Quan vaig entrar a Can Mal, l'espai que ha habilitat el Carles Joan Pi a l'antiga fàbrica de Can Malvehy a Molins de Rei, sonava el disc de la Sílvia Pérez Cruz i el Javier Colina. De seguida em vaig trobar el Jon i el Jaume, feia temps que no ens vèiem i em va alegrar veure'ls.
El local és acollidor, curiós, diferent, un únic espai amb diferents ambients.
L'acte va començar amb una dramatització de poemes de Walt Whitman a càrrec de la Martina Tresserra i la Georgina Asín. Mentre m'ho mirava vaig recordar una cosa que després em vaig oblidar de dir a la Martina, i és que fent el seu paper de Raquel als Pastorets de Molins, on toco cada any, m'havia fet posar la pell de gallina moltes vegades. Sí, fent uns Pastorets de poble també es pot transmetre emoció. És clar, la Martina ha seguit fent teatre, i ara està a punt d'estrenar un espectacle dirigit per l'Àlex Rigola a Salt. Molta merda, Martina!
Després van seguir el mateix Carles Joan amb l'Ester Villamor i el Leandre López, amb més poemes i música. No havia vist mai el Leandre tocant el contrabaix, va ser una agradable sorpresa. Però el que em va agradar més va ser el diàleg entre la poesia de l'Ester i la trompeta del Leandre.
I finalment van tocar el Jon i el Jaume. Van començar amb un tema de Bill McHenry, van seguir amb el 26-2 de Coltrane, Falling grace de Steve Swallow i Smoke gets in your eyes. I com a bis, April, de Lennie Tristano. Un diàleg en estat pur, amb la música com a únic llenguatge, lliure i sense concessions.
Parlant amb la Martina li vaig comentar que la Sílvia, que sonava a l'entrar al local, havia estat alumna meva a l'Esmuc.
Després vaig caure en que el Jaume, i fins i tot el Jon, havien estat en combos on jo n'era el professor. I això em va fer adonar de com en sóc d'afortunat fent aquesta feina. He vist de molt a prop molt més talent del que mai hauria pogut imaginar.
Comentaris