Ahir vam celebrar el concert de comiat de Bandarres, la banda de l'EMA de Santa Perpètua. Ara mateix tinc un grapat d'emocions confrontades: l'alliberament, la tristor, l'alegria de la feina ben feta, però també una pena profunda per no haver aconseguit remuntar un projecte que era, en paraules del propi Laure, l'anterior director de la banda, titànic (i ja sabem tots com va acabar la història).
Sé que no ha estat (només) culpa meva, i que hi ha hagut molts factors en contra, entre ells una pandèmia. I m'entristeix profundament el poc suport rebut en els moments més complicats, en els que m'he trobat completament sol. Però no puc evitar sentir-ho com una decepció a nivell personal, com un petit fracàs. Va haver-hi moments en que estava convençut que ho aixecaríem (l'emoció del primer concert de Sant Jordi, després d'estar mesos tancats, el bon concert al Teatre amb les músiques de les pelis de Tarantino), però no ha estat possible.
Potser no cal analitzar ara i aquí els motius del final d'aquesta història. Jo ho he donat tot. M'he trencat les banyes per fer repertoris atractius, he promogut que es fessin propostes de cançons per treballar, he refet arranjaments fins a tres i quatre vegades per adaptar-los a les necessitats de la banda, i he posat l'ànima en intentar transmetre amor per la música. Però no n'hi ha hagut prou. Amb la música no n'hi ha prou. Amb la música ja no n'hi ha prou.
En fi, com vaig comentar ahir, tot té el seu procés, tot té un principi i un final. I la idea era acabar amb un somriure a la boca, amb una festa, convidant als antics membres de la banda que ho volguessin a sumar-se a aquest concert de comiat. Diria que l'objectiu es va aconseguir, va ser un concert molt bonic i emotiu, amb un públic agraït i entregat que va omplir el pati sota la xemeneia del Vapor i que va acabar dempeus aplaudint (tot i que molts ja no havien pogut seure perquè el nombre d'assistents sobrepassava de llarg el de cadires previstes).
I, malgrat tot, no aconsegueixo treure'm aquest desassossec de sobre. Com som, tantes setmanes esperant aquest moment i ara em sap greu que s'hagi acabat. És el que té implicar-se tant en les coses, no n'aprendré mai.
Comentaris