Benny Golson, novembre 2017


BENNY GOLSON, VALÈNCIA, 16-11-2017

No podíem començar de millor manera la gira amb Benny Golson. Ahir vam tocar al Jimmy Glass de València. Quan vam arribar al club després de sopar, mentre ens obríem pas per pujar a l'escenari entre la multitud que omplia el local a petar, la gent es va posar a aplaudir i a cridar com a bojos. Tindrien davant seu, tocant per a ells a una distància que permetria fins i tot notar l'olor del seu perfum, una llegenda. I els aplaudiments i les ovacions al final de cada tema i de cada solo van donar mostra de la seva gratitud per poder viure una nit inoblidable.

El concert va anar molt bé, no cal dir-ho. El Yamaha vertical del Jimmy Glass està tant tocat que és tou com la mantega, però he de dir que mai m'hi he trobat incòmode, o només en alguns moments, com quan vull tocar més piano. Si hagués de dir alguna cosa, potser vaig notar Benny Golson un pèl més cansat que la darrera vegada que vam tocar junts, i una mica més despistat. Però és que té 88 anys, i havia arribat el dia abans des de New York! Malgrat tot, havíem de fer dos sets de 45 minuts i potser vam tocar més de dues hores, o sigui que no va escatimar res. I em va semblar que anava sentint-se millor a mesura que avançava la nit.

Després del concert, sense escapatòria possible en un club que és com un tub i que estava tan ple que no podíem ni baixar de l'escenari, en Benny va aguantar estoicament l'onada de gent que volia que els signés els discos que portaven, i va estar ben bé mitja hora fent-se fotos amb tothom qui li ho va demanar. Mai havia vist el Xevi, el propietari del local, tan content i emocionat com ahir. Després del concert, mentre en Benny netejava i guardava el seu saxo, es va posar davant seu una bona estona, mirant-se'l embadalit i fent gestos amb el cap com si no s'acabés de creure que Benny Golson havia tocat al seu club.

Avui anem a Castelló, segona etapa d'una gira que, de ben segur, recordaré tota la vida.

BENNY GOLSON, CASTELLÓ 17-11-2017

Hem arribat a Castelló al migdia, i el Benny ha dit que no vindria a dinar, que ja havia esmorzat i que preferia quedar-se descansant fins a l'hora de sopar. No ha vingut ni a fer la prova de so. He pensat que no era molt bon senyal, però després he pogut comprovar que ningú millor que ell pot saber què necessita. Després del soundcheck, quan l'hem anat a buscar per sopar, ja hem notat que l'home era tot un altre.

El concert era a l'Auditori de Castelló. Ja hi havia tocat altres vegades, però aquest cop era a la sala principal. El piano era un Stenway gran cua, fantàstic, impecable, però la sensació de tocar en una sala tan gran sempre se'm fa estranya. Depens massa dels monitors i, per més que intentis posar-te ben a prop de la resta del grup, el so se'n va, i el retorn que arriba de la sala acostuma a ser incòmode. Per si això fos poc, al primer tema els monitors no sonaven, encara no sé per què. Però, tot i això, crec que va ser un bon concert. La sala feia goig, el Benny va fer solos molt bonics, i el públic, igual que a València, estava receptiu i feliç d'escoltar el seu ídol. 

Avui, però, vull destacar algunes de les històries que ens va explicar el Benny a l'hora de sopar. Històries diferents de les que explica als concerts. Com que va ser Tadd Dameron qui va posar-li el sobrenom a "Philly" Joe Jones, per diferenciar-lo del gran Jo Jones (que després seria conegut com a "Papa" Jo Jones). O que Miles va canviar-li el primer acord de Stablemates, que era originalment un Bb7#5, pel E-7 A7 que després ha passat a ser l'habitual (li he demanat si volia que toqués l'acord que ell va pensar inicialment i m'ha dit "No, no, I prefer the Miles changes!"). O que Monk li va dir que tocava massa perfecte, que havia de prendre riscos i equivocar-se per trobar nous camins. O que quan va començar a tocar amb Art Blakey ell tocava "soft and mellow", però que quan va veure que al primer redoble el seu saxo desapareixia es va adonar que havia de tocar més fort.

