El concert amb la Carme em feia un cert respecte. No recordo la darrera vegada que havia fet un concert a duet, i era el primer cop que afrontàvem el repertori de les cançons amb nom de dona sense el David i el Marko. Tocar sense bateria no m'imposa tant, però fer-ho sense baixista és sempre una prova de foc.
Tocàvem a l'auditori de la Casa do Saber, a la seu de Lugo de la Universidad de Santiago de Compostela, una sala petita, bastant nova, amb aforament per a unes cent persones. El piano era un Yamaha de mitja cua. No estava desafinat, però tenia un so molt poc rodó, sobretot en els greus, una mica bruts, i en els aguts, massa estridents. Diria que era un piano bastant nou i molt poc tocat, amb un mecanisme més dur del que és habitual en els Yamaha. Em va costar força adaptar-m'hi, i fins i tot després de la prova de so em vaig quedar sol tocant una bona estona, apurant fins a l'entrada del públic per fer-me més amic de l'instrument. No va caler amplificar-lo, això era un punt a favor, i fins i tot vaig col·locar la tapa en la posició més baixa, obrint-la només uns centímetres, per aconseguir un so més recollit i no tant obert.
El concert va anar millor del que m'esperava. Durant tota la setmana m'havia estat mirant els temes més compromesos, alguns fins i tot me'ls vaig aprendre de memòria. Això em va donar més seguretat, tot i que em feia patir el fet d'aguantar bé el groove d'algunes peces, sobretot les brasileres. Rosa Morena va caminar força bé, i fins i tot Irene va quedar prou digne. Julia potser va sortit un pèl massa ràpid, era el primer tema del concert i diria que vaig pagar una mica els nervis. Vaig estar a gust en Pannonica, i vaig disfrutar molt amb un tema que he tocat tota la vida, Stella by starlight. Però per sobre de tot em va agradar la sensació de respirar junts, aquella entesa i aquella comunicació que sempre hi ha hagut amb la Carme. I la llibertat que dóna el format de duet, la capacitat de control de les dinàmiques i dels espais, i el repte que suposa sentir-se sempre a la corda fluixa.
Després del concert ens vam fer una abraçada, estàvem contents, i vam parlar de com havia anat. Li vaig confessar que havia estat tota la setmana passada capficat pensant en aquest bolo i que he de trobar el temps i l'espai mental per tornar a estudiar i a tocar regularment, que ho necessito i que sé que em farà bé a tots els nivells. I ara ho escric, com a primer pas per aconseguir aquest objectiu, com si deixar-ne constància fos una mena de compromís amb mi mateix per assolir-lo.
Comentaris