Un cop més, tocar amb el Jesse ha sigut una carregada de piles bestial. És com tocar amb la història viva d'aquesta música. El sento a l'escenari, tan a prop, i em sembla mentida que jo sigui allà mateix. Sento el seu so i reconec el so que he sentit tantes vegades en els discos, però en aquest cas és real, tan real que costa de creure.
A Bilbao ens esperava una sala plena fins a reventar i entregada des de la primera nota. No era la primera vegada que tocàvem a la Bilbaína amb el Jesse, i ell ha visitat la ciutat prou vegades com perquè els que el coneixen no es vulguin perdre un concert seu, de manera que era com sortir al camp amb tres gols d'avantatge. I el concert va estar a l'alçada de les expectatives, amb dos passes generosos, de gairebé una hora cadascun, i amb l'energia al màxim.
Lleida no ha sigut mai una plaça fàcil, però aquesta ha estat de les poques vegades que he vist el públic connectat amb el que passa a l'escenari. Fins i tot el so del meu amic Josan, que tant m'havia fet patir en altres concerts a aquesta sala, ens ha respectat. No era per flipar, però almenys es podia tocar amb certa dignitat i, el més important, no anava canviant al llarg del bolo.
I avui hem tocat a Vilafranca. El local no era gaire acollidor, hi havia un senyor fent de tècnic de so d'aquells que els agrada anar remenant botons, al começament no anaven els monitors, després s'han acoplat els micros del piano,... En fi, que el primer passe, potser per culpa de tot plegat però jo diria que també per falta d'energia per part nostra, ha estat fluixet, tou. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja part hi ha hagut una senyora que m'ha dit si en podíem fer alguna de Louis Armstrong (m'ha demanat What a wonderful world) o de la Shirley Bassey. Durant el descans, el Jesse també m'ha dit que no estava gaire a gust. De manera que he sortit al segon passe amb la idea de tocar per a nosaltres i de centrar-me exclussivament en la música i en posar-hi tota l'energia que pogués. Jo crec que ha anat molt millor, si més no jo m'he tret l'espina i m'he sentit tocant de debò, fins i tot quan el senyor de la taula remenava els volums.
Per cert, a Lleida i a Vilafranca ha vingut el Joan Terol i ha fet la feina de conya. Potser ha estat una mica tímid i més rígid que quan el sento tocar a classe, però suposo que és inevitable (si m'haguessin posat a mi a la seva edat amb un animalot com el Jesse no crec que hagués fet tan bon paper). Em confessava ahir que pensava moltes coses mentre tocava i, és clar, això no ajuda. A mi també m'ha passat això, i em continua passant moltes vegades. Quan realment em sento bé tocant és quan aconsegueixo que el coco deixi de funcionar i de donar-me la tabarra. Però és un músic excel·lent i un paio collonut, espero que poguem fer més bolos junts.
Divendres i dissabte tornem a tocar amb el Jesse, al Jamboree i al Sunset de Girona. Tinc moltes ganes de tornar a tocar amb ell, de tornar a sentir-lo i de tornar a fer música plegats.
Comentaris
D'entrada m'agradaria expressar-vos un cop més el meu agraïment per donar-me l'oportunitat de tocar amb valtros! He de confessar que la cosa em feia respecte, però alhora una trempera de cavall!
Com a experiència ha estat increïble!!! Totalment d'acord amb el que dius, Joan: tocar amb el Jesse em transportava als discos que escolto dels grans com Cannonball i em podia imaginar un Jimmy Cobb o un Louis Hayes tocant amb ell (mare de Déu, el que acabo de dir!), salvant les distàncies, òbviament. T'haig de dir que, si bé encara no ho havia fet mai, em va donar molta tranquil·litat el fet de tocar amb un musicàs com tu perquè ets d'aquells que fas que tot sigui més fàcil i soni sol.
Malgrat no estar mentalment i pràctica en el millor moment, m'enduc un gran record d'aquests dos dies inoblidables, així com consells del mestre: "Don't close your eyes while playing. I can close mine, but you can't!" i "You played too much in the ballad; just brush is what you need, anything else". I sí, encara penso massa quan toco: que si tempo (tempo!!!), que si breaks, que si kicks, que si mandangues, putingues... És una putada perquè no ho gaudeixes tant. Espero que algun dia pugui swingar tan fluïdament com per no haver-hi de donar voltes.
Tornant cap a BCN amb cotxe, el Jesse m'explicava que anys enrere havia estat vivint a l'apartament que Art Blakey Jr. (fill del missatger més gran que ha donat el jazz) tenia a Manhattan i en el qual hi havia una habitació tancada. Es preguntaven què hi hauria, quan un bon dia, després de cinc mesos de viure-hi, van trobar una clau que l'obria i... tatxan!: 2000 discos de vinil, dues bateries vintage Gretsch old stamp i un plat d'Art Blakey, baquetes, fotos, pòsters, etc. La història del jazz en una habitació! Això em va fer adonar que gent com ell ho han viscut de molt a prop i que realment he estat molt afortunat de compartir-hi dos concerts.
En fi, després d'això toca carregar piles per afrontar el que queda de curs, projecte final, bolos... és un no parar, però com mola carai!!!
A vegades també hi ha pensaments que et fan tocar millor, almenys a mi em passa. Però no són pensaments relacionats amb el que toques o amb com ho toques, amb el tempo, o amb el swing, per no parlar dels voicings o les escales. Sobre tot això hi has de pensar quan estudies, però no quan toques. Els pensaments que m'ajuden quan estic tocant estan relacionats amb sentir-se bé, segur d'un mateix, amb força, o amb un determinat estat d'ànim especial i bo per a la música que estàs fent en aquell moment.
I paro de filosofar perquè em surt la vena mística a lo Kenny Werner. Salut, Joan, ets collonut.