Com cada any després de l’Esmuc jazz Project, la sensació de buidor és tremenda. Són mesos de tenir el cap ocupat en el projecte, pensant-lo, escrivint-lo, preparant-lo, assajant-lo, que es consumeixen en una horeta llarga d’espectacle, gairebé sempre per no ser reviscuts mai més.
Aquest any ha estat especialment complicat. En primer lloc, perquè ens vam voler posar un repte, un al·licient que ens donés una motivació extra. Després de considerar diverses opcions, vam decidir posar música a una creació audiovisual. I, a proposta del gran Joan Díaz, vam triar el quadre El jardí de les delícies, d’El Bosch. Submergir-se en l’univers d’aquest tríptic renaixentista és entrar en un món infinit d’imatges i escenes sorprenents que són realment una font d’inspiració inacabable. I la possibilitat que ens dona la tecnologia d’apropar-nos al quadre fins a límits gairebé pornogràfics asseguts tranquil·lament davant de l’ordinador de casa és un autèntic privilegi per als que ens ha tocat viure aquests temps tan canviants.
Però a banda de les complicacions buscades n’han aparegut d’altres de sobrevingudes. Algunes de caire tècnic, com ara unificar el format dels diferents vídeos que cada autor va crear per a la seva composició per poder ser llançats des d’una mateixa plataforma. L’ordinador que ens van posar a disposició es va mostrar insuficient per suportar la càrrega dels vídeos, i va caler canviar de màquina i també d’aplicació, amb alguns problemes d’incompatibilitat entre sistemes operatius. La decisió d’incorporar un clave a la plantilla instrumental també ens ha portat maldecaps. Es tracta d’un instrument molt sensible, i les condicions de la sala on hem assajat tota la setmana no eren les millors per garantir la seva estabilitat. Sorprenent, tractant-se de l’Auditori i de l’Esmuc. O bé, potser no tan sorprenent... Per si tot això fos poc, hi ha hagut també circumstàncies que han fet que un dels intèrprets previstos inicialment no pogués participar en el projecte, i això va ser un cop molt dur per a tots, especialment per a ell. Confio i desitjo que tot es torni a posar ben aviat al seu lloc, perquè hi ha coses que estan per sobre de la música.
Però, com diu la dita, show must go on. I ahir, després d’una setmana intensa d’assajos, vam poder gaudir de l’estrena d’aquest Jardí de les delícies, que vam dividir en quatre blocs temàtics: Coreografies, de Lluís Vidal, sobre imatges de grups humans que apareixen al quadre, Paisatges, de Joan Sanmartí, L’infern musical, de Joan Díaz, centrat en la part dreta del tríptic que és coneguda precisament amb aquest nom, i el meu Bestiari. Quatre aproximacions a les escenes del quadre plantejades a l’hora de muntar les pel·lícules i d’interpretar la música de quatre maneres diferents. ElLluís Vidal va treballar amb un vídeo que portava incorporada una claqueta que sentien tant ell com el bateria amb uns auriculars. El Joan Sanmartí va dividir la seva pel·lícula en cinc fragments que es llançaven a mesura que avançaven els moviments de la seva obra, sense cap referència de tempo. El Joan Díaz duia un metrònom per ajustar la seva direcció a la projecció, sense cap més ajuda. I jo vaig optar per dividir el vídeo en múltiples seqüencies més o menys curtes, que es disparaven a mesura que jo dirigia i donava les entrades, com si l’operadora de vídeo fos un músic més de l’orquestra.
Sé que és injust fer menció només d’alguns músics, perquè tots han fet una feina excel·lent, però no em puc estar de dir com he gaudit durant la setmana del so preciós de la Gibet, de l’exuberància dels solos del Cristo, del groove del Gurpegui i del pianisme del meu estimat Vicente. Només puc parlar per mi, però personalment estic molt content de la bona disposició per part de tota l’orquestra, del bon rotllo que hem tingut als assajos, i d’haver comptat amb músics de diferents àmbits (antiga, tradicional, clàssica i contemporània) que s’han implicat en el projecte. Un cop més, aquesta horeta llarga de música de la que us parlava al principi ha compensat els mesos de feina i els mals de panxa de la setmana final de preparació. Gràcies a tots i a totes per fer-ho possible i fins l’any que ve (?).
Comentaris