Tant a l'hora de sopar com després del concert, igual que ahir, ha vingut força gent a demanar-li que es fes fotos amb ells o que els signés els discos seus que havien portat. Després que marxés un noi molt tímid que m'ha demanat si podia entrar al camerino a fer-se una foto amb ell, li he dit "he was so shy that he didn't want to enter". I ell m'ha respost que era gràcies a aquesta gent que ell és Benny Golson, que si no compressin els seus discos i li demanessin fotos i autògrafs ell no seria ningú i que, per tant, mai es negaria a fer-los feliços donant un no com a resposta. Quanta saviesa!

Avui anem cap a Almeria, tenim el dia lliure i no toquem fins demà diumenge, o sigui que probablement no escriuré fins després del concert. Tant de bo que durant els àpats que compartim ens expliqui més històries de les seves, em passaria hores escoltant-lo.

BENNY GOLSON, ALMERIA, 19-11-2017

El dia d'ahir va ser molt emotiu. La feina que fa la gent de Clasijazz, amb al capdavant, és acollonant. Sense cap ajuda pública, només amb les quotes dels seus associats, han aconseguit muntar un club de jazz per on han passat els millors músics del país i noms internacionals de l'alçada de Brad Mehldau, Kenny Werner, Lee Konitz, Barry Harris o, ahir, Benny Golson. I ho fan des de l'amor més absolut i incondicional a aquesta música.

El concert estava dividit en dues parts: una primera en la que la Clasijazz Big Band va interpretar temes de Benny Golson i una altra on vam tocar a quartet, per acabar amb un bis (Blues March) amb la big band i en Benny com a fi de festa. Quan ell va arribar al club, tots els músics de la big band l'estaven esperant per donar-li la benvinguda entre aplaudiments. L'excitació i la felicitat per rebre un convidat que havien estat esperant durant molt de temps era ben palpable. I quan va entrar a la sala per escoltar la primera part (ell mateix ens ho va demanar mentre dinàvem) el públic el va rebre amb una emotiva ovació.

El concert a quartet se'm va fer difícil. El piano no estava malament, un C3 que d'entrada em va semblar prou agradable. Però en cap moment em vaig sentir còmode. Sentia el baix i la bateria molt forts, i m'arribava el so del saxo per l'únic monitor de la sala (el del Benny) amb molt poca qualitat. Jo em sentia acústic, poquet, i havia d'apretar més del que m'hauria agradat. I no vaig tenir la sensació de fluir en cap moment. Fins i tot em va semblar que el Benny no acabava d'estar còmode, per les cares que posava al final dels seus solos, tot i que el vaig veure entregat, tocant amb moltes ganes i arriscant més del que acostuma. Va variar lleugerament el repertori, segurament perquè la big band ja havia tocat alguns dels temes que fem a quartet (només vam repetir Whisper not). I, malgrat tot, ell mateix em va dir després que havia estat un bon concert. Concretament, em va parlar del públic. "What a good audience, tonight, it was a good concert", em va dir. Em va sembla que per a ell el més important era que la gent fos feliç amb la música, i que això, evidentment, està per sobre de com et puguis sentir tu com a músic. Un cop més, em va donar una nova lliçó.

Un parell de perles més del dia d'ahir. Mentre dinàvem, fent plans per a la tarda i després del seu enèsim "Ok, fantástico!", li vaig preguntar si no es queixava mai, si sempre ho trobava tot bé. I la seva resposta va ser: "That doesn't matter, Music is very important". Un altra moment preciós va ser quan un dels nois de la big band, emocionat, li va donar les gràcies per voler escoltar-los des de la sala durant la primera part del concert. O quan un altre li va dir que l'havia fet plorar quan va tocar Whisper not amb el quartet. Va signar discos, entrades, va estampar el seu nom a una de les parets del local, a un quadre amb un retrat seu, fins i tot va signar saxos! I, finalment, durant el sopar, ens va ensenyar una foto que havia fet ell mateix (en fa moltes, amb el mòbil) on es veia l'ambient del sopar, amb tothom feliç i amb un somriure a la cara. I ens va dir: "If everyone loved jazz as these people there would not be wars in the world". I es va quedar pensatiu, emocionat fins i tot diria, igual com tots els que estàvem al seu voltant.

