allà on vagi. O sigui que intentaré no parlar-ne gaire més, ja me n'he queixat prou fins al dia d'avui. Només diré que després de gairebé tres hores de prova de so, a l'hora del concert el monitor de la Carme no funcionava, i quan li van intentar pujar el volum va ser pitjor perquè sonava saturat.
El concert va anar prou bé i, tot i que no hi havia molta gent, la cinquantena de persones que van venir em sembla que van disfrutar, a jutjar pels comentaris que van fer després i pels aplaudiments. Jo, personalment, i malgrat l'Stenway, no em vaig trobar especialment còmode. El meu cervell estava massa actiu, massa ocupat, massa conscient. Odio aquesta sensació, quan sense poder-ho evitar comences a pensar en si estàs tocant "com cal", si hi ha prou energia, si caldria fer això o allò, si estàs connectant amb el públic o amb la resta del grup,... Quan aconsegueixo oblidar-me de tot això és quan realment sento que estic fent música. Ho vaig trobar en alguns moments, com ara al "Marta", de Serrat, o a "La pomeña". I això que quan vam assajar em vaig sentir molt còmode, vaig notar que tot fluïa, i vaig pensar "ja està, és això, només t'has de relaxar i fer el que saps fer, res més, no cal anar a buscar res, tot arriba". Però em queda molt per aprendre, per entrar més fàcilment en aquest estat de "deixar fer", de no voler forçar res. Sé que em resulta més fàcil quan toco en situacions on no em poso tanta pressió a mi mateix. Algun dia ho aconseguiré fer en qualsevol situació, segurament quan no hi pensi tant i no em mengi tant la bola. Potser m'hauria de rellegir el llibre del Kenny Werner. Em pregunto si tots els músics són igual de malalts...
Més tard vam anar a sopar, a la Braserie Guillaume, en un racó de la plaça del mateix nom on hi ha l'actual ajuntament de la ciutat. I després, com que era l' aniversari de la Paca, ho vam anar a celebrar fent una copa amb alguns dels seus amics.
L'endemà va ser un dia tranquil, vam anar a fer una passejadeta amb el David al matí i vam dinar davant mateix de l'hotel. El concert era a les vuit i a un quart de cinc ja ens venien a recollir a l'hotel per anar a fer les proves de so.
Només arribar al centre cultural que hi ha a l'Abbaye de Neumünster, el primer que vaig veure va ser l'Stenway gran cua que presidia l'escenari. I al posar-hi les mans vaig comprovar que l'acabaven d'afinar, que la mecànica estava impecable, i que el so era de somni, amb uns greus imponents, un registre mig equilibradíssim i uns aguts dolços, gens estridents. Una màquina impressionant, d'aquelles que creen addicció.
Llavors va començar la prova de so i van venir els problemes, però no tinc ganes de parlar-ne gaire. Tinc la impressió que quan més atenció li presti al tema aquest de les dificultats amb els tècnics i els equips de so de les sales on toquem més em costarà canviar aquesta dinàmica que sembla que em persegueix allà on vagi. O sigui que intentaré no parlar-ne gaire més, ja me n'he queixat prou fins al dia d'avui. Només diré que després de gairebé tres hores de prova de so, a l'hora del concert el monitor de la Carme no funcionava, i quan li van intentar pujar el volum va ser pitjor perquè sonava saturat.
El concert va anar prou bé i, tot i que no hi havia molta gent, la cinquantena de persones que van venir em sembla que van disfrutar, a jutjar pels comentaris que van fer després i pels aplaudiments. Jo, personalment, i malgrat l'Stenway, no em vaig trobar especialment còmode. El meu cervell estava massa actiu, massa ocupat, massa conscient. Odio aquesta sensació, quan sense poder-ho evitar comences a pensar en si estàs tocant "com cal", si hi ha prou energia, si caldria fer això o allò, si estàs connectant amb el públic o amb la resta del grup,... Quan aconsegueixo oblidar-me de tot això és quan realment sento que estic fent música. Ho vaig trobar en alguns moments, com ara al "Marta", de Serrat, o a "La pomeña". I això que quan vam assajar em vaig sentir molt còmode, vaig notar que tot fluïa, i vaig pensar "ja està, és això, només t'has de relaxar i fer el que saps fer, res més, no cal anar a buscar res, tot arriba". Però em queda molt per aprendre, per entrar més fàcilment en aquest estat de "deixar fer", de no voler forçar res. Sé que em resulta més fàcil quan toco en situacions on no em poso tanta pressió a mi mateix. Algun dia ho aconseguiré fer en qualsevol situació, segurament quan no hi pensi tant i no em mengi tant la bola. Potser m'hauria de rellegir el llibre del Kenny Werner. Em pregunto si tots els músics són igual de malalts...
Comentaris