Em vaig llevar divendres pensant ja en el concert del vespre. I vaig estar-hi pensant tot el dia. Saber que venia la tele a gravar em neguitejava. I presentar el disc de la Carme al Festival de Jazz de Terrassa també, és clar. Sentia una barreja de nervis, responsabilitat, excitació, ganes de que arribés l’hora de tocar, de que anés tot bé, de que connectéssim entre nosaltres i amb el públic,... I no m’acostuma a passar, això de posar-me en tensió tanta estona abans del bolo. Hi ha vegades en què gairebé ni em poso nerviós, però quan m’hi poso normalment és en els minuts previs a sortir a tocar, aquells minuts en què sembla que l’hora de començar no arriba mai.
Quan vaig arribar a la Nova Jazz Cava encara estava provant el quintet del Guim García. Saber que hi havia el Roger Mas al piano tampoc m’ajudava a tranquil•litzar-me. Sempre he admirat l’aparent facilitat i naturalitat amb què toca el Roger, com respira la seva música, quina elegància que té tocant i com sap sempre trobar el punt just de pausa i de força. Recordo que vaig tenir la sort de portar un combo en el qual tocaven a trio ell, el Bori Albero i el Juanma Nieto, interpretant temes seus. Esperava que arribés el dia del combo amb ganes, era una cita setmanal que m'encantava, un autèntic privilegi.
Quan van acabar, em vaig asseure al piano i vaig començar a fer el que tinc per costum abans de començar les proves de so. És el moment de conèixer el piano i de saber si aquella nit serem amics o no. Faig uns quants acords i unes quantes escales ràpides, i de seguida noto si estic a gust o no amb l’instrument. No em va semblar que m’ho posés massa fàcil, mica en mica m’hi vaig anar acostumant, però no vaig tenir clar si acabaríem entenent-nos del tot.
I va arribar l’hora del bolo. Només començar, vaig veure enfront meu la cara de la Laia Cagigal, amb una rialla que la il•luminava. Em va donar tant bon rotllo! També sabia que havien vingut l’Alfred Artigas, el Xavi Figuerola, la Laura Simó, l’Albert Carrique... I vam atacar la intro de Julia per donar entrada a la Carme entre els aplaudiments del públic que omplia el pati de butaques i part de la zona de la barra.
No puc dir que em vagi sentir especialment inspirat, ni lúcid, però tampoc em vaig sentir incòmode, tot el contrari. Potser en alguns moments vaig tocar més del que hauria volgut, però crec que en tot moment vaig ser sincer i que la música va fluir, més enllà de petites brutícies i cosetes d'aquelles que sempre passen en un concert i que no t’acaben de convèncer. El so a l'escenari era molt bo, molt natural, amb poc monitoratge, i el piano es va portar millor del que esperava en un promer moment. Amb el Carlos i el Marko ens vam entendre perfectament, i la Carme va cantar de conya, com sempre. I, per sobre de tot, em quedo amb la sensació d’haver-me sentit prou còmode, deixant que les notes anessin sortint sense forçar excessivament, i acceptant el que venia amb tranquil•litat.
Em sembla que va ser un bon concert, i que vam ser fidels a la nostra manera de fer, sense concessions, i sense aquella por que hem tingut a vegades de no tenir temes “canyeros”, d’aquells que “encenen” el públic. Va ser un concert tranquil, però també crec va ser un concert bonic. Al final vaig veure que havia vingut també la Carme Cuesta, i el Josep Maria Farràs, que em va tornar a dir allò que m’ha repetit tantes vegades de que acompanyo tan bé. És que m’agrada acompanyar, m’agrada ajudar a fer que els altres brillin. Si els altres ja són brillants, com ho és ell, és molt més senzill. I si es tracta de la Carme, a més a més, és un plaer indescriptible.
Comentaris