La Traska Trusca estava plena com jo no recordava, i la veritat és que impressiona molt girar la vista cap al públic i veure que coneixes a tothom (o gairebé). Em posa molt més nerviós això que tocar en un gran escenari on el públic és anònim i ni el veus. Però, alhora, els locals petits tenen un caliu incomparable, i la proximitat és un element que sempre juga a favor.
Vaig ser molt feliç de poder tocar amb companys de tota la vida, com el David i el Vicenç, i també de ser el culpable que el Bori i el David toquessin junts per primer cop. I em va fer encara més feliç que s'unissin a la reunió el Gorka i la Carme, i ens regalessin el seu art.
Tinc la impressió que, a part (o a més a més) de la música, va ser una nit molt especial. Crec que és una bona idea programar un concert d'aquest tipus, on un músic convida als seus amics per tocar simplement pel gust fer-ho i de compartir la música que fan amb el públic. Ja estic esperant les properes edicions d'aquesta iniciativa de l'Iñaki en aquest local tan entranyable per als músics de jazz en que s'ha convertit la Traska Trusca.
Comentaris
jo també m'ho vaig passar de p. mare... I també vaig estar molt content de tocar amb el Bori, em va fer sentir molt còmode, és molt guapo i sembla que rigui, quan toca...
Gràcies per tot, Joan (ja ho deia en Serrat...)