Síndrome d’Estocolm. M’imagino que això que m’està
passant ara mateix deu assemblar-se, salvant totes les distàncies i perdoneu
per la frivolitat, a aquest sentiment que tenen els segrestats envers els seus segrestadors.
Diuen que fins i tot arriben a enyorar-los un cop han estar alliberats.
Avui m’ho mirava, el primer mail que tinc de
la Nina parlant-me del projectes és del mes de setembre de l’any passat. I el
primer que vaig començar a escriure va ser el “Papa can you hear me”, el gener
d’aquest any. De manera que aquest espectacle ha ocupat un espai a la meva
vida, amb més o menys intensitat, des de fa nou mesos. Quina casualitat, igual
que un embaràs. També diuen que hi ha moltes dones que, un cop pareixen, troben a
faltar la panxa de quan estaven embarassades. Ho vaig comentar amb en Marcel,
el Jaume i l’Anna dissabte a la nit, què faré jo ara amb tant de temps lliure?
La veritat és que ha estat una feinada de por,
culminada amb aquests dies d’assajos matí i tarda, amb les correccions i
adaptacions necessàries que feia a la nit a l’hotel. Però ha valgut la pena.
Treballar amb la GIOrquestra i en Marcel Sabaté és fantàstic, i la bona
disposició dels músics i la seva implicació per a que tot sonés de conya va més
enllà del que és estrictament professional. Vaig veure que tot aniria bé des de les prèvies que
vam fer amb els solistes de la GIO a la roda de premsa i a RAC1, al programa del Basté. El
Fred, que ja tenia tots els arcs posats abans dels assajos; l’Eszter, quina gran violinista, sempre
tan simpàtica i amb una rialla a la cara; el Joan, amb els seus comentaris tan punxeguts; el François,
tan divertit sota aquella aparença tan seriosa... I en Domènec i la Nina (la
viola, no la cantant!), que els van suplir perfectament quan va caldre. Si aquests eren els
caps de corda i en Marcel portava la batuta, la resta havia d’anar sobre rodes.
I si en Marcel és el director de l’orquestra,
el Jaume és, com diu ell mateix, l’home orquestra. Porta el marketing, busca patrocinadors,
gestiona la contractació dels músics, fa el programa de mà, dissenya la web, va
a buscar convidats a l’aeroport,... (bé, això i alguna altra cosa ho delega en
la Leila, pobra, que també acaba fent de tot... “I tu qui ets? La vocalista?”). Sense cap mena de dubte, la GIO no existiria si no fos per ell.
Però la segrestadora principal, el cap de la
banda, és l’Anna. A vegades tinc la sensació que ens exprimeix, com si fóssim
taronges. Suposo que en Jaume estarà d’acord amb mi. Però, com pots no abocar-te
a la feina quan veus que ella és la primera d’arremangar-se i treballar fins on
calgui amb tota l’energia del món? Ho comentava amb algú un dia d’aquests, la
meva feina no té tant de mèrit: gairebé sempre, ella té les idees, jo només intento
plasmar-les, però bona part de la màgia està en la seva imaginació.
Començava parlant de la síndrome d’Estocolm. Els
segrestats enyoren els seus captors. Com voleu que no em passi això a mi, si el
meu captiveri ha estat voluntari? Ja tinc ganes que arribi l’agost per fer el
concert de Portalblau, tant de bo que en surtin molts més.
Assajant dissabte al matí
Comentaris