Un cop més, tocar amb el Jesse ha sigut una carregada de piles bestial. És com tocar amb la història viva d'aquesta música. El sento a l'escenari, tan a prop, i em sembla mentida que jo sigui allà mateix. Sento el seu so i reconec el so que he sentit tantes vegades en els discos, però en aquest cas és real, tan real que costa de creure.
A Bilbao ens esperava una sala plena fins a reventar i entregada des de la primera nota. No era la primera vegada que tocàvem a la Bilbaína amb el Jesse, i ell ha visitat la ciutat prou vegades com perquè els que el coneixen no es vulguin perdre un concert seu, de manera que era com sortir al camp amb tres gols d'avantatge. I el concert va estar a l'alçada de les expectatives, amb dos passes generosos, de gairebé una hora cadascun, i amb l'energia al màxim.
Lleida no ha sigut mai una plaça fàcil, però aquesta ha estat de les poques vegades que he vist el públic connectat amb el que passa a l'escenari. Fins i tot el so del meu amic Josan, que tant m'havia fet patir en altres concerts a aquesta sala, ens ha respectat. No era per flipar, però almenys es podia tocar amb certa dignitat i, el més important, no anava canviant al llarg del bolo.
I avui hem tocat a Vilafranca. El local no era gaire acollidor, hi havia un senyor fent de tècnic de so d'aquells que els agrada anar remenant botons, al começament no anaven els monitors, després s'han acoplat els micros del piano,... En fi, que el primer passe, potser per culpa de tot plegat però jo diria que també per falta d'energia per part nostra, ha estat fluixet, tou. Per acabar-ho d'adobar, a la mitja part hi ha hagut una senyora que m'ha dit si en podíem fer alguna de Louis Armstrong (m'ha demanat What a wonderful world) o de la Shirley Bassey. Durant el descans, el Jesse també m'ha dit que no estava gaire a gust. De manera que he sortit al segon passe amb la idea de tocar per a nosaltres i de centrar-me exclussivament en la música i en posar-hi tota l'energia que pogués. Jo crec que ha anat molt millor, si més no jo m'he tret l'espina i m'he sentit tocant de debò, fins i tot quan el senyor de la taula remenava els volums.
Per cert, a Lleida i a Vilafranca ha vingut el Joan Terol i ha fet la feina de conya. Potser ha estat una mica tímid i més rígid que quan el sento tocar a classe, però suposo que és inevitable (si m'haguessin posat a mi a la seva edat amb un animalot com el Jesse no crec que hagués fet tan bon paper). Em confessava ahir que pensava moltes coses mentre tocava i, és clar, això no ajuda. A mi també m'ha passat això, i em continua passant moltes vegades. Quan realment em sento bé tocant és quan aconsegueixo que el coco deixi de funcionar i de donar-me la tabarra. Però és un músic excel·lent i un paio collonut, espero que poguem fer més bolos junts.
Divendres i dissabte tornem a tocar amb el Jesse, al Jamboree i al Sunset de Girona. Tinc moltes ganes de tornar a tocar amb ell, de tornar a sentir-lo i de tornar a fer música plegats.
