Sabíem que el tema del so en aquesta sala és complicat. La veritat és que tot ha començat prou bé, el tècnic semblava tranquil quan hem arribat, només ha fet algun comentari sobre com li agradava a ell que sonessin els plats del David (com si fossin seus, els plats), i alguna cosa sobre un subgreu que hi ha sota l'escenari. Però semblava entrar en raó i accedir a les nostres peticions sobre l'equalització dels instruments.
Era massa bonic perquè fos cert. Hi ha hagut un moment en el concert que deu haver pensat: "calla, deixa'm treballar una mica". I ha començat a canviar coses. El baix ha començat a sonar més greu, cada copet amb el peu a l'escenari es convertia en una mena de cop de bombo fet amb ganes en una església, hi havia zones del piano que no sonaven i altres que es disparaven,... En fi, les condicions ideals per mantenir-se amb la ment activa, no fos cas que ens relaxéssim massa. Després m'ha vingut a explicar no sé què d'un micro que s'ha realimentat quan hem trepitjat l'escala per pujar a l'escenari i alguna cosa sobre una estacionària (???) i sobre la pastilla del piano, i que ell ha intentat tocar el mínim (no m'ha dit que ho hagi aconseguit o, en tot cas, no m'ha explicat què representava per a ell el concepte de mínim). He repassat el que vaig escriure en el blog del nonet i he comprovat que, realment, el tema del so en aquesta sala és complicat, molt complicat. http://comentarisnounonet.blogspot.com/#114627201021617847
També sabíem que Lleida és una plaça dura. El públic no semblava reaccionar gaire als impulsos que intentàvem transmetre. Com que, a més, el piano era vertical i jo estava d'esquena al públic, hi havia moments que em semblava que estàvem sols. És una sensació que odio, perquè immediatament em venen al cap pensaments del tipus "no els agrada, això que fem" o "s'estan avorrint". El cas és que, després, al final, aplaudeixen molt i et demanen un bis, i no contents amb això et venen a comprar discos sense haver-los anunciat. És just el contrari del que va passar a Terrassa, però què hi farem. Ja m'hauria d'haver acostumat a passar de la resposta aparent del públic, però no me'n surto.
I malgrat tot no ha sigut un mal concert. Ja vaig dir ahir que em semblava que havíem arribat a un punt interessant en la compenetració del trio i ho mantinc. I em sento en forma, tant d'idees com de dits. Llàstima que el proper concert sigui d'aquí a tres setmanes, perquè quan tens aquesta sensació tens ganes de retenir-la, de comprovar-la i de repetir-la sovint.
Comentaris
Sóc nou - o més aviat reconvertit - en això d'anar a concerts de Jazz. No conec gent d'aquest món i no puc fer l'intercanvi d'impressions habitual a la sortida del concert. Tampoc puc seguir abusant de la família, que ja està al límit de la paciència amb els meus rollos. Així que, veient que a la teva entrada d'avui parles insistentment del so, he pensat que el meu comentari no resultaria excessivament inadequat. Potser.
Es podria titular La Síndrome del Piano de la Jazz Cava, i fa referència a la diferència entre el que senten els músics des de l'escenari i el que sentim el públic a les butaques en aquesta sala de Terrassa.
Vàries vegades aquest hivern he assistit al següent ritual.Comença el concert, i el bateria inicia un seguit de gesticulacions encaminades a donar a entendre al tècnic de so que no sent el piano. Alternativament, o a l'hora, el pianista reclama també que li apugin el so, en algun cas amb signes ostentosos que venen a dir: 'ei, tio, que aquest piano no el sento ni jo amb el cap ficat sota la tapa!'
Ell potser no, però jo, i crec que també la resta d' assistents, el sentim perfectament. El resultat és que, dia més dia menys, el piano
acaba taladrant una mica, i el tècnic no hi té res a veure. He de dir que al vostre concert això no va passar, però va ser més aviat una excepció. Per contra, el silenci relatiu va posar de manifest una mena de mosca de fons força emprenyadora. Em pregunto si la sentíeu de l'escenari estant.
