EJP 2016 (I) Els directors


Aquests dies que estic passant immers en el microcosmos de l’Esmuc Jazz Project he recordat com vaig conèixer els meus companys de viatge en aquesta història.

Encara que aquest any no hagi pogut escriure cap obra perquè les seves funcions com a Cap de Departament l’absorbeixen en gran mesura, vull començar pel Francesc Capella. Recordo el dia que, sent jo estudiant de l’escola de música de Molins de Rei (jo deuria tenir 14 o 15 anys), d’una de les aules m’arribava el so d’un piano. Però no era cap d’aquells estudis de Czerny que ressonaven a tota hora per aquelles parets, ni Bach, ni Mozart, ni Bartok,... Em vaig atrevir a treure el cap i em vaig trobar un noi, no gaire més gran que jo, amb els cabells rossos i rinxolats, que estava tocant un standard de jazz. Em va explicar que havia vingut a substituir algun professor que estava malalt. Anys després ens hem anat trobant, compartint projectes i escenaris, amb grups diversos. I l’he vist tant tocant salsa amb la Lucrecia, com tocant jazz tradicional amb La Vella Dixieland, com acompanyant a duet la nostra amiga Laura Simó,... Un pianista complet, amb un gran ofici, i al qual sempre li he envejat el domini de l'instrument, la seva versatilitat i la capacitat d’adaptar-se a tants estils i situacions diverses.

Amb el Joan Díaz som coetanis, vam coincidir com a alumnes al Taller de Músics i, per tant, pertanyem a una mateixa generació musical. Això podria haver fet que, d’alguna manera, haguéssim estat “competint” per ocupar un mateix lloc en un mateix moment, quan tots dos començàvem a sortir de l'ou. En canvi, sempre he tingut molt bon rotllo amb ell. He d’admetre que, durant uns anys, envejava de manera malsana la seva naturalitat tocant, aquella facilitat aparent amb la que feia sonar cascades de notes, aquells acords que em sorprenien perquè sonaven tan diferents dels meus, i aquella gràcia per fer sonar els teclats, un instrument que a mi mai se m’ha donat bé. Per sort, aquest trauma de joventut ja és història, tot i que quan el sento encara hi ha moltes vegades que penso “serà fill de puta...”

Al Joan Sanmartí li he d’agrair (i em sembla que no ho he fet mai directament, mira si sóc imbècil) que em vagi donar l’oportunitat de jugar a la lliga dels grans. Quan jo era un “pipiolo”, em va cridar per substituir l’Iñaki Salvador en el seu grup, i més tard em va passar la meva primera feina estable com a músic en una producció teatral de Barcelona, l’any 1990. Gràcies a ell vaig poder tocar per primer cop amb en David Xirgu, amb en Xavi Figuerola, fins i tot amb en Lluís Vidal. Em consta que, durant aquests anys, ha seguit donant oportunitat a joves músics a participar en els seus projectes i a compartir la seva música. Aquesta és una mostra de la seva grandesa i generositat.

I el Lluís Vidal? Doncs us he d’admetre que, durant molt de temps, em feia por. Encara recordo com sortia de les seves classes de combo, ensorrat, sentint-me com un microbi i pensant que potser m’havia equivocat al no dedicar-me a la Física, com volien alguns del meus professors de l’institut. Però l'endemà ja tenia ganes de que passés la setmana per demostrar-li que podia superar els reptes que em plantejava a cada classe. Més endavant, i gràcies al Joan Sanmartí, com ja he comentat, vaig conèixer el Lluís com a col·lega i company de feina, i se’m va descobrir una altra persona, amb qui podia riure moltíssim i amb qui podia xerrar de tot. I també una persona generosa, sempre disposada a compartir els seus coneixements. Amb els anys, la por m’ha anat marxant, però segueixo tenint-li un gran respecte. Només cal veure’l assajar i escoltar la seva música per adonar-se de que té una idea claríssima del que vol i de com sonarà allò que escriu. I moltes vegades el veig tan gran que em fa sentir minúscul. Sempre li agrairé que s’inventés aquest projecte i que pensés en mi per formar-ne part.

 Amb aquests companys estrenarem dimarts la segona edició de l’Esmuc Jazz Project, dedicada a la figura del genial Ornette Coleman. Ho passarem bé, segur.

(la foto és de gener del 2020, en el dinar abans del concert de l'edició d'aquest any)



Comentaris