Avui marxem cap a Madrid. Tenim el dia lliure i toquem demà dimarts al Clamores, o sigui que probablement no tornaré a escriure fins dimecres. Mentrestant, espero seguir vivint moments únics al costat d'aquest gran home.

BENNY GOLSON, MADRID, 21-11-2017

Feia molts anys que no tocava al Clamores, i si m'hi arriben a portar amb els ulls tapats no hauria sigut capaç de reconèixer el local. Tenia el record d'una sala decadent, decorada amb un gust dubtós fins i tot per a l'estètica dels 80, amb un piano destartalat,... I em vaig trobar un local renovat de fa poc, molt més acollidor, decorat amb més bon gust,... El piano probablement era el mateix, un Yamaha C3 bastant vell, amb poc so (jo el recordava més estrident) però prou agradable de tocar. I quan vam arribar l'estaven acabant d'afinar! 

Totes les entrades estaven venudes des de feia dies, o sigui que el local estava ple com un ou. Estava previst fer un sol set de 75 minuts, però ens van demanar si en podíem fer dos. El Benny va donar l'ok, però va dir que serien curtets. Al final cada passe va durar almenys una hora! És cert, però, que ahir tenia moltes ganes de xerrar, i va explicar un munt d'històries, algunes de noves per a mi. I el públic rebia amb un "ooohhh" cada anunci d'un dels seus hits, o cada nom dels col·legues amb qui havia compartit aventures: Dizzy Gillespie, John Coltrane, Clifford Brown, Art Blakey...

El concert va anar molt bé, el públic estava encantat i ell va tocar molt, encara em sorprèn que mantingui aquesta vitalitat. Se'l veu a gust dalt de l'escenari, i ho dona tot, exprimint al màxim l'energia que li queda amb 88 anys. Quan vam arribar a l'hotel ens va dir que estava "mucho cansado". Pel que fa a mi, aquests dies lliures entre concert i concert em destaroten una mica, em costa un parell de temes centrar-me, però estic prou content de com està sonant en general. M'aniria bé tenir una mica més de temps per habituar-me al piano de cada sala on toquem, però normalment fem una prova de so ràpida, sense ell, i anem a sopar, de manera que em vaig trobant amb el piano i em vaig acostumant al so a mesura que avança la nit.

Ara ja som a Guadalajara, on tocarem demà, i ja encararem la recta final, amb concerts cada dia, al Jamboree, a Lleida i a Saragossa, per acabar dimarts a Rheinfelden, Suïssa. Només de pensar-hi ja estic començant a enyorar-lo.

BENNY GOLSON, GUADALAJARA, 23-11-2017

Quan vam arribar al Teatro Buero Vallejo i vaig posar les mans al piano no m'ho podia creure. L'afinació era impecable, la mecànica molt precisa, i la sonorització realçava un so brillant però càlid alhora, amb uns aguts que cantaven sense fer mal a les orelles, uns mitjos plens i uns greus prou potents. Per si això fos poc, teníem previst sopar a dos quarts de vuit, abans de tocar, però cap de nosaltres tenia gana i el Benny va dir que preferia no menjar res i marxar cap a l'hotel just després del concert. De manera que vaig tenir una estona llarga per gaudir d'aquell fantàstic Yamaha C6 (havia tocat moltes vegades un C5 o un C7, però mai havia vist aquella mida de cua). Recordant la conversa de l'esmorzar amb el Jordi Suñol, em va venir de gust practicar una mica de stride piano, a temps lent, i em vaig posar a tocar Embraceable you. La meva sorpresa va ser quan en Benny va sortir del camerino i es va afegir a tocar amb mi. Em va dir que era una de les cançons que els veïns li demanaven a la seva mare que s'aprengués quan, sent adolescents, estudiaven junts a la seva habitació amb John Coltrane. Va ser un moment simplement deliciós.

