I, malgrat tot, ahir vam fer un bon concert.
Sí, malgrat les dificultats que ja de per sí implica una producció com la d'ahir, i malgrat els maldecaps afegits que segurament s'haurien pogut evitar. D'entrada, per no poder comptar amb el que podríem considerar la sisena pota de l'Esmuc Jazz Project, el nostre estimat Ferran Conangla. Encara no m'explico per què l'escola va decidir encarregar el so a una empresa externa i no va voler que ell sonoritzés el concert, com havia fet sempre. El Jordi Rotés és un excel·lent professional que va fer una feina collonuda, però se't va trobar a faltar, Ferran. D'altra banda, programar el concert al Teatre Zorrilla enlloc de fer-lo a una sala de l'Auditori tampoc va ajudar gaire, ni a nivell logístic ni, per descomptat, d'assistència de públic. I malgrat tot, com deia, la setantena de persones que van venir crec que van gaudir d'un bon concert.
De manera que centrem-nos en les coses positives. La setmana d'assajos ja feia presagiar que la cosa aniria bé. El grau d'implicació dels alumnes i exalumnes ha estat a una alçada impressionant. I la música ha anat creixent cada dia. Jo, personalment, he viscut moments de pell de gallina (i és literal) durant aquests dies. I, per si això fos poc, es respirava molt bon rotllo, malgrat el cansament que a vegades es podia notar a les darreres sessions de tarda. Les sensacions dalt de l'escenari van ser molt bones. Després d'una prova de so un pèl feixuga, durant el concert se sentia i s'entenia tot molt bé, almenys des de la posició del director. Més enllà d'això, i parlant estrictament de la música, jo estic molt content de com van sonar les meves peces. Hi va haver coses que fins i tot van funcionar millor que als assajos. I no puc parlar pels meus companys, perquè no em puc posar a la seva pell, però la meva sensació va ser que els arranjaments van sonar com els havíem imaginat (o potser millor i tot!).
Una de les coses que més m'agraden de l'Esmuc Jazz Project és comprovar com, edició rere edició, les personalitats musicals de cadascú de nosaltres queden ben reflectides i contrastades. Som molt diferents! Però, malgrat això, em sembla que el resultat general té coherència. Probablement pel fet de que sempre hi ha un nexe comú, que és el personatge sobre el qual centrem cada projecte. En aquest sentit, la música de Carla Bley crec que ha sigut molt inspiradora, i que ens ha donat prou marge per sentir-nos lliures de crear sent fidels a la nostra pròpia visió de la música. Gràcies, Lluís Vidal, per tenir una idea tan collonuda. Esperem que, després d'aquesta, vinguin més edicions d'un projecte que reflecteix alguns dels valors fundacionals i principals de l'Esmuc, com la transversalitat, la convivència de tot tipus de músiques, la finalitat professionalitzadora dels estudis, la recerca, la innovació, la creativitat,...
Comentaris