Sempre he pensat que, salvant les distàncies, hi ha moltes semblances entre l'esport i la música, i més concretament entre l'esport i la música que m'apassionen, entre el futbol i el jazz.
D'entrada, i partint de la premisa que comparo un equip de futbol amb un combo de jazz, ambdues són activitats col.lectives, on cal una bona entesa entre els jugadors/músics i on cadascú ha de cumplir el seu rol en benefici del col.lectiu.
No us ha passat mai que heu anat a un concert d'aquells on el cartell és ple de figures (allò que a vegades s'anuncia com un "all stars") i n'heu sortit decebuts perquè no hi havia conjunció, ni so de grup, i cadascú estava més pendent de fer un solo més llarg i més difícil que el del solista anterior?
Per a mi la música en general, i el jazz en particular, no té res a veure amb això. Per això ja fa temps que recelo d'aquest tipus de concerts. Igualment, en el futbol, tenir un equip ple de figures no garanteix necessàriament jugar bé ni guanyar títols, i si no que ho preguntin als madridistes (se m'havia oblidat dir-ho però, com veureu, sóc un culé malaltís).
Per tal que un equip jugui bé calen més coses, a part de jugadors amb talent.
D'entrada, a ser possible, treball en equip, és a dir, assajos. Els grups en els que he estat més còmode i on m'he sentit més a gust tocant i més identificat amb la música que fèiem són aquells amb els que hi ha hagut hores d'assajos, on ens hem conegut tant que n'hi ha prou amb que un proposi una idea perquè la resta del grup la segueixi immediatament i on, fins i tot, hi ha una connexió difícil d'explicar, un pensament, una idea o una direcció comuna que es pren simultàniamnet com per telepatia. És com quan el Barça fa aquells rondos inacabables, com si els moviments dels jugadors i les passades estiguessin predissenyades i assajades com si el rival no existís, tot i que això és impossible. Com quan el Xavi, l'Iniesta, el Cesc o el Messi posen una pilota a l'espai sense mirar, perquè saben que allà hi haurà un company que s'acaba de desmarcar, que apareix en aquell espai del no res, com per art de màgia, perquè també intuïa que algú hi posaria la pilota.
És cert que en ocasions també he notat aquesta connexió en situacions on no hi ha hagut pràcticament assaig, en bolos acompanyant solistes que estaven de gira pel país, en jam sessions o en grups on he fet de substitut. Crec que perquè això es doni s'han de complir dues premises: d'una banda, que els membres del grup parlin un mateix llenguatge, que entenguin la música de la mateixa manera i, de l'altra, que estiguin oberts i receptius a escoltar-se i a tocar els uns per als altres. Quan cadascú està massa pendent del seu paper, dels seus solos, és impossible fer bona música. Quan el Cristiano Ronaldo només pensa en marcar, quan s'oblida dels companys, quan espera que tots juguin només per a ell, l'equip no funciona, per més que hagin assajat. I estic segur que quan els jugadors del Barça es troben, connecten i triangulen, no és només perquè ho hagin treballat als entrenaments, és perquè entenen el joc com una cosa feta entre tots.
I, malgrat tot, malgrat el talent, el treball, els assajos, a vegades la pilota no entra. Hi pot haver molts condicionants: un camp petit, amb la gespa en mal estat, l'afició rival en contra, l'esgotament físic o mental,... un local poc adequat, un piano desafinat, un equip de so o una acústica dolenta, un públic fred o poc receptiu, l'esgotament físic o mental,... O, simplement, un mal dia, un dia on les coses no rutllen, els dits (les cames) no responen, un dia en que no trobes el punt de concentració necessari,... A qui no li ha passat això alguna vegada? Jo he vist el Messi tenir un mal dia. I m'agradaria creure que fins i tot Miles, Coltrane, Bill Evans, Keith Jarret o Brad Mehldau han tingut dies així, encara que em costa imaginar-me a Miles o a Keith Jarrett capficats per això...
Finalment, per demostrar que la bona entesa i la recerca d'un so conjunt és indispensable, només cal veure el rendiment de Messi amb el Barça o amb la selecció argentina. Què fa que allà no llueixi tant com aquí? Des del meu punt de vista hi ha dos factors determinants. Per un cantó, la falta d'un treball conjunt i d'una cohesió que és difícil d'assolir en el context d'una selecció que, encara que tingui molt bons jugadors, juga molt de tant en tant. Però de l'altra, i molt més important, el fet que al Barça, tot i que Messi és el solista destacat, el joc es reparteix més entre tots, tothom sap quin és el seu rol i quina és la seva quota de responsabilitat, tothom se sent important i veu la seva tasca reconeguda, i ell n'assumeix el lideratge en moltes ocasions però no per això deixa de treballar per a l'equip, i això, al mateix temps, el fa rendir millor perquè se sent acompanyat.
En definitiva, per a mi la música és un acte compartit, no només amb la resta de músics, sinó també amb el públic, on cal generositat i respecte per escoltar-se i per escoltar els altres. I un llenguatge i una forma comuna d'entendre's i d'entendre que el que es fa és una cosa de tots, i feta per a tots els que compartim aquell moment. Com el futbol, no?
Comentaris