Per això em va molestar doblement el que va passar després durant el concert. El tècnic, que durant les proves em va semblar excel·lent, es va dedicar a pujar i baixar el volum durant els solos de manera exagerada. Al soundcheck, quan li vam dir que estàvem comodíssims amb el so, ens va prometre que no tocaria res dels monitors. I certament ho va complir, però el volum que posava a fora per als solos era tan fort que m'arribava el retorn de la reverb de la sala més que el so del monitor. No cal dir que això em va descentrar bastant. A més, potser perquè el nivell d'anglès entre el públic no era massa alt, sentia estossegar la gent mentre el Benny presentava els temes, i no vaig notar el mateix feedback que en els concerts anteriors.

Sigui com sigui, el Benny va tocar de collons. Ja el conec força, però cada nit hi ha alguna frase que em sorprèn, i veig que busca sonoritats més agosarades del que jo esperaria en un principi. Potser això és així perquè l'acompanyem amb respecte però alhora amb energia quan cal, i perquè en els solos ens permetem la llibertat de ser nosaltres mateixos. No li he preguntat, però jo diria que ell aprecia que no pequem d'un excés de respecte; i, d'altra banda, crec que aquesta música no tindria sentit si no ens permetéssim aquesta llibertat.

Pel que fa a mi, què voleu que us digui... No em vaig sentir especialment inspirat, en part potser a causa del tema del so que he comentat abans. Però tant el Jo com l'Ignasi em van dir que havia estat un concert collonut i que s'ho havien passat molt bé. He de dir que a Almeria, tot i que jo no tenia molt bones sensacions, a l'escoltar la gravació que ens van passar em vaig endur una impressió molt millor de la que recordava, fins i tot pel que fa a la meva part. O sigui que els hi faré confiança i pensaré que sóc un malalt que es menja el coco més del compte.

Ara estem viatjant cap a Barcelona per tocar al Jamboree aquesta nit. No cal dir que és un dels concerts que em fa més il·lusió de la gira. Tocar a casa sempre és especial, tot i que implica un punt extra de pressió perquè saps que entre el públic hi ha família, amics, alumnes... Allò que dèiem de la malaltia.


BENNY GOLSON, BARCELONA, 24-11-2017

Ja vaig comentar ahir que tocar al Jamboree era com fer-ho a casa. I, certament, el club era ple de família, d'amics, d'estudiants, d'exalumnes, de músics,... El Yamaha C3 que tenen ara m'agrada molt més que l'antic Kawai que hi havia, que era més gran, però amb menys so, i quan vam arribar al club l'estaven acabant d'afinar. Com si quan tornes a casa et reben amb un bon dinar, fet amb carinyo, perquè t'hi trobis bé. Tot un detall.

Diria que ahir va ser la nit que el Benny va xerrar més de tota la gira. Potser perquè va veure de seguida que el públic estava receptiu i que seguia les seves narracions amb admiració. Hi ha qui comenta que, amb tot el què ha viscut, és tan interessant sentir-lo tocar com sentir-lo xerrar. O que allà on no hi arriba amb el seu saxo, als 88 anys, hi arriba amb el seu cor i amb les històries que explica. A mi em segueix captivant el seu so i l'esperit que posa en cada nota. Ho dona tot a l'escenari, fins al punt que quan s'acaba el concert ell també s'apaga. Abans d'ahir, a Guadalajara, després de Blues March i amb el públic aplaudint a rabiar demanant un altre bis, quan li vam demanar si volia tornar a sortir va dir, afligit, "I'm too tired". I es va adormir en el trajecte del teatre a l'hotel. És evident que no pot conservar l'energia, el vigor, la tècnica o l'agilitat de quan era més jove, però a canvi té el pòsit que només et pot donar l'experiència. I la seva actitud davant la música i davant la vida és una lliçó constant.

