Sempre em poso nerviós quan tenim concerts a duet. És un gènere molt exigent per a un pianista, només un concert a piano sol implica més dificultat i responsabilitat. I el fet de tocar un repertori tan delicat com el del disc "Ballads" en un espai obert a les cinc de la tarda, amb gent als bars i canalla fent soroll, encara em neguitejava més.
Malgrat tot, però, crec que vam fer un bon concert.
La plaça estava plena, totes les cadires ocupades i gent dreta al voltant. I la sensació que vaig tenir és que els vam poder enganxar, que estaven amb nosaltres. Molts alumnes, exalumnes, músics, amics, família en definitiva. Prou silenci, i més connexió de la que esperava. Els nervis no van acabar de marxar del tot, com em passa moltes vegades tan bon punt em poso a tocar. Però era una tensió positiva, que em va fer estar molt alerta del què feia, del què sentia, del què tocava i de com ho tocava per arribar, per projectar, per transmetre, per traspassar la fredor d'un escenari a l'aire lliure a la llum del dia.
També em preocupava el fet de presentar íntegrament el treball del disc. Per a l'oient segur que no és el mateix escoltar un disc de balades assegut al sofà de casa amb una copa a la mà que rebre el mateix repertori en un escenari, en directe. No sé per què sempre em fa patir que la proposta pugui cansar al públic al cap d'una estona. M'he de treure aquest pensament del cap d'una vegada, perquè no vaig tenir la sensació de que la intensitat baixés en cap moment. I així m'ho van corroborar els comentaris posteriors al concert.
És evident que a vegades ens preocupem més del compte. Però què hi vols fer, si no fóssim així no seríem així (i no sentiríem així, ni tocaríem així,...)
O sigui que ja estic esperant el proper concert, per confirmar sensacions i per gaudir un cop més tocant al costat de la Carme Canela, que canta i diu les melodies d'aquests temes tan preciosos com ningú. Quina gran sort haver compartit vida i música durant tants anys.
Comentaris