Ara que ja han passat unes hores des del concert d'ahir el puc valorar més fredament. I amb la perspectiva que dóna el temps puc dir que va ser de puta mareeeeee!!!!! Seriosament, les sensacions que vaig experimentar al llarg del dia d'ahir van de la tensió a l'èxtasi, passant per l'alegria, la trempera, els nervis, l'emoció,... I avui, escoltant la gravació del concert, només puc dir que se m'ha posat la pell de gallina.
A casa ja tenien ganes que passés la data d'ahir, perquè fa dies que no hi sóc, no tant físicament com mentalment. Ha estat una setmana intensa d'assajos, de feina, de concentració, de tensió. Hi havia poc temps per preparar molta música, i no gens senzilla, precisament. I cadascun dels cinc directors teníem marcades unes franges horàries estrictes en les que havíem de treure tot el suc possible d'aquest grup humà collonut que hem tingut aquests dies. Un gran esforç per a nosaltres, però sobretot per a ells, que veien com els hi anaven passant directors pel davant al llarg del dia, cadascun amb les seves paranoies, les seves demandes particulars i les seves maneres de treballar i de dirigir l'assaig. No puc parlar pels altres, però el que és jo estic més que satisfet de la resposta.
Algun d'aquests dies m'he despertat de sobte a la nit, sense saber per què, i no parava d'imaginar com resoldre algun passatge que no acabava de sonar com imaginava, o com dirigir aquell rubato perquè sonés fluid i natural. I ahir tot aquest neguit va cristal.litzar en una interpretació que va estar per sobre de les meves expectatives. Fins i tot vaig ser capaç de, com em va dir un dia l'Alejandro Tamayo a classe, ser tolerant amb l'error, que sempre pot aparèixer en el moment més inesperat, i deixar que la música em portés.
No seria just si no digués que, en molt bona part, això va ser també gràcies a la bona feina del Ferran Conangla. El so era simplement excel.lent. Quan vaig sentir les primeres notes de la intro de "The journey home", el tema amb que vam obrir el concert, no vaig poder evitar tancar els ulls i pensar "hòstia, que bonic que sona això!". I, a partir d'aquí, el neguit va desaparèixer. Simplement havia de deixar que anessin passant els compassos, anar marcant les entrades que tant havia estudiat i repassat mentalment, i gaudir de l'espectacle.
Un d'aquests dies li he confessat al Lluís Vidal que, quan ens va proposar de tirar endavant aquest projecte, el primer que vaig pensar va ser "ostres, tu, vols dir? Com si no tinguéssim prou feina!". Ara li he de dir que li estaré eternament agraït per haver pensat en mi. Escriure música és molt difícil, no n'hi ha prou amb omplir un pentagrama de notes, i és vivint experiències com aquesta com més se n'aprèn. Com diu el poeta, "se hace camino al andar". Sí, ha estat un gran aprenentatge. Tenir un grup de músics que toquin allò que tu has imaginat és un privilegi, i et permet adonar-te del poc que saps. I crea addicció. Després d'una cosa així et venen ganes d'escriure més, i més, i més,...
El concert a l'Auditori ja ha passat, però aquesta només era la primera etapa d'aquest apassionant viatge. Dissabte i diumenge estarem gravant a la sala 4 de l'Auditori, i divendres dia 6 de febrer serem a Granollers per tornar a tocar en públic aquesta música. Suposo que seguirem informant...
Comentaris