Doncs resulta que sí, que la idea de regalar una entrada per al
concert de Benny Golson a tots els que compraven l’abonament per als
concerts de Mendizorroza va tenir molt bona acollida, i el teatre feia
goig. Parlant amb un dels responsables de l’organització vaig saber que
aquesta era una operació amb un risc controlat, perquè el festival es
nodreix d’un públic fidel que cada any compra entre 700 i 800 abonaments
per a tots els concerts, com així també em va confirmar el Jordi Suñol.
Només arribar a la sala ja vam intuir que tot aniria com una seda. Els
tècnics no van posar cap objecció a les nostres demandes de moure els
instruments per poder col·locar-nos ben a prop. La bateria, segons
m’explica el Jo, estava de conya. I el piano era un Steinway gran cua
que responia perfectament, afinat de manera impecable i molt gustós al
tacte. La prova de so va ser ràpida i eficaç, i la sensació a l’escenari
era òptima. La pega va ser que, com que vam anar tan ràpid, ens va
quedar força temps d’espera. I esperar per sortir a tocar és una de les
coses que porto pitjor. No suporto aquella estona prèvia al concert, i
com més s’acosta l’hora de tocar més creix la meva ansietat per posar
les mans sobre el piano i que comenci a sonar la música.
Crec que va ser un dels millors concerts de la gira. Em sentia molt a gust, relaxat, força desinhibit, concentrat en la música, sense massa pensaments que em destorbessin, i amb un grau d’indulgència amb els “errors” que em feia estar molt tranquil. Quan vam acabar tenia una certa sensació d’eufòria no gens habitual. I ho vaig passar molt bé, especialment en els temes que més m’agraden, com “Whisper not” o “I remember Clifford”. Però mentre fèiem el bis, “Blues March”, no podia deixar de pensar que estàvem tocant les últimes notes d’aquesta gira, i això em creava un sentiment agredolç, contradictori, de satisfacció i de tristor alhora.
Sigui com sigui, després del concert ho vam anar a celebrar amb un txuleton al restaurant Sagartoki, per gentilesa del Jordi Suñol, que jo diria que també estava molt content. I vam acabar la nit al bar de l’hotel, fent uns gintònics amb el Marco Mezquida, l’Ernesto Aurignac i el Ramon Prats, que estaven preparant l’assaig de l’endemà amb la Banda Municipal. Per cert, que el Ramon es va presentar a la nostra prova de so amb la seva filleta, la Margot, que només té sis setmanes. Hauríeu d’haver vist la cara del Benny quan la va veure allà, penjada del pit de son pare. Li queia la baba (no a la Margot, al Benny!).
Aquest matí ens hem acomiadat d’ell, que se’n torna cap als Estats Units. Ara sóc al tren que ens porta cap a Barcelona, i no puc deixar de pensar en com m’agradaria poder repetir l’any que ve. Aquestes trobades anuals (ja en van 8 des del 2012) s’han convertit gairebé en una rutina de la qual és difícil desenganxar-se.
(foto del gran Manolo Nebot Rochera)
Crec que va ser un dels millors concerts de la gira. Em sentia molt a gust, relaxat, força desinhibit, concentrat en la música, sense massa pensaments que em destorbessin, i amb un grau d’indulgència amb els “errors” que em feia estar molt tranquil. Quan vam acabar tenia una certa sensació d’eufòria no gens habitual. I ho vaig passar molt bé, especialment en els temes que més m’agraden, com “Whisper not” o “I remember Clifford”. Però mentre fèiem el bis, “Blues March”, no podia deixar de pensar que estàvem tocant les últimes notes d’aquesta gira, i això em creava un sentiment agredolç, contradictori, de satisfacció i de tristor alhora.
Sigui com sigui, després del concert ho vam anar a celebrar amb un txuleton al restaurant Sagartoki, per gentilesa del Jordi Suñol, que jo diria que també estava molt content. I vam acabar la nit al bar de l’hotel, fent uns gintònics amb el Marco Mezquida, l’Ernesto Aurignac i el Ramon Prats, que estaven preparant l’assaig de l’endemà amb la Banda Municipal. Per cert, que el Ramon es va presentar a la nostra prova de so amb la seva filleta, la Margot, que només té sis setmanes. Hauríeu d’haver vist la cara del Benny quan la va veure allà, penjada del pit de son pare. Li queia la baba (no a la Margot, al Benny!).
Aquest matí ens hem acomiadat d’ell, que se’n torna cap als Estats Units. Ara sóc al tren que ens porta cap a Barcelona, i no puc deixar de pensar en com m’agradaria poder repetir l’any que ve. Aquestes trobades anuals (ja en van 8 des del 2012) s’han convertit gairebé en una rutina de la qual és difícil desenganxar-se.
(foto del gran Manolo Nebot Rochera)
Comentaris