Em poso a escriure amb l'emoció del concert d'aquest vespre encara ben viva i fresca. Em sento profundament feliç, i alhora tremendament trist. Feliç perquè el concert ha superat totes les meves expectatives, i trist perquè sento una buidor que em regira l'estómac. Saber que probablement aquesta haurà sigut la primera i la última vegada que toquem aquesta música em genera un desassossec difícil de vèncer. Només el record dels moments viscuts em serveix de consol.
A la prova de so ja s'ha vist que això aniria bé. Quan hem arribat ja estava tot muntat (gràcies, Jaume Cortacans!), i el Ferran Conangla, com sempre, ha fet que la prova fos tan plàcida com simple. Ens hem dedicat a passar un fragment de cada obra mentre ell anava ajustant el so i el monitoratge, sense que ens haguéssim de preocupar de res. Quina sort tenim de poder comptar amb ell per a aquests projectes.
Ens ha sobrat temps per anar a fer un cafè. Ha sigut un moment de distensió fantàstic, comentant la jugada amb el Francesc, el Lluís i els Joans. Recordant anècdotes viscudes a l'escola i planificant properes aventures. I així, xerrant i rient, s'ha anat acostant l'hora del concert.
Hem començat amb el Lonely woman. La introducció de contrabaix i la melodia de la veu, "perseguida" per l'acordió i el vibràfon, ens han donat el punt necessari per començar amb una bona dosi de màgia. I, per si quedava alguna espurna de dubte, quan ha entrat la resta de la banda he notat que l'energia a l'escenari era brutal. Són d'aquells moments que no es poden pagar amb diners. I així ha anat transcorrent el concert, amb una concentració i una intensitat brutal, tant en els temes més enèrgics com en els més tranquils, tant en els solos més salvatges com en les melodies més líriques.
Podria parlar dels solos brillantíssims del Santi, del Julián, de la Carola, de l'Apel.les, de l'Albert, de l'Andreu... Però prefereixo destacar el so compacte de tot el grup, i la implicació de cadascun d'aquests músics excel·lents que han fet que la música que havíem escrit hagi sonat fins i tot millor del que jo havia imaginat.
La setmana que ve ja hem quedat per començar a pensar en properes edicions i possibles nous projectes per a l'Esmuc Jazz Project. Potser això calmarà una mica aquesta sensació agredolça que tinc ara mateix. De tota manera, però, i com deia al principi, el que hem viscut ja no ens ho pren ningú.
Comentaris