Avui he sortit de la bombolla on he viscut aquests darrers llargs, intensíssims quatre dies. Semblava com si el món es reduís a la música que hem estat assajant, tocant i gravant, i que jo particularment portava setmanes preparant.
Estic cansat, esgotat, mort, però sento una pau interior i una felicitat immensa perquè sé que he donat tot el que podia. I també tinc un sentiment que es deu assemblar a la síndrome d'Estocolm, perquè trobo a faltar els companys amb qui he compartit aquesta experiència. Veig un paio amb barba i em sembla el Guim García, veig uns cabells negres i em sembla el Julián, veig un tio alt i prim i crec que és l'Enrique Oliver, veig unes ulleres negres i se m'apareix el Martin Leiton, veig uns cabells blancs i em penso que és el Perico, tot i que sé que és a Frankfurt.
Vam començar a assajar divendres a les 10 del matí a l'Ateneu Santfeliuenc. Els més puntuals, com el Víctor Correa o jo mateix, ja hi érem una bona estona abans. D'altres van arribar un pèl més tard, alguns venien directament després de conduir des de València. La Sílvia venia de Córdoba, i la Viktorija de Quito! Però tenint en compte tots els que érem vam començar força puntuals.
L'assaig es va anar allargant, el Perico semblava que no tingués ni la necessitat ni la intenció de parar una estona per descansar. Fins i tot quan va arribar l'hora de dinar vaig tenir els meus dubtes de si ens aturaríem o seguiríem assajant fins al vespre. De fet, em sembla que va ser el Carles de Contrabaix qui li va dir que ens estaven esperant al restaurant. Però és que hi havia molta música per assajar, i en algun moment del matí va semblar que no arribaríem. El cas és que vam poder acabar la sessió de la tarda i arribar al vespre havent llegit i treballat tot el repertori.
De manera que l'endemà, dissabte, vaig tenir la sensació que l'assaig era més relaxat. Vam parar per fer un descans i tot! Ens vam dedicar a polir detalls i a insistir en les seccions més difícils, i diria que hi ha temes que ni els vam tornar a passar. A l'hora de dinar ens van pujar unes pizzes i unes empanades per no perdre massa temps, a les 5 havíem de ser a l'Atrium de Viladecans per fer les proves de so.
I aquí ja vaig començar a intuir com aniria la cosa. És cert que van haver de muntar una tarima que vam demanar per a les percussions de l'Antonio sense que estigués previst, però va passar mooooolta estona fins que realment ens vam posar a provar. I ja vaig veure que seria un d'aquells dies en que m'he de conformar amb acostumar-me al so que surt del monitor i sobreviure com pugui.
Alguns dels assistents al concert amb un criteri fora de possibles dubtes em van confirmar que el so era bastant patètic. Molts ja sabeu que la meva relació amb els tècnics de so (amb els dolents) és especialment difícil, però és que em costa d'entendre que passin aquestes coses. D'acord que no ha de ser fàcil sonoritzar un concert amb tants músics i amb tants instruments diferents, però tocar el piano, o la trompeta, o la bateria tampoc no és gens senzill, i nosaltres portem tota la vida preparant-nos i esforçant-nos per fer bé la nostra feina. És una putada passar-se hores assajant per aconseguir cuidar els detalls i sonar d'una determinada manera perquè després tota aquesta feinada se'n vagi a la merda.
El concert començava amb una intro de piano sol i només atacar el primer acord ja vaig sentir que allò sonava molt estrany. Que difícil que és tocar així. Sort que a mesura que em faig gran cada cop sóc més capaç de disfrutar de la música més enllà d'aquests "petits" detalls. El Ferran Conangla em va confirmar l'endemà que hi havia un acople al piano, que es va repetir novament cap al final del concert.
En fi, el cas és que, malgrat tot, crec que la música va estar prou bé. No hi va haver errors importants, ni recordo cap moment de perill especial i, en canvi, crec que hi va haver solos espectaculars i que els arranjaments van sonar amb força seguretat, sobretot tenint en compte el poc temps d'assaig que havíem tingut.
I això només era el començament! Teníem per endavant dos dies sencers per fer, en paraules textuals del mateix Perico, "la grabación con menos preparación y ensayo de toda mi vida". Però això ho explicaré un altre dia...
Comentaris