El Budapest Jazz Club és un lloc pintoresc. La sala té tota la pinta
d’haver sigut un antic cinema de barri. Fins i tot té una finestreta a
la banda oposada de l’escenari des d’on es projectava una imatge amb
l’anunci del concert. Abans d’arribar a la sala, una zona de bar amb una
barra, taules i cadires dóna la benvinguda als visitants. I en una
altra zona, un menjador circular amb una zona central enlairada, amb un
escenari on hi fan les jam sessions, a sota del qual hi ha els camerinos.
En una de les parets del backstage, on vam sopar, hi havia una foto
d’Ornette Coleman. Només veure-la, el Benny es va posar a riure, i em va
explicar que quan Ornette va arribar a Nova York no podia ni tocar un
blues. I que recordava com, una nit en la que compartien cartell en un
club de la ciutat, es va sentir espetegar la porta del local. Era
Thelonious Monk, que es va plantar davant de l’escenari durant un dels
solos de Coleman, s’hi va quedar dret sense dir res durant una estona i
va marxar tornant a donar un cop de porta. El Benny em va dir:
“Thelonious was weird. He was the strange one in the city, but then
there was another strange on town. I think he was a little gelous”.
El concert estava dividit en dos sets, amb públics diferents, com al Jamboree. El que més em va cridar l’atenció al sortir a tocar va ser la proximitat de les primeres files. Els espectadors tenien la vista a l’alçada de l’escenari, i podies veure perfectament la felicitat a les seves cares expectants i agraïdes quan vam sortir. El primer passe va anar prou bé, tot i que el Jo em va dir que havia patit pel Benny, que el veia cansat, i que el so tan sec de la sala segur que no l’ajudava gens. Jo sincerament, no ho vaig notar. Però és cert que el segon set va anar molt millor. Jo vaig començar una mica despistat, el fet de repetir exactament el mateix repertori em produïa una sensació estranya. Però com altres vegades, Whisper not em va ajudar a centrar-me, i el solo de I remember Clifford potser va ser el que més em va agradar de tot el que he tocat en aquesta gira. El Jo em va dir que estava convençut que el Benny s'havia reservat per poder afrontar el segon set. Potser tenia raó.
Ara estic escrivint des de l’aeroport, tornem cap a casa contant els dies que falten per als concerts del juliol i amb una pila de música, imatges, vivències, històries i records al sarró. Can’t wait.
El concert estava dividit en dos sets, amb públics diferents, com al Jamboree. El que més em va cridar l’atenció al sortir a tocar va ser la proximitat de les primeres files. Els espectadors tenien la vista a l’alçada de l’escenari, i podies veure perfectament la felicitat a les seves cares expectants i agraïdes quan vam sortir. El primer passe va anar prou bé, tot i que el Jo em va dir que havia patit pel Benny, que el veia cansat, i que el so tan sec de la sala segur que no l’ajudava gens. Jo sincerament, no ho vaig notar. Però és cert que el segon set va anar molt millor. Jo vaig començar una mica despistat, el fet de repetir exactament el mateix repertori em produïa una sensació estranya. Però com altres vegades, Whisper not em va ajudar a centrar-me, i el solo de I remember Clifford potser va ser el que més em va agradar de tot el que he tocat en aquesta gira. El Jo em va dir que estava convençut que el Benny s'havia reservat per poder afrontar el segon set. Potser tenia raó.
Ara estic escrivint des de l’aeroport, tornem cap a casa contant els dies que falten per als concerts del juliol i amb una pila de música, imatges, vivències, històries i records al sarró. Can’t wait.
Comentaris