Se'm fa difícil descriure en poques paraules el cúmul de
sensacions viscudes durant aquesta intensa setmana, des de la desesperació del
primer assaig de dilluns fins a la plenitud de l’estrena de diumenge al vespre.
I és que la primera lectura que vam fer del Bestiari va ser patètica. No sonava res! Immediatament, el primer pensament que em va venir al cap va ser d’autocrítica. Tan malament ho he escrit, això? Tan malament ho he dirigit que no s’ha entès res del que buscava quan ho vaig imaginar?
De manera que per al següent assaig vaig preparar un pla de xoc, anant a treballar abans que res les frases que creia que havien de tenir una especial rellevància i que havien quedat difuminades a la primera lectura. Això em va tranquil·litzar molt, perquè vaig veure que hi havia recorregut i molt marge de millora, que podia sonar. Em consta que aquest treball minuciós, per seccions, no va agradar a tothom. És cert, és una feina que s’hauria hagut de fer en assajos parcials, però crec que en els parcials de fusta i metall no es va treballar la nostra obra. D’altra banda, també penso que estar atent al que treballen les altres seccions et pot ajudar a entendre el sentit global de l’obra, i que escoltant com els altres assagen, sense tocar, també s’aprèn i es creix com a músic.
També ha voltat per l’ambient d’aquesta setmana la queixa d’alguns dels components de l’orquestra per haver de tocar aquest repertori enlloc d’una simfonia de Mahler. Ho puc entendre, tot i que em costa. Entenc que es prefereixi la música dels grans compositors, que es vulgui treballar repertori afí a la tradició del teu instrument, però no entenc que no es vulgui aprofitar una oportunitat difícilment repetible de gaudir treballant un repertori diferent, d’obrir-se a altres sonoritats, ritmes, formes de veure la música, d’entendre-la i de treballar-la. Això m’ha creat una sensació estranya, una barreja de decepció i de mala llet. Per sort, em va tranquil·litzar profundament el somriure i la complicitat de la Laura Isbert des del seu faristol de violoncel; o el comentari de l’Aurore Vizentini, la flabiolista, dient-me que l’emocionava la “Lloca” i que li feia posar la pell de gallina (mai millor dit); o veure la Neus Aranda ballant i cantant la “Zebra” quan no havia de tocar la trompeta. Això volia dir que també hi havia músics que estaven gaudint de l’experiència.
Sigui com sigui, la setmana d’assajos va anar avançant, i vaig poder comprovar que la cosa anava quallant. Dijous potser em va semblar que no progressàvem tan ràpid com esperava, de manera que per divendres vaig prepara un assaig “quirúrgic”, per atacar directament els punts on podia haver-hi més problemes. I l’assaig general de dissabte ja ens va fer veure que, com a mínim, no faríem el ridícul i que el resultat seria, pel cap baix, prou digne.
Així va arribar el diumenge. La prova acústica ens havia de donar una idea prou aproximada del resultat final. Ens feia por que al canviar de sala no fóssim capaços d’omplir de so aquella quantitat immensa de metres cúbics. El Lluís Vidal ja va advertir les fustes que la sala era especialment difícil per a la projecció del seu so i que, en canvi, els metalls, era possible que haguessin de mesurar les seves dinàmiques. Jo no em vaig poder quedar a tota la prova, perquè a les 7 tenia el concert de la Martina Tresserra a la Traska Truska (sí, noi, com si no fos tot prou complicat i absorbent, tenia "doblete"). Vaig marxar amb bones sensacions, però em feia patir que amb la sala plena el so pogués canviar i anar en contra nostra.
Res em podia fer intuir el que vindria després. Probablement escric això suggestionat per la impressió que em va provocar el concert, però és que encara no he baixat del núvol. Només puc dir que m’ho vaig passar pipa, que ho vaig gaudir molt més del que m’imaginava, que se’m va fer extremadament curt, que vaig oblidar totes les pors i els maldecaps dels assajos, que em considero un privilegiat i que em vaig sentir immensament feliç. Ho parlava ahir amb el meu estimat Guido di Blasi, la música ens demana molts esforços i ens provoca moltes menjades de “tarro”, però nits com la d’ahir donen sentit a tanta feina i et tornen amb escreix tota l’ànima i la vida que hi deixes.
No puc deixar de citar als grans còmplices que hem tingut en les veus de la Celeste Alias, el Rubén Fernández i la Gemma Abrié. Gràcies per la vostra implicació i per entendre tan bé la música que hem imaginat amagada darrere dels poemes de Pere Quart. I gairebé no em queden paraules per definir el talent del quintet de jazz format per l’Òscar Latorre, l’Albert Carrique, el Roger Santacana, el Miquel Álvarez i el Josep Cordobés. De veritat que flipo amb vosaltres, molt més del que us podeu imaginar. Sou una mostra clara de la potència del Departament de Jazz i Música Moderna, del qual ja n’han sortit altres bèsties que fa temps que volten “sueltes” pel món. Quina enveja que em foteu, malparits! Finalment, “last but not least”, vull donar especialment les gràcies al Ferran Conangla, no només perquè va fer una feina collonuda a la taula de so (segur que vas ajudar a equilibrar allò que deia abans de les fustes i el metall, eh, Ferran?), sinó també perquè sempre hi és quan se’l necessita, fins i tot en les circumstàncies més adverses, moltes vegades sense que ningú li ho agraeixi prou (o gens), i fins i tot sense ni sortir al programa de mà. Ferran, ets l’hòstia!
I ara ja està, s’ha acabat, torno a tenir aquella sensació
de plenitud i de buidor a l’hora que sento cada vegada després d'un projecte d'aquest tipus. Ningú em podrà prendre mai tot el que he
viscut aquests dies, però saber que ha sigut tan efímer em provoca una sensació de certa melangia i enyorança, com un nen quan torna de colònies. Per sort, com diu el refrany, “un clavo saca
otro clavo”. Aviat m’hauré de posar a escriure per al projecte del juny, sobre
la música de Joe Zawinul. Tot i que, de moment, encara tinc les bèsties
ressonant per dintre del meu cap. Em sembla que em durarà el “subidón”.
Comentaris