Ja està, ja ha passat, tant de temps capficat amb aquest bolo i j'ha està fet. Bufffff!
Això de fer versions d'un monstre com Chopin em tenia una mica acollonit, bé, una mica bastant. Però la veritat és que m'he trobat més còmode del que em pensava.
El piano era un Stenway gran cua, una mica massa tou per al meu gust. A vegades em semblava que em costava agafar-m'hi, i el so era un pèl extrany. Segurament perquè era a l'aire lliure, a la Plaça del Rei, no tenia prou consciència del so de fora i a l'escenari em semblava que sonava tot fluixet, no sentia el retorn de la sala (és clar, és que no hi havia sala!).
Ha començat el Capella, m'ha agradat moltíssim, s'ho havia currat a tope, tot súper ben estructurat, cuidat, arranjat, amb bon so... Després m'ha tocat a mi, i he fet les meves cosetes. No sóc un virtuós i no tinc els recursos d'altres pianistes amb més ofici, però he intentat fer música amb les eines que més o menys controlo. Després ha vingut el Bover, apabullant, amb un pianisme que tomba d'esquena. Jo diria que és el que més s'ha apropat a l'esperit de Chopin, sobretot pel que fa a exprémer les capacitats de l'instrument. I ha acabat el Joan Díaz, amb aquelles cascades de notes que fa com qui no vol la cosa, com si no fes res. A més, ha tingut la brillant idea d'acabar amb un pedal de fa que ha servit perquè ens hi anéssim afegint els altres i acabéssim tocant a vuit mans en una mena de jam que ha sigut un final de festa fantàstic.
En fi, que ara em queda una extranya sensació de buidor, suposo que fruit d'haver estat capficat, gairebé obsessionat amb aquest concert des del dia que em van proposar de participar-hi. Total per acabar fent el que faig sempre... Sóc un malalt, què hi farem.
Comentaris