Benny Golson a Hamburg


L’edifici de l’Elbphilharmonie d’Hamburg és impressionant. S’alça majestuós sobre la zona del port de la ciutat, i crida l’atenció tant per les seves dimensions com per l’originalitat de la seva arquitectura. Però si ja és espectacular vist des de fora, la seva sala principal fa caure d’esquena.

Tot i no estar exactament centrat, l’escenari està envoltat d’espectadors per tot arreu. Així doncs, la visió que tenia des del piano era absolutament inèdita per a mi. Mirés on mirés hi havia públic, un munt de gent que omplia les 2100 butaques que s’enfilen al voltant de l’escenari. I he de dir que l’experiència m’ha encantat. En certa manera aquesta disposició feia menys evident la distància que sempre hi ha entre els músics i el públic en aquests grans auditoris. Una distància que sovint no és només física, sinó metafísica, per dir-ho d’alguna manera. La fredor que creen aquests grans auditoris, amb el públic lluny i l'escenari sovint elevat per sobre del pati de butaques, es veu compensada per una sensació d’embolcall, de sentir-se acompanyat per la gent que t’envolta.

Però si la sala és una joia per a la vista, l’acústica no es queda enrere, ni molt menys. A vegades aquestes sales sembla que hagin estat dissenyades sense tenir en compte la seva finalitat principal, que és aconseguir que la música soni i es projecti amb claredat fins a l’últim racó. Doncs durant el concert vam poder comprovar que el disseny de la sala no és només un caprici estètic, sinó que compleix perfectament amb el seu objectiu. I ho vaig poder notar especialment en dos moments: en un solo del Jo amb les escombretes, deliciós, en el que va anar a parar al hi hat amb un pianissimo, i al solo de piano de la balada I remember Clifford, on en el moment de la parada a la meitat del tema vaig omplir el silenci amb quatre notes gairebé imperceptibles però que vaig notar com arribaven fins a la última cadira del pis superior.

La única pega que he trobat és que, estranyament i en contra del que esperava, no hi havia un Steinway. Com pot ser que a Hamburg, on hi ha una de les fabriques de la marca, posin un trist Yamaha? El Jo m’ha comentat que probablement Yamaha esponsoritzava el concert, perquè la bateria també era d’aquesta marca. I no és que estigués malament, era un gran cua nou de trinca, per l’aspecte que tenia. Però la mecànica no tenia res a veure amb els pianos que he tocat aquests dies, dura i poc agraïda al tacte. I el so encara estava més lluny, massa brillant per al meu gust en els aguts, nassal en els mitjos i poc profund en els greus. És que quan un s’acostuma a la bona teca costa molt tornar a menjar segons què...

El concert va ser un èxit. Només sortir a l’escenari l’ovació que ens van regalar les dues mil persones que omplien la sala feia posar la pell de gallina. Els aplaudiments dels solos van ser sovint generosos. I el Benny va tocar molt bé. Ens feia patir que pogués acusar el cansament de viatjar i tocar en el mateix dia, però si estava cansat ho va dissimular de conya. Ahir, per cert, la sessió d’autògrafs es va produir només arribar a l’hotel. A la porta ja hi havia un grapat de gent esperant el cotxe que ens hi va traslladar des de l’aeroport. No teníem gaire temps abans de que ens recollissin per dur-nos cap a l’auditori, i li vam dir al Benny si no preferia anar a descansar una mica i firmar els discos i les fotos que li portaven més tard, però ell va respondre: “No, I can’t do that, these people were waiting for me”. Ell sempre diu que ha arribat a ser qui és gràcies a la gent que el segueix, de manera que mai té un no com a resposta.

Ara ja som a Budapest, on demà farem l’últim concert d’aquesta part de la gira. Em fa una mica de llàstima pensar que ja s’acaba, però al juliol en tenim tres mes, dos al Pizza Express de Londres i un al festival de jazz de Vitòria. O sigui que passarem aquestes setmanes amb la il·lusió d’aquests propers concerts. Qui no es conforma és perquè no vol.



Comentaris