Escric mentre viatjo en l'AVE Sevilla-Barcelona, quin gran invent. No descobreixo res de nou a ningú, ja ho sé, però poder-se aixecar, anar al bar, o estar assegut còmodament i no com si anessis encaixonat en una llauna de sardines no té preu. Per no parlar del fet de poder arribar cinc minuts abans de la sortida del tren, no haver de facturar l'equipatge i anar de centre a centre de la ciutat.
Estic tornant de dos dies de concerts amb aquest grandíssim "madafaka" que és Jesse Davis.
Dimecres vam tocar a Béjar, un poblet que es permet organitzar ja fa dotze anys un festival de blues amb figures internacionals. Ni crisi ni hòsties. El concert era al Teatro Cervantes, un teatret amb cabuda per a unes 400 persones, molt bonic, i amb un Kawai de mitja cua que no estava malament, tot i que un pèl desafinat. Vaig arribar directament al teatre per fer la prova de so, perquè vaig viatjar el mateix dia, i allà em vaig trobar el Jesse i l'Ignasi, i vaig conèixer el Mario Gonzi, un bateria que, malgrat el nom i el cognom, és austríac. El so era prou bo, a l'escenari estàvem pràcticament sense amplificar, el volum i l'equalització de fora estaven ben ajustats, sonava força natural, i durant el concert la cosa va seguir igual.
Crec sincerament que va ser un bon concert, el públic era molt càlid i aplaudien els solos amb entusiasme. He de dir que no les tenia totes, perquè anar a tocar amb el Jesse a un festival de blues en un poble de 15.000 habitants era, a priori i com a mínim, insòlit. Però vam estar molt còmodes, i ens vam entendre prou bé tot i no haver tocat mai junts tots quatre. El Mario és un bateria amb molt coneixement de la tradició, ha tocat amb paios com Johnny Griffin o Art Farmer, però per sobre de tot és un bateria que escolta, que deixa espai al solista i que toca amb ell, i això sempre ajuda. Vam tocar Bolivia, Beatrice, Cup bearers, Day dream, Willow weep for me, Evidence. Com a bis, un blues en Bb (algun blues havíem de tocar, no?).
L'endemà vam viatjar cap a Huelva. Tocàvem a la seu de la Universidad Internacional de Andalucía, a l'antic monestir de la Rábida, entre Huelva i Palos de la Frontera. El lloc era preciós, però el concert era a l'aire lliure i això sol ja feia presagiar el pitjor.
A la prova de so ja li vam haver de dir al tècnic que baixès el volum vàries vegades, que no posés tanta reverb al saxo, fins i tot el Mario va desendollar el micro del bombo sense dir res a ningú. Quan finalment vam tenir un so mínimament decent, jo mateix li vaig anar a demanar al tècnic que no toqués res, que estàvem molt a gust a l'escenari. Però ja es veia a venir que no podria ser. Efectivament, durant el concert el volum va anar pujant, hi havia moments que sentia més el so de fora que de dins. Com vaig poder li vaig demanar a un pipa que corria per allà que li digués al tècnic que no pujés el volum del piano en els solos. En fi, la mateixa vella i tronada història de sempre.
Malgrat tot, el concert no va estar malament. El públic no tornava la mateixa energia que el dia anterior, i això va ratllar una mica al Jesse, que fins i tot es preguntava si calia canviar el repertori per fer-lo més assequible... Flipo que tios com ell encara es facin aquest tipus de plantejaments. Vam tocar Voyage, Days of wine and roses, Bolivia, You don't know what love is i Evidence. No hi va haver bis, tot i que algú el demanava tímidament. I el concert va agradar, ens van venir a felicitar, a demanar autògrafs i fins i tot a fer-se fotos amb nosaltres.
M'he sentit a gust aquests dies, he tocat tranquil, deixat anar, com hauria de ser sempre, independentment que estiguis més o menys en dits. El Jesse em va tornar a dir que se sent tant bé tocant amb mi, que no hi ha pianistes que l'acompanyin així. Li vaig agrair i li vaig respondre que una de les coses de les que em sento més orgullós és de que sempre estic escoltant i intentant tocar en funció del que sento. Ell em va dir que, a més d'això, valora que estugui sempre obert al que pugui passar. Gràcies, Jesse, que aquestes paraules vinguin d'un paio que ha tocat amb Hank Jones, Mulgrew Miller o Kenny Barron és acollonant.
Aquestes darreres setmanes he pogut descansar i escoltar més música del que faig habitualment. El concert d'Aca Seca va ser com un bàlsam, m'he escoltat alguns dels discos del Jesse i, a instàncies del gran Ugrix, el darrer disc de Lee Konitz amb Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian. Quina música!!! M'ha fet sentir com imagino que se senten les plantes quan les reguen, rebent l'ofrena amb alegria, donant gràcies, i deixant que arribi fins ben endins, alimentant-me l'esperit. Quina sensació més collonuda.
Comentaris