Hamburg, 27-3-13
Vam arribar ahir, el dia abans del bolo, per desig de l'Instituto Cervantes, que és qui ens ha portat a aquesta mini-gira alemanya. Es veu que són normes de la casa, potser per evitar imprevistos, cancelacions de vols, retards, etc. O sigui que hem tingut temps de fer turisme, potser massa i tot, se m'ha fet estrany disposar de tant de temps sense res a fer. Acostumats a arribar, traslladar-se a l'hotel (amb sort) o directament a la prova de so (amb menys sort), tocar, tornar a l'hotel, dormir i marxar l'endemà ben d'hora, això de tenir un dia i mig d'esbarjo és tota una experiència.
Hem tocat a la seu de l'Instituto, en una sala d'actes rectangular, amb una acústica un pèl estranya, amb ressonàncies que segurament serien ideals per a un concert de cambra, però no massa adequades per a segons quin tipus de música. Per sort, el concert era a duet, em sembla que a quartet amb bateria i contrabaix no hauria anat massa bé. El piano era un Feurich, austríac (primer he pensat que era alemany, però es veu que no), amb una cua minúscula, un teclat equilibrat però massa tou per al meu gust, amb uns greus pobres, els mitjos una mica nassals, però amb uns aguts bonics. Es deixava tocar, però no era ben bé del meu gust.
Avui només hem fet un set, però hem intercalat algun tema extra entre el repertori de noms de dona. M'he tornat a sentir molt a gust tocant, amb llibertat fins i tot per equivocar-me. Tocar amb la Carme és acollonant, és tan fàcil com tenir una conversa amb ella. I aquests dos dies hem parlat moltíssim: de la música, de la vida, de la feina, dels alumnes,...
L'altre dia, a Brussel.les, el concert va coincidir amb el Jazzterrasman de l'Horacio Fumero, de manera que no vaig poder anar a tocar amb l'Horacio i el Julián. Avui m'he perdut el concert de presentació del disc de STN al Jamboree, que segur que ha sigut un festival. És una putada, m'ha sapigut molt de greu, però què hi farem, no es pot tenir tot, ni es pot estar a dos llocs a la vegada. I demà marxem cap a Berlin, toquem al b-flat, un dels principals clubs de la ciutat, i ja en tinc ganes!
Vam arribar al b-flat a les 7, puntuals, i ens vam trobar el club tancat. Aquests alemanys són molt poc seriosos... Com que l'hotel estava allà al costat, vam anar a fer un capuccino, per fer temps. Quan vam tornar al club, el Marcelo (un cambrer argentí que fa les funcions d'encarregat) ens va preguntar: "Qué hay esta noche? Voz y qué más?". Comencem bé.
L'escenari era just davant d'unes vidrieres enormes que donen al carrer, o sigui que mentres provàvem so anàvem veient la gent que passejava, i ells ens veien a nosaltres, s'aturaven, alguns fins i tot paraven l'orella. Era una sensació estranya, com ara la que deuen sentir els chimpanzès que hi ha al zoo darrera d'un vidre, però tenia la seva gràcia. El piano era un colín Yamaha, bastant destartalat, amb uns aguts que no es podien tocar i amb la mecànica feta pols, de manera que si volia tocar piano les notes no sonaven.
Al cap d'una estona va arribar en Francesc Puértolas, el responsable de les activitats culturals de l'Instituto Cervantes a Berlín, amb qui ens coneixíem de quan portava la programació de Cal Ble, a Igualada. Ens va dir que estava una mica preocupat perquè als darrers concert no hi havia hagut massa gent. I també que el costum era fer dos sets, quan n'havíem previst només un. En fi, que tot pintava collonut.
Vam començar el concert i em va costar força entrar en situació, em trobava desconcentrat. El solo de "Julia", el primer tema, va ser massa llarg, sense direcció. Sentia una parella que parlava (fluixet, però no tant com perquè no els sentís) just al costat del piano. La sala s'havia omplert i l'acústica havia canviat. El piano no estava amplificat, expressament, per poder tocar una mica més fort i mantenir l'equilibri amb la veu. A "La Pomeña" em vaig sentir una mica millor, però la reacció del públic era freda, distant,... Amb "Pannonica" vaig anar entrant en calor, i vaig fer un solo amb certs moments de caos però amb més energia que els anteriors. Després vam tocar "Ana e eu" i "Rosa Morena", i mica en mica vaig anar sentint el públic més a prop, més connectat amb el que passava a l'escenari. Ja no sentia la parella de la taula del costat, ni els sorolls del cambrer darrera la barra, notava més el silenci i l'expectació del públic, i els aplaudiments eren cada cop més calurosos. Amb el "Marta" del Serrat crec que ens els vam fer nostres definitivament, i vam acabar el primer passi amb "Irene", un tema al qual li he perdut definitivament la por.
I, ves per on, el segon passi, que no teníem previst, va ser collonut. Vam començar amb "Stella by starlight" i "Te recuerdo Amanda", un dels hits del repertori. I llavors vam enllaçar tres temes meus: "Iris", "Estels foscos en un cel tan clar" i "Lluna". Després va venir "Granito de sal", el tema que el Gato Pérez va dedicar a la Carmen sense confessar-li mai a la vida, i vam acanar amb "Cravo e canela".
Va ser fantàstic anar veient com tots els mals averanys que es pressagiaven es van anar fonent. Un cop que em vaig girar cap al públic mentre la Carme cantava em vaig fixar en la gent, i tenien tots una rialla a la cara. Aquests moments, aquestes sensacions, no es paguen amb diners. La Carme, després del concert, gairebé no podia parlar. El fred i les calefaccions dels locals li havien fos la veu, però en canvi va cantar amb la mateixa direcció i sentiment de sempre. Lo d'aquesta tia és molt fort.
Va venir la Mireia Vilar, que ens va dir que li havia encantat i avui l'hi ha enviat un missatge a la Carme txulíssim. Ens hem llevat i nevava a bots i a barrals. Tot i això, hem anat a veure la Porta de Brandenburg, el Bundestag i la Potsdammer Platz. I d'aquí una estona tornarem a ser a casa.
Comentaris