Diu Keith Jarrett en les notes que acompanyen els Complete Recordings at the Blue Note, on es pot escoltar "every note we played" durant els sis passes que van gravar amb el seu trio a l'emblemàtic club de NY, que per a ell no hi ha "favorite nights". Però com que jo no sóc Keith Jarrett puc dir que la d'ahir va ser una de les meves nits preferides, no només d'aquesta gira, sinó potser de totes les vegades que he tocat amb Benny Golson. Just abans de sortir a l'escenari, al camerino, ell estava provant el seu saxo davant meu. Vaig sortir a tocar amb l'emoció a flor de pell. Però, si puc concretar una mica més, diria que el segon set va ser fins i tot millor que el primer. Evidentment, això està dit des d'una òptica personal. El primer passe va estar molt bé, però potser hi va haver moments en què vaig "forçar" certes situacions, potser precisament pel fet de tocar davant de tanta gent coneguda. En el segon, en canvi, em vaig sentir més alliberat i més relaxat, i diria que vaig fluir d'una manera més natural. En fi, com diria el meu amic Jo Krause, paranoies meves.

D'aquí a una estona marxem cap a Lleida, i ara sí que ja encarem la recta final. Cal aprofitar cada oportunitat i cada instant.


BENNY GOLSON, LLEIDA, 25-11-2017

Que el piano del Cafè del Teatre de l'Escorxador no és cap meravella ja ho sabia. Un Yamaha U3 vertical, vell i cascat, que tot i haver estat afinat el dia abans no sonava net, i que quan vam arribar ja estava microfonat, amb un so dèbil en els greus, confós en els mitjos i cridaner en els aguts. Després d'estar-lo equalitzant una estona va millorar una mica, però ja sabia que em tocaria acostumar-me al so d'un piano que no donava més de si.

El cas és que, quan vam començar, estava tan fort que em feia por que s'acoplés. Li vaig fer senyals al tècnic perquè baixés el volum, però no em mirava. És més, va haver-hi un moment en què jo diria que em va veure però es va pensar que no em sentia prou, o sigui que el va posar més fort! Finalment es va adonar que el què li demanava era el contrari, i la cosa va començar a sonar una mica millor. Arribats a aquest punt, vaig recordar el què vam parlar amb el Jo l'altre dia, i vaig pensar que havia de confiar que el so de fora no era tan horrorós com el que sentia jo i que, en tot cas, m'havia d'abstreure d'això per poder tocar amb una mica de concentració. I la veritat és que la cosa va funcionar. Em guiava no tant pel que sentia, sinó per com imaginava que hauria de sonar el que tocava.

El Benny va fer uns solos collonuts als tres primers temes, abans de la balada, on no fa solo, i del tema a trio. El Jo i jo ens miràvem i no donàvem crèdit al què sentíem, un fraseig preciós i amb una direcció brutal. El saxo estava molt fort de volum, i potser això el feia sentir-se més segur. Després del concert li vaig preguntar al Benny sobre això i em va dir que "the sound of the saxophone was great!". O sigui, que allò que a mi em molestava tant a ell li va anar de conya. Ja ho veieu, tot són gustos. De fet, en acabar el concert em vaig trobar un ex-alumne, el Paco Escudero, que em va dir que el piano sonava collonut, i que li havia estranyat perquè ell havia tocat vàries vegades allà i sabia que aquell piano és un pot. En canvi, el Dave Mitchell, que havia tocat abans que nosaltres a duet amb el Fernando Marco, em va dir "no sabía que tocabas el clavicémbalo"! Sigui com sigui, el concert va anar molt bé, i fins i tot vam fer un segon bis després de Blues March. Potser perquè, en no tenir lloc on posar-se quan vam acabar i amb el públic sense deixar d'aplaudir, el Benny es va veure una mica forçat a tocar un tema més.

