Aquest cap de setmana hem fet els dos darrers bolos amb el repertori de "Granito de sal".
Divendres, abans del concert a Calella, la Carme em va comentar la seva decisió. I jo hi vaig estar totalment d'acord. Avui, revisant el blog, he vist que el primer concert amb el que seria l'embrió d'aquest repertori va ser a Reus, el 13 de març de 2010, avui fa exactament 6 anys (6 anys!). En aquest temps han passat moltes coses, moltíssimes. I hem tocat algunes d'aquestes cançons arreu de Catalunya, però també a Logroño, Vitoria, Burgos, Madrid, València, Luxemburg, Brussel·les, Hamburg, Berlin,... Vam gravar el disc el 2013, i va sortir el 2014. Potser sí que era el moment de dir adéu.
En aquests dos concerts m'hi he sentit molt bé. Els pianos que he tocat no m'han ajudat gaire, però agraeixo enormement l'esforç que han fet tant a Calella com a Olesa (gràcies Juan Carlos i Albert!) perquè hi hagués un piano acústic i no un teclat. Prefereixo mil vegades barallar-me amb un piano que no em dóna tot el que li demano que estampar-me contra un instrument que ja sé d'entrada que no em donarà res del què necessito.
He tocat amb tranquil·litat i amb serenitat, i m'he trobat amb prou llibertat com per buscar coses noves, però també per saber que podia tocar "el de sempre", que no em calia demostrar res a ningú. Crec que és un signe inequívoc de que em faig gran i de que, encara que possiblement sigui molt a poc a poc, vaig madurant com a músic i com a persona. Em faig gran, sí, i en contra del que es podria pensar a priori, això no em provoca una sensació negativa, més aviat tot el contrari. Cada cop veig més clar que hi ha coses que no es poden aprendre més que amb el pas del temps. Ser jove és collonut, és el temps de descobrir, d'explorar, de buscar els teus límits, de creure't invencible, d'experimentar, d'arriscar, de marcar territori,... Però fer-se gran t'aporta moltes altres coses. No sé com em sentiré d'aquí a uns anys, però en aquest moment de la meva vida em sento prou feliç de ser on sóc, de fer el que faig i de fer-ho com ho faig. Ja fa temps que, com diem en conya, vaig passar de ser "una joven promesa" a convertir-me en "una triste realidad", i aquesta certesa de saber qui sóc m'aporta seguretat i tranquil·litat. Cada cop més vegades aconsegueixo sentir-me prou lliure com per expressar-me tal com sóc i no tal com penso que els demés creuen que jo hauria de ser.
Ahir va ser el darrer concert de "Granito de sal" però, com va comentar la Carme a Olesa, "hi ha portes que es tanquen i se n'obren de noves". De fet, ja fa temps que estem treballant per obrir una nova porta amb la Carme. Crec que no trigarem gaire a fer-ho, o sigui que estigueu atents!
Comentaris