Aquesta nit he dormit com feia dies que no ho feia. Se’m van aclucar els ulls només posar el cap al coixí, i quan m’he despertat tenia la sensació que el cos em pesava dues tones i que el tenia incrustat al matalàs.
Ahir vam estrenar el nou repertori de balades que estem preparant amb la Carme fa una temporada. I he de confessar que aquest concert, per estrany que sembli, em preocupava fins al punt de no deixar-me dormir bé des de fa setmanes. D’una banda hi havia la responsabilitat de tocar a duet, sense xarxa, que sempre em neguiteja. I de l’altra la de presentar un grapat de temes nous, poc rodats (de fet, gens), i sense tenir una idea massa clara de cap a on anirien i de si aconseguiríem connectar amb el públic.
Sent sincer, la veritat és que des de dimecres que ho veia una mica més clar. Dimarts vam assajar i li vaig explicar les meves pors a la Carme. I va ser ella mateixa la que em va recordar el que havia escrit fa només unes setmanes en aquest mateix blog: que cada cop em sentia més tranquil de poder tocar el que em surt, sense més preocupació, i de poder “expressar-me tal com sóc i no tal com penso que els demés creuen que jo hauria de ser”. Així és que dimecres, que vaig tenir una estona per estudiar els temes, vaig adonar-me de que només em calia seure al piano i fer allò que sé fer, allò que he anat aprenent a fer al llarg dels anys, tocar allò que em surt d’una manera natural, sense pensar en res més.
I això és el que vaig fer ahir al Cafè Mandacarú. Vaig arribar al local i vaig estar una estona familiaritzant-me amb el piano, amb el so de la sala, posant-me “en sintonia”. Només començar el concert, a la introducció de “I loves you Porgy” ja vaig veure que la cosa aniria bé. I quan va començar a cantar la Carme vaig haver-me de contenir per no deixar anar les llàgrimes galtes avall.
Ara només ens cal anar perfilant el repertori, definir millor quin tractament li donem a cada tema, polir detalls, fer-nos més nostres els temes nous,... Però les meves pors han marxat i veig clar que simplement fent allò més ens agrada, tocant junts i seguint-nos l’un a l’altre en tot moment, n’hi ha prou per aconseguir l’emoció necessària. I per això he dormit tan bé avui.
Comentaris