Encara amb la ressaca del concert de l’altre dia, aquestes són les sensacions que es van anar succeint al llarg de la nit.
La prova de so no feia presagiar un concert com el que vam poder viure després. La sala tenia una reverb excessiva, llarga, i ens arribava el rebot de cada cop a la caixa o de cada pulsació del charles de l’Esteve. El so era confús, i el retorn que teníem als monitors estava ple de mitjos i aguts. El mateix Benny li va dir al tècnic: “If the sound isn’t good, the music can’t be good”.Mica en mica vam anar redirigint la situació, demanant menys volum i corregint l’equalització dels monitors, fins arribar a un punt de certa comoditat.
Però quan el concert va començar, al primer acord, la sensació era totalment diferent. I quan dic al primer acord no exagero gens. Recordo que en el moment d’enfonsar els dits a les tecles i sentir el so de tot el grup després de que Benny Golson marqués quatre, em vaig mirar l’Esteve amb un somriure a la cara que ja no va desaparèixer en tota la nit. El públic havia matat en gran part aquella reverb tan molesta, i l’equilibri entre els instruments era absolut. No només això, sinó que la sensació de comoditat era tan gran que semblava que estiguéssim tocant al menjador de casa, com en un assaig, com si no hi hagués públic i toquéssim per a nosaltres mateixos, pel pur plaer de fer una mica de música.
Tot va fluir d’una manera natural. Vam tocar un bon grapat de temes del propi Golson, alguns dels seus hits (Whisper not, I remember Clifford, Along came Betty, Blues March) i d’altres de no tan coneguts, però amb el mateix segell, amb girs melòdics i harmònics molt semblants, aquells girs tan característics i que sempre m’han fet sentir la música de Benny Golson tan propera i tan natural. Em vaig sentir més que còmode, no calia forçar res, i fins i tot quan anava a buscar substitucions harmòniques ho feia perquè el mateix Golson ho havia fet prèviament en els seus solos.
Em vaig sentir amb llibertat per buscar sonoritats particulars, però no amb aquella sensació gairebé d’obligació de buscar-les, sinó amb la tranquil•litat de permetre que apareguessin soles, donant-me espai per permetre que sortissin pel seu propi peu.
Juraria que ell també va estar còmode, i no només per la seva cara, per les felicitacions que ens va adreçar, o pels gestos de complicitat a l’escenari, que sempre poden no ser del tot sincers, o bé formar part de l’espectacle. El que em fa creure que realment es va sentir a gust és que va tocar una bona estona, força més del que havíem parlat que havia de durar el concert. Va parlar entre tema i tema, però no pas tant com l’agost passat al Jamboree, ni de bon tros. I els seus solos van ser més llargs que aquella vegada, fins i tot en alguna ocasió em va sorprendre fent un chorus més del que jo imaginava, agafant embranzida al final de la roda per deixar-nos clar que no en tenia prou, que volia tocar una mica més.
Els comentaris del Toni i del Fernando després del concert, les felicitacions de Hot Cool i Bob Bebop, les fotos que m’arriben de l’Aldo, el Toni, l’Esteban, el Manolo,... Em costa passar pàgina d’aquest concert, tinc la impressió que no va ser un concert més, ni per a mi, ni per a l’Ignasi i l’Esteve, ni per als que hi van assistir com a públic. Una nit memorable.
Foto: Antonio Porcar
Foto: Antonio Porcar
Foto: Manolo Nebot Rochera
Foto: Manolo Nebot Rochera
Comentaris