Sabíem que el tema del so en aquesta sala és complicat. La veritat és que tot ha començat prou bé, el tècnic semblava tranquil quan hem arribat, només ha fet algun comentari sobre com li agradava a ell que sonessin els plats del David (com si fossin seus, els plats), i alguna cosa sobre un subgreu que hi ha sota l'escenari. Però semblava entrar en raó i accedir a les nostres peticions sobre l'equalització dels instruments.
Era massa bonic perquè fos cert. Hi ha hagut un moment en el concert que deu haver pensat: "calla, deixa'm treballar una mica". I ha començat a canviar coses. El baix ha començat a sonar més greu, cada copet amb el peu a l'escenari es convertia en una mena de cop de bombo fet amb ganes en una església, hi havia zones del piano que no sonaven i altres que es disparaven,... En fi, les condicions ideals per mantenir-se amb la ment activa, no fos cas que ens relaxéssim massa. Després m'ha vingut a explicar no sé què d'un micro que s'ha realimentat quan hem trepitjat l'escala per pujar a l'escenari i alguna cosa sobre una estacionària (???) i sobre la pastilla del piano, i que ell ha intentat tocar el mínim (no m'ha dit que ho hagi aconseguit o, en tot cas, no m'ha explicat què representava per a ell el concepte de mínim). He repassat el que vaig escriure en el blog del nonet i he comprovat que, realment, el tema del so en aquesta sala és complicat, molt complicat. http://comentarisnounonet.blogspot.com/#114627201021617847
També sabíem que Lleida és una plaça dura. El públic no semblava reaccionar gaire als impulsos que intentàvem transmetre. Com que, a més, el piano era vertical i jo estava d'esquena al públic, hi havia moments que em semblava que estàvem sols. És una sensació que odio, perquè immediatament em venen al cap pensaments del tipus "no els agrada, això que fem" o "s'estan avorrint". El cas és que, després, al final, aplaudeixen molt i et demanen un bis, i no contents amb això et venen a comprar discos sense haver-los anunciat. És just el contrari del que va passar a Terrassa, però què hi farem. Ja m'hauria d'haver acostumat a passar de la resposta aparent del públic, però no me'n surto.
I malgrat tot no ha sigut un mal concert. Ja vaig dir ahir que em semblava que havíem arribat a un punt interessant en la compenetració del trio i ho mantinc. I em sento en forma, tant d'idees com de dits. Llàstima que el proper concert sigui d'aquí a tres setmanes, perquè quan tens aquesta sensació tens ganes de retenir-la, de comprovar-la i de repetir-la sovint.