El Jo va marxar després del concert, es retrobarà amb nosaltres al tren que ens porta a Saragossa. I l'Ignasi, al tocar a Lleida, se'n va anar a dormir a casa. De manera que avui, quan he anat a esmorzar, m'he trobat amb el Benny i hem estat una estona xerrant tots dos sols. Aquests moments són deliciosos. Li he ensenyat el post del Jordi Suñol al Facebook, i li he llegit alguns dels comentaris que hi havien fet músics d'arreu del món. Ha estat molt content, i li he dit que li copiaria i li enviaria per mail, perquè ell no té Facebook. Al llegir-li el comentari de Randy Brecker, m'ha parlat del Michael, que li enviava els seus discos a casa perquè volia que els tingués. I m'ha dit que els germans Brecker eren de Philadelphia, com ell, o com John Coltrane, Philly Joe Jones, Bobby Timmons, Lee Morgan, Kenny Barron,... Al preguntar-li com s'explicava que hi hagués tants bons músics nascuts allà m'ha dit que no ho sabia, però que en el seu temps no hi havia escoles. Només tenien les jam sessions i els discos. Que John Coltrane va començar tocant l'alto, i que al principi tocava com Johnny Hodges, fins que es va passar al tenor. I que també tocava el clarinet, i que quan tocava Body & Soul amb el clarinet feia plorar. I que després van escoltar Parker i Gillespie. I més tard Davis, Dexter,... He dit ja que aquestes estones són impagables?

BENNY GOLSON, SARAGOSSA, 26-11-2017

La perla que em vaig trobar a l'Auditori de Saragossa és, potser, el millor piano que he tocat mai a la vida. Un Steinway gran cua de més de cinquanta anys que, darrere d'un aspecte envellit, amagava una mecànica impecable, un teclat gustosíssim, i un so d'una calidesa que em va deixar sense esma. Per si això fos poc, el van afinar abans i després de la prova de so, i encara van repassar l'afinació després de l'actuació de Bitácora Project, el grup amb composicions de l'Antonio Ballestin que tocava abans que nosaltres. La prova de so va ser d'una facilitat extrema, i els professionals de l'auditori van ser atents i eficients. De manera que, quan vam anar a sopar, tot presagiava que seria una nit plàcida i sense entrebancs, per poder fer un concert on només ens haguéssim de centrar en la música. Res més lluny de la realitat.

Poc abans de sortir a tocar vam deixar el Benny al camerino, mentre el trio definíem la posició dels instruments a l'escenari durant la pausa entre les dues parts del concert. Quan hi vam tornar el vam trobar preocupat, remenant el seu saxo. La clau d'octava es quedava encallada i no tapava bé, de manera que quan volia canviar d'octava les notes no acabaven de sonar. Va provar de posar-hi oli, però res, no funcionava. El saxofonista de Bitácora Project li va oferir de tocar el seu saxo, i ens vam veure salvats. Però la boquilla no entrava prou, i el Benny va dir que quedaria baix d'afinació respecte el piano. Tot i que el so que en treia era preciós, estava clar que aquest era un aspecte en el qual no pensava transigir. Es va adonar que quan tocava escales per graus conjunts la clau funcionava amb certa normalitat. I que també ho feia si forçava l'atac de les notes. De manera que va decidir sortir a tocar amb el seu saxo. I així vam començar el concert, amb més de vint minuts de retard.

No cal dir que, quan vam sortir a tocar, no les teníem totes. Durant els primers temes les mirades que ens creuàvem amb el Jo eren de preocupació, atents per veure com respondria el saxo del Benny. Però ell ens va donar una nova lliçó. Va fer un concert llarg i, igual que la nit abans a Lleida, va oferir un segon bis després de Blues March. Segur que no va poder brillar de la mateixa manera que si el saxo hagués funcionat amb normalitat, i que li van fallar algunes notes, però no va tenir ni una paraula ni un gest de queixa, i va mostrar, una vegada més, la seva professionalitat. El concert va ser un èxit rotund, amb moments molt bons. I amb el trio vam respirar, alleujats, i satisfets per la feina feta.
Ara mateix estic viatjant, sol, cap a Barcelona. Avui tinc classes tot el dia. Ells se'n van cap a Suïssa, i jo m'hi afegiré demà per fer, a Rheinfelden, l'últim concert d'aquesta gira inoblidable.

