He decidit gravar sense auriculars, per intentar estar en una situació el més semblant possible a un assaig o a un concert acústic. Però fins i tot així no m’acabo d’acostumar mai a això de gravar. Els discs on em sento tocar de manera més natural són els que he gravat en directe. Potser perquè, per a mi, la música és una cosa del moment, que té sentit quan hi ha un públic que t’escolta, o bé quan la fas per a tu mateix, en la intimitat, pel pur plaer d’escoltar la teva veu a través de l’instrument. Segurament els grans poden abstraure’s de tot això quan entren a l’estudi, i tocar com si fossin a casa, o en un escenari. A mi em costa moltíssim, ho he aconseguit en comptades ocasions.
Trobo que hi ha massa condicionants quan et tanques en un estudi. Per exemple, la bateria està lluny, a vegades fins i tot en una altra sala, per evitar que el so entri per la resta de micros. El contrabaix tampoc està al meu costat, com acostumem a fer als assajos i als concerts. Això m’obliga a posar-me auriculars o a tocar intentant intuir les dinàmiques, i sense una referència clara que m’ajudi a sentir-me recolzat i a empastar bé amb la resta de la base rítmica. A mesura que vas tocant t’acostumes al so, però quan passes d’un tema enèrgic a un altre de més tranquil tot canvia una altra vegada.
En fi, excuses de mal pagador. És molt difícil posar-se davant del mirall i estar content amb el que veus, però amb els anys he aprés a acceptar-me. Què hi farem, cabòries de músic malalt. Jo sé que no m’agradaré en molts moments, però estic segur que quedarà un disc collonut, perquè la música que ha escrit la Irene està de conya i tots són una colla de cracks. Per gravar, com diu el títol del disc, cal tenir Decisió i coratge.
Comentaris