Ahir, després d’esmorzar i de sortir a comprar un parell de coses que feien falta a casa per als àpats del cap de setmana, em vaig posar a repassar els temes del concert del vespre amb la Carme. N’hi havia que feia molts anys que els tenia aparcats. No volia portar papers i, tot i que a mesura que els tocava anaven venint a la memòria, hi havia punts on m’assaltava el dubte de quin era el següent acord, o de com anava l’estructura. Però mentre els anava revisant em sorprenia trobar-me tant bé tocant aquelles cançons. A l’assaig del dia abans amb la Carme ja m’havia sentit així, feliç de revisar aquest repertori, en forma i connectat amb l’instrument.
A la tarda vaig fer una darrera repassada ràpida i la sensació de seguretat no havia marxat. I a l’hora acordada vaig anar cap al pati de Ca n’Ametller per veure com estaria el piano i l’equip de so. Això sempre és una incògnita. El piano era un Yamaha C3, acabat d’afinar, amb una mecànica una mica tova i un so brillant però no estrident, però amb uns bons greus i que responia perfectament a nivell de dinàmiques. I la prova de so va ser molt senzilla. Jo no vaig necessitar res al monitor i, tot i ser en un espai obert, el so del piano m’arribava de manera natural sense necessitat d’amplificar-lo a l’escenari. No m’ho podia creure.
Va arribar l’hora del concert i, estranyament, no estava massa nerviós, com em passa sempre que toco a casa. Tant era així que vaig estar xerrant fins al darrer moment amb tot de gent que havia vingut a veure el concert. Al camerino hi feia calor, preferia estar a la fresca, i no tenia ganes d’amagar-me, o sigui que vaig decidir quedar-me per allà amb el públic, tranquil·lament. S’anava acostant l’hora de tocar i els nervis no apareixien. Només aquell punt de responsabilitat de quan presentes alguna cosa personal, que et sents teva. I va arribar el moment de pujar a l’escenari.
La introducció del primer tema va ser l’únic moment on vaig sentir una mica de neguit. Van ser dos segons, el temps just de posar-me en situació i dir-me: vinga, ara va de debò. I ja està. Durant la resta del concert em va acompanyar la tranquil·litat i la seguretat que ja havia notat mentre preparava el repertori. Les idees venien al cap amb prou fluïdesa, els dits responien, no tenia aquella por que a vegades m’impedeix fer desplaçaments grans sobre el teclat i que em paralitza i no em deixa tocar com voldria, especialment en situacions on jo mateix em poso pressió, com quan toco davant de gent que conec o que admiro. Res, tot era molt senzill.
Per Sant Joan, Walking on the moon, Embraceable you, Left alone, El testament d’Amèlia, Te recuerdo Amanda, Cravo e canela, Óleo de mujer con sombrero,... Tot eren cançons precioses. Ens va costar fer la tria, però crec que vam aconseguir un bon equilibri en el repertori. Encara que hi hagués un cert predomini de temes lents, com ja ha sigut habitual al llarg d’aquest anys, crec que eren prou contrastats com per a que no fos monòton. I per a nosaltres era com un regal poder tocar-les, un regal d’aniversari. I, permeteu-me la falta de modèstia, un regal d’aniversari ben merescut.
La meva història amb la Carme és una història d’amor. Ahir comentàvem que celebràvem els 25 anys del nostre primer disc, Introducing Carme Canela & Trio, però que en realitat portàvem més temps tocant junts. Era com si celebréssim 25 anys de casats, sense comptar els anys anterior com a novios. Efectivament, la nostra relació musical s’assembla molt a la d’una parella d’aquelles que porten tota la vida junts, però que encara tenen coses a dir-se, i encara es sorprenen l’un a l’altre de tant en tant. Que s’han fet grans junts, que s’han ajudat en certa manera a créixer, i que són feliços de seguir madurant (i envellint) l’un al costat de l’altre. I que saben què pensa o què li passa al seu company sense necessitat de dir res, només amb una mirada, o potser sense ni tan sols això. Com deia la vella cançó de Braulio, “A veces hasta sobran las palabras...”.
Comentaris