Ara que el Barça és tan capaç de guanyar al Bernabéu com de perdre al camp del Valladolid o del Granada, em ve de gust tornar a escriure sobre la relació entre el jazz (o la música en general) i el futbol.
Els darrers partits on el Barça ha perdut en camps on es creia que guanyaria segur m'han fet pensar en aquells concerts on, per més que ho intentis, no aconsegueixes entrar en el partit. I no pas per falta de ganes.
A vegades la pressió et supera. Saber que no pots fallar, que tothom està esperant de tu una bona actuació, una victòria, et pot garratibar les cames, els dits, o les idees, fins a un punt en que entres en una espiral negativa que no et deixa remuntar el partit. Els pensaments negatius s'amunteguen i augmenta la convicció de que, per més que ho intentis, el proper solo no serà millor, a la propera ocasió la piloteta tampoc entrarà.
Això també pot ser causat per una mala preparació del partit. M'està malament dir-ho, perquè no fa de bon professional, però a vegades no has tingut prou temps per estudiar el rival i saber com el pots atacar, com pots franquejar la seva defensa i arribar a la porteria. El dia a dia, les obligacions familiars, les classes, o altres encàrrecs que puguis tenir, com ara arranjaments o composicions, fan que no et coneguis amb prou profunditat el repertori que has de tocar.
O, simplement, no estàs en el millor estat de forma, t'has descuidat una mica i les cames no et responen com esperaves. Moltes vegades he sentit a dir per part de tècnics de grans equips que es juga com s'entrena. Si l'estudi és monòton, poc motivador, poc creatiu, amb poca intensitat i concentració,... Llavors és més difícil que la nostra interpretació sigui creativa, àgil, intensa, inspirada,... I si és insuficient difícilment aconseguirem que el cos reaccioni com cal a les ordres que li donem, que actuï com a un transmissor, a través de l'instrument, de la música que sentim en el nostre interior. Hem d'aconseguir mantenir-nos en la forma mínima i desitjable per poder dur a la pràctica tot allò que volem expressar. O tenir la capacitat d'adaptar al moment la música que volem fer al que som capaços de tocar en aquell moment, cosa que no sempre és senzilla.
I malgrat tot això que he dit, a vegades, sense saber exactament per què, s'obra una mena de miracle i, després de dies sense massa pràctica o enmig d'una etapa de certa grisor, arriba un concert on sembla que tot es connecta: apareixen les idees, les frases flueixen, toques amb intensitat i inspiració, t'alliberes de la pressió i aconsegueixes connectar realment amb la música.
Suposo que això és el que va passar al Bernabéu fa unes setmanes, i espero que torni a passar aquesta nit a València. Sí noi, el meu forofisme em pot i, per més emprenyat que estigui amb aquest equip, em faria molt feliç guanyar la Copa davant de l'etern rival... Força Barça!
Comentaris