En el darrer article parlava de la facilitat o la dificultat d'entrar en la música, de deixar que flueixi sense esforç, i de com m'afecta això a l'hora de tocar. He rebut alguns mails i comentaris al facebook, tant públics com privats, al respecte d'aquest tema, i m'he animat a seguir escrivint sobre això. De fet, volia comentar un parell de bolos dels quals no vaig escriure en el seu moment, tot i que havia pensat a fer-ho.
Fa unes setmanes vam tocar amb Triángel (el trio de Ramón Ángel Rey) al Festival de Miranda de Ebro. L'endemà mateix tocàvem amb el mateix grup i el mateix repertori al Jamboree. I les sensacions van ser totalment diferents, fins i tot diria que oposades. Tot el que dissabte a Miranda era nervi, tensió, dificultat per tocar amb naturalitat, esforç per fer que les coses sonessin d'una determinada manera, diumenge al Jamboree es va convertir en sensació de llibertat, fluidesa, comunicació, flux d'idees noves,...
Quina era la diferència? D'una banda potser podríem parlar del so i del local: el Jamboree és un local petit, toquem molt a prop, el so és més recollit; a Miranda el local era gran, el so era dispers, tocàvem més lluny entre nosaltres i del públic, depeníem més dels monitors,... Però el que jo crec que a mi em va influir més va ser el factor mental. A Miranda ens estaven esperant per escoltar el nostre projecte, era un Festival (encara que no fos un gran festival, aquesta paraula té les seves connotacions), el dia anterior havien tocat la Sílvia Pérez Cruz amb el Colina i l'Albert Sanz, un pianista a qui admiro profundament,... Al Jamboree, un diumenge, no hi havia gaire gent, part del públic era allà sense saber exactament amb què es trobaria,... Vaig tocar sense cap mena de pressió, bàsicament perquè jo mateix no me'n vaig posar.
Una cosa semblant em va passar en el darrer bolo, a Sant Cugat, a trio amb el Matthew Simon i el Rai Ferrer. El repertori eren tot standards (excepte un blues amb pont del Matthew), el concert era al cafè de l'Auditori, el local era ple de gom a gom però l'ambient era distès. Vaig tocar molt a gust, em sentia comodíssim, les idees venien sense cap esforç.
Crec que hi ha un parell de coses que m'afecten especialment. El públic i els músics amb qui toco. Sobre el públic, a vegades saber que hi ha algú en particular em fa sentir més segur o menys. Per exemple, si sé que entre el públic hi ha algun músic a qui admiro, això em fa estar massa pendent de què pensarà sobre el que toco i, és clar, m'afecta negativament. En canvi, si sé que hi ha algú que aprecia el que faig, em fa sentir més segur i toco millor o, com a mínim, més tranquil. De la mateixa manera, quan toco amb músics dels que considero "de debó" (els que toquen igual que caminen, parlen o respiren, els que segurament no tenen tantes cabòries i que fan música d'una manera natural) jo mateix em poso pressió al damunt. I, tot i que de vegades aconsegueixo superar aquesta pressió perquè tocar amb ells és molt més senzill, perquè ho fan tot fàcil, a vegades em supera aquest desig d'intentar tocar com penso (erròniament) que ho hauria de fer. I, segurament, aquí és on rau l'error, en intentar fer alguna cosa enlloc de fer el que ve d'una manera natural.
Sé que amb aquestes confessions algú pot pensar que estic posant al descobert les meves febleses. M'és igual, em sembla que la gent que em coneix em valora pel que sóc i per com sóc. I suposo que el que em té en consideració ho seguirà fent, i al que no li agrada tant el que faig no el faré canviar d'opinió per més que em justifiqui amb paraules. La música parla per sí sola. Si escric això és per ajudar-me a mi mateix a entendre'm i a trobar solucions a temes que em capfiquen. I si ho faig públic és perquè m'agrada enriquir-me i aprendre amb les aportacions i els comentaris que rebo, i també perquè potser això pot ajudar a algú altre.
