Terrassa, 6-2-09

Avui ha sigut, per al meu gust, el millor bolo del nou trio fins ara. Hi ha hagut molta més connexió, més risc, més novetat i més relax que en els bolos anteriors. La veritat és que el so a l'escenari era collonut, el piano estava afinadet i hem tocat pràcticament sense monitoratge.A més, hi havia poc públic, però m'ha semblat que estava amb nosaltres des del primer tema.

Cap al final del concert, després de donar les gràcies als assistents i dir que eren pocs però bons, algú ha cridat des del públic: "vosaltres sou menys i encara sou millors". Abans de tocar hem estat parlant amb el David sobre la situació actual, amb gent que fa cua per tocar a locals on es cobra un percentatge de la taquilla, i sobre com anaven les coses, quin futur ens espera als músics, que cada cop som més i tenim menys llocs per a tocar dignament.

I, després del concert, deia el David que potser quan més ensorrats estem més volem aprofitar cada ocasió que tenim per tocar i amb més intensitat ho vivim. No sé si era per això, però avui ho he viscut com feia temps que no em passava, i és una sensació fantàstica. He tornat a sentir aquella complicitat absoluta que tenia amb el trio fa anys, i la tranquil.litat de que no passava res, que podia arriscar i provar coses, que no havia d'estar pendent i conscient tota l'estona, que no em calia intentar conduir res més del compte perquè tot fluïa naturalment. Em sentia segur de mi mateix, i deixava que la música anés sortint sense preocupar-me de si em repetia, de si calia anar a buscar més intensitat, de si el públic s'ho estaria passant bé o s'estaria avorrint. I és que a vegades ens mengem massa el tarro amb les nostres paranoies i això acaba sent sempre un obstacle.

En fi, que ha anat de conya, que comencem la gira de Ressons de la millor manera possible, i que ja tinc ganes de tocar demà a Vic i demà passat a Lleida per intentar reviure aquesta sensació que m'omple tant.