Aquesta foto mostra l’abans i el després de la sala on hem tocat amb la Carme Canela aquest cap de setmana. La feinada que van fer l’Albert Surià, la Bàrbara i la Christine, i l’amor i l’entusiasme que posen en la preparació d’aquests concerts fan que no hi hagi res impossible. Ja fa set anys que organitzen el festival Música i Sensacions a Òrrius, normalment a l’estiu, a l’aire lliure. Aquest any, a causa de la pandèmia, no es va poder fer com era habitual. Però en canvi, gràcies a això els orriencs han descobert que l’espai on normalment fan pilates, gimnàs, la festa de fi d’any, l’entrega de la carta als reis,... es podia convertir en un exclusiu club de jazz.
Quan parlàvem de dates per al concert i buscàvem un dissabte que anés bé, l’Albert ens va demanar si, en cas de que hi hagués més demanda de la que l’aforament de la sala podia acceptar, estaríem disposats a fer un segon concert en diumenge. Evidentment vam dir que encantats de la vida. Aquesta opció es va confirmar de seguida que vam definir un cap de setmana. El que no ens podíem esperar és que al cap d’uns dies ens demanessin si ens faria res fer dos concerts el dissabte perquè la demanda havia desbordat totes les previsions. Tres concerts en dos dies. És com un miracle.
Les atencions que han tingut amb nosaltres han sobrepassat totes les meves expectatives. Ja m'ho va avançar divendres el David Casamitjana, que coneix bé l'Albert i la seva gent, quan li vaig dir que l'endemà anava a tocar a Òrrius. Fins al punt que dissabte, entre passe i passe, ens van oferir si volíem que la Marta, una amiga de l'equip que és terapeuta i té una consulta just al costat de la sala on tocàvem, ens fes un massatge reparador. Jo, que feia dies que volia anar al fisio per tractar els meus problemes recurrents de cervicals i dorsals, no m'hi vaig poder negar. I la Bàrbara em va comentar que quan vaig tornar de la sessió amb la Marta feia tota una altra cara.
Els concerts han anat molt bé, han estat plens d’un públic atent, entregat i generós. Hem venut un bon grapat de discos, i tinc la sensació que en molts moments hem aconseguit transmetre aquestes sensacions que donen títol al festival. Encara que personalment no estic del tot satisfet de com he tocat (sí, ja ho sé, això em passa molt poques vegades), hi ha hagut moments on m’he sentit força connectat. Potser el que em pesa més és que, encara avui, amb 52 anys a l’esquena, em posi nerviós depenent de qui hi ha a la sala. Avui ha vingut l’Ignasi Terraza, i m’ha costat horrors treure’m del cap que m’estava escoltant un gran pianista com ell, especialment quan feia algun tema amb el meu stride de pa sucat amb oli davant de tot un especialista en el gènere. Però què hi farem, no tinc altra remei que aprendre a conviure amb aquestes cabòries meves, perquè a aquestes alçades dubto que me’n pugui curar.
Amb aquests concerts acabo una setmana plena d’activitat, que va començar diumenge amb el concert del Gorka Garay a casa, a Molins de Rei, va seguir dilluns amb l’Esmuc Jazz Project a l’Auditori, divendres al Palau de la Música amb la Sant Andreu Jazz Band, i ha acabat el cap de setmana amb la Carme en un improvisat club de jazz d’Òrrius, que diria que no serà la última vegada que obre les seves portes. Per estar en plena pandèmia, no em puc queixar de res.
Comentaris