EJP 2020 - Univers Chick Corea (Children's Songs)

Un any més m'assalta la buidor després d'una setmana de tenir el cap, el cos i l'ànima dedicada a l'Esmuc Jazz Project. Aquest any hem canviat lleugerament la dinàmica de treball creatiu del projecte. Fins ara, cadascú de nosaltres arranjava un tema de l'artista en qüestió i escrivia una composició original inspirada en la seva obra, però amb Chick Corea vam decidir arranjar les 20 petites peces que composen el seu àlbum "Children's Songs". I per fer-ho vam repartir-les en cinc blocs de quatre temes que vam sortejar entre nosaltres. De manera que ningú va poder triar quines cançons arranjaria, ni en quin ordre anirien. Recordo que en el moment del sorteig vaig pensar "que no em toqui acabar el concert". Dit i fet, em van tocar les quatre últimes peces, que no eren les que més m'agradaven especialment, ni les que més coneixia.

Divendres passat, quan vam començar a assajar, vaig confirmar el meu presagi. El número 20, la cançó que havia de tancar el concert, ens faria suar tinta. I em van començar a assaltar els dubtes de sempre: potser havies d'haver plantejat l'arranjament d'una altra manera, potser no ho dirigeixes prou bé (una obvietat si tenim en compte la meva nul·la formació com a director), potser allò que li has escrit a les fustes hauria estat millor si ho haguessis posat a la corda,... La setmana va anar avançant i, com cada any, vaig anar trobant solucions per a les coses que no acabaven de sonar com havia imaginat. Però contràriament al que havia aconseguit en els darrers projectes, on l'últim assaig era per començar a gaudir de l'obra, vaig arribar a dijous amb la sensació que encara hi havia molts detalls per ajustar. I ahir, abans de l'assaig general, encara vaig donar algunes indicacions d'última hora. L'assaig va anar prou bé, i a la prova de so encara vam aprofitar per assegurar alguna entrada conflictiva. I va arribar el concert.

L'espera és una de les coses que aguanto pitjor. Els minuts abans de sortir a l'escenari, quan tinc un concert que em representa una responsabilitat especial com aquest, se'm fan difícils d'aguantar. Només tinc ganes de sortir i de que comenci a sonar la música per tranquil·litzar-me. Ahir no havia d'esperar només a que comencés el concert, sinó a que sonessin totes les obres dels meus companys abans de sortir a l'escenari. Però la màgia, un cop més, va funcionar. El número 17, només amb el quintet de corda, ja em va fer veure que anàvem bé. Em sentia connectat amb els músics, segur en el gest (tot el que hi puc estar) i capaç de conduir-los cap on volia. El 18, potser el que em preocupava menys perquè era el menys compromès a nivell de dificultat, va funcionar sense problemes, amb un solo del Toni Mora merescudament molt aplaudit. El 19, amb una melodia delicadíssima que va tocar el Julio Marín al clarinet, també va sonar molt bonic. I quan va arribar el 20 alguna cosa em deia que ja no calia patir més, que la cosa aniria bé. Així és que vaig donar l'entrada i vaig deixar que anés fluint. El solo de l'Irene Reig va ser el moment culminant, i vam arribar al final amb alegria i força. La Maria Cruz em comentava després "és que a l'assaig general, quan ha arribat el número 20, tothom estava en tensió, per fer-ho bé. Però al concert ha sigut al contrari! Es notava que tothom estava relaxat i segur de que sortiria!".

Vaig arribar a casa i em va envair una sensació de relax que feia dies que no sentia. I avui tinc aquesta mena de buidor difícil d'explicar. Suposo que és el que tenen aquestes experiències tan intensives i intenses, que et tenen uns quants dies en captiveri, i que quan et deixen anar et fan sentir una mica perdut. Però feliç, molt feliç de tenir l'oportunitat de viure moments com aquests. I, potser incomprensiblement, amb ganes de que arribi el segrest de l'any que ve.