La qüestió objectiva és: els músics, teniu un feedback adequat? Em refereixo a algun micro penjat en un punt significatiu de la sala, o alguna cosa per l'estil. Sense feedback no hi ha control, com els agrada de dir als enginyers, i el sistema queda desregulat, fora del punt de treball. Vosaltres teniu la necessitat de sentir-vos mútuament per poder tocar a l'hora, però el veure aquesta necessitat satisfeta pot acabar amb les orelles dels espectadors, segons quines siguin les condicions de la sala.
Tot i que d'orelles n'hi ha d'intaladrables, aparentment. En un altre concert, amb una formació generosament provista de metall,
el volum de l'amplificació era tan alt que vaig haver de marxar abans d'acabar la primera part. No m'havia passat mai. Ni dues cerveses ingerides en deu minuts van ser suficients per posar-me en comunió espiritual amb la resta de la sala.
La sala més plena, i amb el públic més entregat, que he pogut veure aquesta temporada.
Apa. Gràcies per la música, el disseny impecable del blog i el teu estil literari.
Ànims, i que concert rera concert pogueu seguir tancant el cercle.
Salut.
Doncs sí, noi, tens raó, el tema del so és un tema recurrent, i la veritat és que són massa les vegades que aquest tema pot espatllar un concert.
El problema és que, en molts casos, el tècnic de so té un criteri que té poc a veure amb el del músic. O, directament, no té criteri. I com que té una taula plena de botonets, li venen ganes d'aprendre de manera pràctica per a què serveix cadascun d'ells.
Després també hi ha els que van d'enterats, que et comencen a parlar amb paraules tècniques, però que si els preguntes si Charlie Parker tocava l'alto o el tenor et diuen "Charli que?".
Evidentment que hi ha excepcions, només cal que miris el post sobre el concert amb el trio a l'Auditori (http://joanmonneblog.blogspot.com/#3126670049958491438), però de tècnics com el Ferran Conangla n'hi ha ben pocs. Avui mateix he estat amb ell i deia que potser, amb el temps, quan els nanos que estan estudiant a l'Esmuc arribin a ser professionals en actiu, la vida per als músics i per als oients serà més feliç.
I respecte al tema aquest que comentes del piano de la jazz cava, els músics tenen uns monitors amb un so diferenciat del de la sala, de manera que el bateria pot demanar que li pugin el so del piano sense que això afecti al que s'escolta des del públic. De manera que si quan els músics demanaven més piano pujava el volum del so de la sala és que alguna cosa no acabava de rutllar.
En fi, ja veus que és un tema complicat, però ja he comentat altres vegades que és absurd que un es preocupi d'estudiar l'instrument, de cuidar el propi so i el so del grup, d'assajar un repertori, de treballar les dinàmiques,... si després a l'hora de presentar tot això en públic qualsevol brètol t'ho pot fotre enlaire pujant exageradament el volum del contrabaix quan fa un solo o posant una equalització al bombo com si fos un concert de Iron Maiden.
No sé si es nota que amb el tema dels tècnics de so estic una mica cremat...
Salut.
potser es podria donar el cas que si el bateria demana mooolt piano per monitors, aquest entri pels mateixos micros d'ambient de la bateria i acabi repercutint al so exterior...
De totes maneres, suposo que els tècnics també s'han de trobar amb molts tipus de personalitats i egos de músics amb gustos molt diferents i diferents nivells d'educació i tacte per tractar la gent... (ja està; l'advocat dels tècnics...)
I un consell, Dionisaurus: porta sempre uns parell de taps a la butxaca. Jo no surto de casa sense ells, i els faig servir per anar en metro, al cinema i alguns concerts. T'ho solucionen ràpid...
Fins ara...
També és cert que a vegades he vist músics que tenien un tracte amb els tècnics despectiu, denigrant i desagradable, però també he vist el cas contrari, el dels tècnics passotes, prepotents i maleducats.
Però partint de la base que abans que res som persones, coincidiràs amb mí, David, que el nivell de un percentatge elevat de tècnics de so (o que fan de tècnics de so sense ser-ho) deixa molt que desitjar.
I encara una cosa, si el bateria demana tant, tant, tant de piano que es cola pels micros d'ambient, potser és que el monitor no està prou ben encarat, no? No ho sé, jo no sóc tècnic, prou feina tinc en saber on són els sostinguts i els bemolls...