Terrassa, 6-2-09


Avui ha sigut, per al meu gust, el millor bolo del nou trio fins ara. Hi ha hagut molta més connexió, més risc, més novetat i més relax que en els bolos anteriors. La veritat és que el so a l'escenari era collonut, el piano estava afinadet i hem tocat pràcticament sense monitoratge.A més, hi havia poc públic, però m'ha semblat que estava amb nosaltres des del primer tema.

Cap al final del concert, després de donar les gràcies als assistents i dir que eren pocs però bons, algú ha cridat des del públic: "vosaltres sou menys i encara sou millors". Abans de tocar hem estat parlant amb el David sobre la situació actual, amb gent que fa cua per tocar a locals on es cobra un percentatge de la taquilla, i sobre com anaven les coses, quin futur ens espera als músics, que cada cop som més i tenim menys llocs per a tocar dignament.

I, després del concert, deia el David que potser quan més ensorrats estem més volem aprofitar cada ocasió que tenim per tocar i amb més intensitat ho vivim. No sé si era per això, però avui ho he viscut com feia temps que no em passava, i és una sensació fantàstica. He tornat a sentir aquella complicitat absoluta que tenia amb el trio fa anys, i la tranquil.litat de que no passava res, que podia arriscar i provar coses, que no havia d'estar pendent i conscient tota l'estona, que no em calia intentar conduir res més del compte perquè tot fluïa naturalment. Em sentia segur de mi mateix, i deixava que la música anés sortint sense preocupar-me de si em repetia, de si calia anar a buscar més intensitat, de si el públic s'ho estaria passant bé o s'estaria avorrint. I és que a vegades ens mengem massa el tarro amb les nostres paranoies i això acaba sent sempre un obstacle.

En fi, que ha anat de conya, que comencem la gira de Ressons de la millor manera possible, i que ja tinc ganes de tocar demà a Vic i demà passat a Lleida per intentar reviure aquesta sensació que m'omple tant.


Comentaris

Anònim ha dit…
Gràcies per la música! (Menys però millors)
Anònim ha dit…
I és clar... si és que has trobat les idees i paraules màgiques... es tracta de deixar fluir, i nosaltres mateixos (o el nostre coco) és el que s'encarrega de posar-hi traves.
Potser part de la gràcia està en això: que no ho tenim garantit cada dia, i ho anem intentant fins que, de tant en tant "passa".
I em reafirmo en el pensament de la conversa pre-bolo, i penso que pot ser que això repercutís en el que va sortir després...
Jo només puc afegir que també m'ho vaig passar teta, teta... com feia temps... GRÀCIEEEEES!!!!
Anònim ha dit…
Ei, Dionisaurus! Tu ets el del crit? Gràcies, em vas fer molt feliç!

I a tu, David, què més vols que et digui. No saps com em sento d'afortunat d'haver compartit tanta música i tants moments amb tu. Ets l'hòstia!
Anònim ha dit…
Uupps! El meu darrer comentari ha aparegut on no tocava (25-1-09). Perdoneu. Sóc nou en això dels blogs ...
Anònim ha dit…
(Què coi. El torno a penjar!)

Ep, Joan i compis. Vull confirmar com a espectador que el concert d'ahir a la Jazz Cava va ser memorable. Memorable.

Quan vaig entrar, tal i com m'havia passat la nit abans, i tantes altres nits d'aquest hivern, vaig tornar a sentir l'esglai que invariablement em provoca la sala buida. La por d'haver d'encarar uns músics decebuts, la tensió d'haver de decidir en quin moment aplaudir... (per sort, sempre hi ha algú més entès que jo, i la responsabilitat acaba sent, si més no, compartida).

Com i quan la música va desfer aquesta gelor interior, no ho sé. Però va ser un fenòmen col.lectiu a la sala, que es va reproduïr en cada un dels pocs ( bons!) assistents i, pel que podíem veure des de baix, també en cada un dels músics.

Ja que el David no s'està de fer servir un to emotiu i privat en el seu comentari, deixeu-m'hi apuntar a mi també. A la introducció de piano del segon tema de la segona part (My one and only love, potser?), vaig començar a plorar com un animal. A llàgrima viva.
Davant meu, un altre espectador es posava les mans al cap mentre el sacsejava negant,incrèdul, la realitat que penetrava per les seves orelles. I suposo que aquestes mostres eren generals per tota la sala, però altra feina tenia escoltant-vos per anar-me fixant en els veïns.

Total. Que si a Lourdes s'hi fan miracles, vosaltres els vàreu fer ahir a Terrassa, convertint cada espectador en cent i cada nota en mil. Al final, algú o altre us ho havia d'agraïr, i tu Joan em vas servir la oportunitat amb safata
amb el 'pocs i bons'.

Gràcies per la música. No hi ha res més a dir.
Anònim ha dit…
La mare que em va parir! Jo també he plorat en un concert, i t'asseguro que això que m'expliques és la cosa més gran que em podies dir. Perquè l'emoció és, per a mi, la raó de ser de la música, sigui com sigui que es produeix aquesta emoció.

No tinc paraules per expressar com em fa sentir el teu comentari, però si que et diré que amb això es tanca el cercle, perquè l'emoció que et vam poder transmetre ahir en el concert ens retorna ara amb les teves paraules.

Gràcies, company, gràcies a la música.
Anònim ha dit…
Ah, i trobo collonut que t'hagis equivocat al penjar el comentari i que l'hagis tornat a copiar amb la prèvia del "Uupps!", boníssim!