La gravació en estudi és una experiència que trobo totalment antinatural. Espero que el Ferran Conangla no se m'enfadi, però ho comentàvem aquests dies amb el Marc Miralta i hi coincidíem plenament. Tenim al bateria (i, en aquest cas, també el percussionista) tancats en una sala a part o envoltat de mampares, la cantant a la cabina de control, tothom tocant amb auriculars, en el millor dels casos amb escoltes individualitzades, però a vegades, com en el cas que ens ocupa, havent de compartir mescla amb altres companys,... Són molts factors que no ajuden a que et sentis còmode.
També és veritat que els músics hi afegim un plus de pressió pel fet de que quan gravem ens tornem encara una mica més malalts del què ja som normalment. Moltes vegades busquem una perfecció que tampoc és gaire natural, i això fa que tot plegat sigui encara més difícil. En un concert n'hi acostuma a haver moltes d'imperfeccions, et pots perdonar una errada lleu, alguna brutícia, fins i tot algun solo no massa inspirat. Però si saps que allò quedarà gravat i que ho hauràs d'escoltar tota la vida...
Bé, parlo per mi, és clar, suposo que hi ha gent que és més tolerant amb tot plegat. De fet, hi ha una infinitat de discos de jazz amb errors, i algunes d'aquestes gravacions on hi ha notes cagades, errors en l'estructura, fins i tot moments on la base i/o el solista van creuats, podrien estar considerades entre les millors de la història del jazz (per cert, estaria bé fer una recopilació d'errades de discos antològics, algú s'hi anima?).
Sigui com sigui, diumenge, el dia del senyor (del senyor Sambeat, vull dir), estàvem citats a les 10 del matí als estudis Medusa per començar la gravació de la música que havíem tocat la nit anterior a l'Atrium de Viladecans en el concert de celebració del quinzè aniversari de Contrabaix. Després de les pertinents proves per intentar ajustar els volums dels auriculars i que tothom se sentís el més còmode possible, el Perico va decidir començar a gravar amb "Jo vull que m'acaricïis", un tema de Tete Montoliu, l'únic tema del disc que no és del Perico, a ritme de bolero. Intro a piano sol i primer solo després de l'exposició del tema, no està malament per començar, la mare que em va parir! Vam gravar cinc takes (cinc!), dels quals per a mi el millor era el quart, segurament perquè vaig fer un solo que em va agradar especialment i que dubtava que pogués millorar. Després vam gravar "La sombra de Ciro", un tema més enèrgic. No recordo quantes preses vam fer d'aquest, però sí que vam anar a dinar bastant tard. Potser eren dos quarts de quatre, o sigui que havíem fet una primera sessió de més de cinc hores! A la tarda va venir la Viktorija i vam gravar "Jardín de luz", una cançó preciosa amb un patró continu a even 8's, i Rosa dels vents. Recordo que vaig marxar de l'estudi cap a les 8 del vespres, però que encara es van quedar gravant sordines, doblatges i alguna cosa més.
Dilluns vam començar el dia gravant les cançons amb la Sílvia. "La voz del viento", amb una altra intro a piano sol i solo de piano abans de la reexposició. La jornada tornava a començar sense concessions ni marge per a la més mínima relaxació, amb la concentració al màxim i la pressió de fer les primeres notes i els primers solos del dia. Per cert, ara m'adono que aquest honor el vaig compartir amb el Julián, que també tenia solos de flugel a "La voz del viento" i a "Jo vull que m'acaricïis". Crec que vam gravar cinc preses d'aquest tema, tot i que la quarta a la Sílvia i a mi ens va semblar que era la definitiva. Però el Perico en va voler fer una més, potser per allò que deia al principi de la recerca de la perfecció. Després vam gravar "Matilda", una altra cançó inspiradíssima que ja coneixia del disc "Friendship", amb el Brad Mehldau al piano i cantada per la Carme Canela, "casi ná!". Quan acabàvem un take el Perico deia "vamos a grabar otra". Tots pensàvem "otra canción", però ell deia "otra toma". Semblava el Lopes de Plats bruts en aquell capítol on se'n va a Madrid i, quan veu que amb cada canya li porten una tapa, no pot parar de demanar-ne per veure si deixen de posar-li tapes gratis: "Otra!... Otra!... Otra!..."
De manera que ens van quedar tres temes per a la tarda, potser tres dels més difícils pel que fa a l'arranjament i a l'energia. No n'estic segur, però crec que vam començar per "Memoria de un sueño", un tema en 5/4, amb el pont a 3/4 i un interludi amb canvis de compàs constants. Perfecte per no adormir-se després de dinar. Després va venir "Viejo mundo", on jo tenia l'exposició de la primera A del tema i el primer solo. Cuánto me quieres, Perico! Vaig estar fent proves durant les diferents preses que vam gravar, amb els auriculars posats, amb els auriculars trets per sentir millor el so directe del piano (tot i que llavors només intuïa la bateria), amb un auricular posat en una orella i tret a l'altra,... Vaja, allò que dèiem de la naturalitat de gravar a l'estudi.
El cert és, però, que amb el pas de les hores crec que vaig aconseguir treure'm de sobre aquella exigència malaltissa per buscar la perfecció i vaig poder tocar amb més tranquilitat, acceptant el que sonava perquè, en el fons, a qui volem enganyar? A aquestes alçades em sembla que ja estem prou madurs i que toquem el que toquem, i no hi ha taaaaanta diferència entre una bona "toma" i una de no tan bona. Vam acabar amb "Tríptik", potser el tema més enèrgic del disc. Aquí és on l'Ernesto Aurignac va pronunciar la ja cèlebre frase de "Perico, yo de ti grabaría una toma haciendo tu el solo" després de clavar-se un solo espectacular però que, ves per on, a ell i només a ell li semblava una merda. I el solo de l'André va ser sideral, ens va deixar a tots al.lucinats.
He dit que vam acabar amb "Tríptik"? Noooo! Quan ja semblava que el disc estava gravat, el Perico ens va demanar de fer una versió més de "Jo vull que m'acaricïis", a un tempo més ràpid. Jo em volia morir, perquè encara tenia l'esperança de que triés el take 4 de la sessió de diumenge. Però vam fer un parell de takes al nou tempo, ja veurem quina decisió pren quan s'ho escolti amb més fredor i passats uns dies.
Avui, una setmana després d'haver començat a assajar i amb la música que vam gravar encara ressonant a les meves orelles, puc dir que estic content de la feina feta. M'assalten els dubtes que he tingut tantes vegades després d'una gravació: potser aquell solo l'hauria d'haver plantejat amb més espai, potser hauria d'haver-lo tocat amb més energia, potser hauria hagut d'estar més actiu en aquell acompanyament, potser hauria pogut omplir més amb "fills" aquella melodia, potser hauria hagut de tocar en un registre més agut aquella secció,... Potser que aprengui d'una vegada per totes a acceptar d'una manera natural el que toco, perquè toquem com som. O potser ja està bé que em plantegi dubtes i que no em conformi amb com sóc perquè aquesta és la única manera de créixer. Potser.
Comentaris