Dimarts passat, al Jimmy Glass de València,
vam fer el primer bolo després de gravar el disc “Granito de sal”, malauradament
abans de poder tenir-lo a les mans. Sembla que estarà llest la setmana que
ve. En tot cas, segur que el tindrem per al concert del 14 de març al Festival
de Jazz de Terrassa.
Hi havia una certa excitació, si més no per part meva, que crec que es va traduir en energia positiva i en força, especialment al primer set. Seguint les indicacions del Chevi, el propietari del club, vam preparar dos passes d’una hora, amb un descans de mitja hora entre cada set. Crec que és massa estona de música per a una formació com la nostra. Potser està bé per a un quintet de jazz amb saxo i trompeta, però no tant per a un trio i una veu. Sigui com sigui, el cas és que fins i tot ens van sobrar temes, o sigui que queda clar que ens vam esplaiar a gust i que vam tocar amb ganes.
Hi havia una certa excitació, si més no per part meva, que crec que es va traduir en energia positiva i en força, especialment al primer set. Seguint les indicacions del Chevi, el propietari del club, vam preparar dos passes d’una hora, amb un descans de mitja hora entre cada set. Crec que és massa estona de música per a una formació com la nostra. Potser està bé per a un quintet de jazz amb saxo i trompeta, però no tant per a un trio i una veu. Sigui com sigui, el cas és que fins i tot ens van sobrar temes, o sigui que queda clar que ens vam esplaiar a gust i que vam tocar amb ganes.
La veritat és que el primer set fins i tot se’m va fer curt. Vam començar amb “Júlia”, que vaig marcar una mica més ràpid que de costum, i crec que van seguir “La pomeña”, “Anna e eu”, "Pannonica”, amb un gran solo de la Carme que després em va confessar que l’havia disfrutat molt, “Granito de sal”, “Rosa morena”, “Dindi” i “Stella”.
Vam arribar al descans contents, amb la sensació de que tot fluïa bé i de que hi havia bones vibracions amb el públic. Jo em vaig trobar molt còmode, el Carlos Falanga i el Marko Lohikari fa temps que toquen junts i s’entenen de conya, i no ens va resultar difícil acoblar-nos els uns als altres. Crec que ningú hauria dit que era el primer bolo que fèiem junts, i el cas és que després del concert, comentant-ho amb l’Arantxa i el Ricardo Belda, es van quedar parats quan els hi vaig explicar.
El segon passe potser va ser una mica més irregular. Vam anar decidint l’ordre dels temes sobre la marxa, fent alguns canvis respecte al que teníem previst. Vam tocar (no estic segur de si en aquest ordre) “My funny Valentine”, “Te recuerdo Amanda”, “Iris”, “Lucille”, “Marta”, “El testament d’Amèlia” i “Madalena”. Una hora més de música que em va deixar fet pols, cansat, però satisfet i content.
Va ser un d’aquells concerts en que, quan acabes, ja estàs esperant que arribi el següent per tornar a tenir aquella sensació que et queda quan comparteixes bons moments de música amb bons companys. Després ens vam quedar una bona estona al club, xerrant, bevent i rient. Se’m farà llarg el febrer esperant el concert de Terrassa, ho sé.
Comentaris