Avui ha vingut la Rosa Galbany i ha dit que era el millor bolo que ens ha sentit. A mi potser em va agradar més el d'ahir, però em sembla que és bàsicament perquè el so era millor i el piano estava afinat i en bones condicions, però no pas per la música en si, ni per l'energia i la connexió que hi ha hagut en els dos concerts.
Ara tinc la impressió que, encara que poguem tenir dies més o menys inspirats, hem arribat a trobar el camí per poder tocar sense neguit. Fins i tot quan hi ha moments on ens costa saber on som i ens podem arribar a perdre perquè potser hem arriscat massa, resulta senzill mantenir la calma i fer que d'allò, d'aquell moment de perill, en surti més música, en una direcció diferent.
Això que diré potser sona bastant fort, però jo diria que hem assolit un punt de no retorn.
Demà tindrem una nova ocasió de comprovar-ho a Lleida, amb un piano de paret i una sala no massa favorable amb el tema del so. Tinc moltes ganes de tocar, i ara ja sé que se'm farà dur esperar el proper concert a Granollers després d'aquesta tanda de tres bolos seguits. Avui hem fet un sol passe llarg, d'una hora i vint minuts, però a mi se m'ha fet tan curt...
Comentaris