Vam començar le mini-gira dimecres a València, al Jimmy Glass. És curiós, però comentàvem amb el Jesse que no hi havíem tocat mai, i resulta que és un club amb vint anys al darrere. És un local amb gràcia, estret, amb l'escenari al mig i el públic a banda i banda. El piano no és gran cosa, un Yamaha vertical amb una mecànica bastant donada i una afinació no gaire bonica.
El Jesse portava un saxo nou, i a la prova de so em vaig tornar a quedar bocabadat amb la seva potència, el seu swing i el seu fraseig. Quin tros d'animal.El bolo va anar prou bé, vam tocar alguns temes nous i, salvant algun accident, hi va haver energia, sintonia i alguns moments bons (cada cop que penso això em ve al cap el disc del Martí Serra). El públic que omplia el local va sortir entusiasmat i van aplaudir llargament la majoria dels solos. I això que era el dia del Barça-Madrid, que em vaig haver de perdre perquè tocàvem a l'hora del partit. Per sort, hi havia més d'un culé a la sala i en acabar el concert em van confirmar que, tot i patir força, el Barça havia empatat a dos i havia eliminat el Madrid. Collonut, comencem bé.
Dijous vam viatjar cap a Valladolid, el concert era a la sala Borja, no al teatre Zorrila com jo em pensava. És l'auditori d'una escola, una sala amb capacitat per a unes tres-centes persones amb un Yamaha gran cua que era una delícia (de fet, no semblava un Yamaha). Estava afinat impecablement, i no només això, sinó que quan vam acabar la prova va venir l'afinador per si calia repassar alguna nota. La veritat és que dóna gust tocar pianos així, tot i que sempre he tingut la sensació que els pianos grans em demanen més esforç i, de fet, l'endemà vaig notar un doloret a la mà dreta, entre el dit polze i l'índex. Però em vaig sentir molt còmode, i el Jesse va tocar de conya, tot i que no es trobava gaire bé. És un dels pocs dies que l'he vist sortir a tocar sense prendre's el seu whisky i la seva cervesa de rigor. I deuria estar fotut de debò, perquè després del concert pràcticament no va menjar, va beure aigua i se'n va anar a dormir de seguida.
L'endemà vam arribar al Prat a les cinc de la tarda i vam fer cap directament al Jamboree. Amb l'horari nou, començant a les vuit del vespre, no hi havia temps de gaire cosa més. El primer passi va anar molt bé, tot i que jo estava una mica tens perquè hi havia mitja Esmuc a la sala: la Mayte, el Lligadas, l'Omedes, els germans Bou i els Casares, l'Irene, l'Ester, el Bruno, el Guillem, el Pol Padrós, el Pau Solsona, el Xavi Torres, el Giampaolo,... Per una banda està molt bé, perquè la veritat és que són bona gent i aplaudeixen els solos, però per l'altra sempre tinc la sensació que em miren amb lupa, a veure si compleixo amb el que predico a classe... Potser són manies meves.
El segon passi va ser una mica més descontrolat. Va pujar a tocar uns quants temes el Raynald, amb la seva energia habitual, i també va tocar un tema l'Ignasi Terraza, que va desplegar el seu llenguatge amb un bon grapat de recursos: línees a dues mans, block chords,... El Jesse va fer solos llarguíssims, i vam tocar temes a tota llet, com un Tune up que no havíem tocat mai, i una mena de Rhythm que tocàvem per primer cop, Stay on it, i que gairebé no havíem assajat. Malgrat tot, el Xavi Torres em va comentar que li havia agradat molt com havia tocat al segon set. La veritat és que em va fer feliç, venint d'un tros de pianista com ell. El Jesse va acabar el bolo bastant destrossat, seguia sense trobar-se gaire bé, diu que li costava respirar. Ningú ho diria veient-lo bufar.
I avui dissabte hem repetit al Jamboree. El primer passi ha sigut molt tranquil, molt diferent dels dos d'ahir. El Jesse ha vingut de molt bon humor, diu que es trobava més bé. Ha tocat molt controlat, amb solos més curts que de costum, però amb el llenguatge de sempre. A mi m'ha agradat, no sé que en diran els Casares, que han repetit i s'han quedat al set de les deu. Són uns malalts (en el bon sentit de la paraula, que no se m'ofenguin).
I el darrer passi jo diria que ha sigut més semblant al primer d'ahir. Hem repetit algun tema, però n'hem tocat algun que no havíem fet, com ara 'round midnight (que, sincerament, no em sembla un bon tema per fer sense assajar, hi ha massa possibles versions amb harmonies diferents, amb la possibilitat o no de fer la intro i la coda del Miles, és un tema al qual tinc molt de respecte). El Jesse seguia de bon humor, massa i tot, potser. S'ha dirigit al públic vàries vegades, fins i tot els deia coses a la gent de primera fila, tot de molt bon rotllo, però. I quan hem acabat i la gent demanava un bis ens ha dit: "let's play something quick and easy". Ha arrencat amb Light blue i, quan l'hem acabat, va i engalta el Tune up a tota llet. Qui el va parir...
Així s'han acabat aquests dies de música, viatges i paraules. Quan he arribat a casa m'he posat a mirar el partit del Barça que havia gravat, sense saber-ne el resultat. 0-0 i el Madrid a 7 punts. Sort que escriure em fa passar la mala llet.
 |
| Foto: Elia Costa |
Comentaris