Dimarts vam fer el concert anual de l'Esmuc Jazz Project. Aquest any, per
celebrar el vintè aniversari de l'escola, enlloc de dedicar-lo a l'obra
d'algun compositor de renom de la història del jazz contemporani vam
decidir bastir un repertori completament original, i escriure'l
especialment per a alguns dels excel·lents intèrprets que han sortit de
l'Esmuc. Cadascú dels cinc components del projecte va escriure una obra
en forma de concert per a big band i solista. Jo vaig escriure per al
Santi de la Rubia, el Joan Sanmartí per al Pablo Selnik, el Francesc
Capella per a l'Òscar Latorre, el Joan Díaz per a la Carola Ortiz, i el
Lluís Vidal per al Xavi Torres. El resultat va ser l'estrena de cinc
concerts en tres moviments per a saxo, flauta, trompeta, veu, piano i
ensemble de jazz, en una nit que només puc considerar com a formidable,
preciosa i única.He de confessar que quan vaig començar a plantejar-me el repte d'escriure un concert per a saxo i big band em van assaltar molts dubtes. Havia d'explorar les possibilitats tècniques, expressives, sonores de l'instrument? Calia que hi hagués passatges de virtuosisme? Fins i tot li vaig comentar al Santi que potser m'agradaria fer una trobada amb ell per a que m'expliqués què es podia fer amb un saxo més enllà del que és més obvi. Finalment, però, vaig decidir deixar de menjar-me l'olla i fer el que he fet sempre: escriure cançons, melodies que més o menys fos capaç de cantar sobre uns acords i una forma que em fossin naturals i còmodes, sense forçar res en cap sentit més enllà del que em demanés el cos. I ara ja puc dir que crec que vaig fer el que calia. Un no pot deixar mai de ser qui és, per més que a vegades vulgui intentar ser una altra cosa. I no crec que això vulgui dir caure en l'autocomplaença, més aviat ho veig com una manera d'acceptar-se tal com és un mateix i d'intentar ser feliç sabent que has fet tot el que has pogut d'una manera honesta i sincera.
La veritat és que em vaig sentir molt còmode a l'escenari, fent veure que dirigia aquella formació de luxe. El so, com sempre, va anar a càrrec del Ferran Conangla (a qui li he robat la foto). Sempre ho diem, ell és el sisè membre del projecte, amb una implicació bestial, assistint als assajos per veure de primera mà quines necessitats té cada obra a nivell de so. Un luxe.
I també vaig ser molt feliç treballant durant tota la setmana veient com allò que havia escrit anava agafant forma. El Santi, més enllà de ser un músic de dos parell de nassos, és una persona excel·lent, que m'ho va posar tot molt fàcil fins i tot des d'abans de trobar-nos per començar a llegir els primers esbossos. Ell va entendre de seguida què demanava l'obra i la va fer brillar. Ens coneixem de fa anys, de quan era alumne meu als combos de l'Esmuc, i de quan vam compartir aquell projecte collonut que va ser el Nou Nonet. I li vaig dir que, com veia, seguia escrivint els mateixos temes. L'altre dia li comentava al Lluís Vidal que a vegades tinc la impressió que sempre escric la mateixa cançó, i li deia amb una certa recança. Però al final he vist que això no és necessàriament dolent, tot i que no descarto buscar altres camins si així en sento la necessitat en algun moment.
Com deia al començar, va ser una nit molt bonica, plena de música collonuda tocada per una banda fantàstica, entregada i compromesa amb el projecte, i amb uns solistes excepcionals que van brillar amb llum pròpia. L'Òscar és un dels trompetistes a qui he vist fer sonar aquest instrument tan complicat d'una manera més natural, tot flueix com si fos tan senzill com respirar, tot el que toca és bonic, preciós. El Pablo és capaç de tocar amb gran lirisme, amb un so deliciós, però també amb una energia que sembla difícil que pugui sortir d'un instrument aparentment tan fràgil. I a sobre canta! La Carola és un tros d'artista, diu les melodies com poques, i és una de les veus més afinades que he escoltat mai. Quan la tenia d'alumna als combos sempre pensava que la seva veu curava. I el Xavi Torres és una altra dimensió de pianisme, amb una capacitats que jo no he vist mai de tan a prop, tant a nivell tècnic com creatiu. Això seu no té nom. Amb uns solistes d'aquest nivell podíem haver escrit qualsevol cosa i hauria estat un èxit igual.
Com sempre, ens queda la recança de que el concert d'ahir no va ser únic només perquè va significar l'estrena de cinc composicions fetes a mida per a una ocasió especial. Malauradament la d'ahir va ser la primera oportunitat, i també la última, de fer sonar aquesta música. Com m'agradaria que això pogués canviar en el futur...
Comentaris