BENNY GOLSON, RHEINFELDEN, 28-11-2017

El Q4 Jazz Club és al soterrani de l'hotel Schützen, a Rheinfelden, una petita vila prop de Basilea. Per aquest local hi han passat artistes de la talla de Johnny Griffin, Nat Adderley, Ray Brown o Jimmy Cobb, per citar-ne només alguns. Hi tenen un Bechstein antic, amb una mecànica bastant donada i un so prou agradable, una mica dèbil en els aguts, però força agradable de tocar. Totes les entrades estaven venudes i la Colette, la responsable del club, ens va dir que teia temps (diria que va parlar d'anys) que no omplien com ahir.

Quan vaig arribar a l'hotel estava mort, fins al punt que em vaig estirar un moment al llit i em vaig adonar que em deuria quedar adormit al moment, perquè no recordo res més fins que em vaig despertar, una hora abans de la prova de so. Durant el sopar el Benny em va preguntar per les classes del dia anterior, i li vaig admetre que em va costar molt fer-les, en part pel cansament i les poques hores de son però, sobretot, perquè "my mind was still with you". Més tard, mentre amb el trio fèiem el cafè, el vaig veure que es tornava a mirar el post que va fer el Jordi Suñol al facebook, amb tots els comentaris de músics d'arreu del món que lloaven no només la seva figura artística sinó, potser encara més, la seva qualitat humana. El somriure a la seva cara denotava la felicitat que li retornava aquest reconeixement, que s'ha guanyat a pols després de tant anys de generositat i estima cap als altres.

El vaig sentir a la tarda provant el saxo a la seva habitació, i ens va dir que encara estava malament, però que es podia tocar i que l'arreglaria quan arribés a Nova York. Però quan el va muntar just abans de tocar, prop de l'escenari, el vaig veure contrariat. És el primer cop que l'he vist enfadat i remugant. Anava dient "oh, my goodness, shit", donava cops a les claus del saxo i tancava violentament la tapa de la seva funda. "It's worst than before". Tot això passava mentre la Colette estava fent la presentació del concert, de manera que no hi havia marxa enrere. Vam sortir a l'escenari i es va posar a tocar. Va solventar la situació un cop més forçant l'atac sobre determinades notes. I a la seva cadença a "I remember Clifford", el moment més delicat del concert, vaig veure com cada cop que anava a parar a una nota que no sonava com era esperat, ràpidament la canviava i reconduïa el discurs cap a una altra banda. Estic segur que bona part de l'auditori ni se'n va adonar.

El concert va anar molt bé, i el públic, tot i la seva aparent fredor, no podia evitar deixar anar un "oh" d'admiració quan en Benny presentava títols com Whisper not, o quan citava el nom dels seus companys d'aventures (sempre parla de quan estava tocant amb un trompetista, "what was his name, let me think,... Ah, yes, Dizzy Gillespie"). Un cop més vam haver de fer un segon bis després de Blues March, i això que havíem tocat dos sets prou generosos. A cada passe vam tocar un tema a trio, "without Benny Golson". Normalment aprofitem per tocar un tema ràpid, perquè ell no en porta cap al repertori. Però ahir, tal com havia anat el segon set, quan em va demanar quin tema tocaríem vaig decidir fer una balada, I fall in love too easily. Els qui em coneixeu sabeu que tocar balades és una de les coses que més m'agraden d'aquest món. Quan vam acabar el tema em va fer aixecar i saludar el públic, i després em va dir que mentre ens escoltava pensava que li hauria encantat tocar aquest tema amb nosaltres, i que fins i tot es plantejava d'incorporar-lo al seu repertori. Sembla que li va agradar.
A la nit, quan ens acomiadàvem, ens va dir que ja estava pensant en la possibilitat de tornar a tocar junts a l'estiu. Tant de bo que fos així. En el moment d'escriure això estic volant cap a Barcelona, hem arribat al final d'aquests dies meravellosos i estic segur que em costarà aterrar.

Comentaris