Doncs ja està, s’ha acabat.
S’ha acabat una setmana que ha estat la culminació de mesos de feina: decidir la figura al voltant de qui giraria el projecte, pensar quina plantilla instrumental volíem utilitzar, triar els alumnes d’entre tots els que s’havien ofert a participar-hi, pensar en els exalumnes que podien completar la formació, fer immersió en el món de Joe Zawinul, decidir els temes seus que arranjaria cadascú, escriure els temes originals inspirats en la seva obra, coordinar els assajos, enviar les partitures i els àudios,...
S’ha acabat una setmana de despertar-se abans de que sonés el despertador i no poder tornar a dormir, pensant en que calia revisar un voicing, repassar una frase, mirar l’afinació d’un passatge, estudiar més les parts de piano que havia de tocar,...
S’ha acabat una setmana d’assajos intensíssims (la gran majoria d’ells sense tots els músics, ja sigui perquè no podien venir o perquè arribaven tard), d’anar canviant d’espai d’assaig contínuament, d’anar refent el planning a mesura que hi havia novetats per mirar de no perjudicar massa a ningú, de patir per si hi hauria algun entrebanc més,...
Però també s’ha acabat una setmana de riure amb el Vidal, el Díaz, el Capella i el Sanmartií, de treballar per fer que allò que havíem anat parint durant tant de temps sonés com ho havíem imaginat, de gaudir d’aquesta feina que tant ens agrada i que tant ens compensa quan allò que hi ha en el paper es converteix en realitat i veus que pot funcionar. Com vaig sentir l’altre dia en un reportatge sobre la creació d’una sèrie de televisió, el paper ho aguanta tot. Però després s’ha de fer que allò que hi ha al guió es faci real, i aquí és on comença el vertigen i la màgia d’aquesta feina.
Li comentava abans d'ahir a l'Haizea, tot s'acaba, lo bo i lo dolent. I tot això s’ha acabat. El concert s’ha acabat, i la setmana ha acabat bé, molt bé. I ara, encara que sembli mentida, sé que ho trobaré a faltar.
Comentaris