Ahir vaig anar al cine. No és una cosa que faci sovint, i les darreres pel.lícules que he vist eren de la onda "Ice age", "Els increïbles" o "Bee movie".
He de confessar que hi anava amb certes reticències, perquè ja m'havien advertit que les pel.lícules de Pere Portabella no tenien res a veure amb el cine que estem acostumats a veure, on se'ns acostuma a explicar una història més o menys interessant i amb més o menys gràcia. I pensava que, segurament, com que no sóc gens cinèfil, potser se'm faria una mica dur, pesat o difícil d'entendre. Quin greu error! Jo que estic fart de dir-li a la gent que quan va a un concert de jazz no cal que hi entengui, que simplement es relaxi i es deixi portar per la música, per les emocions i les sensacions que li transmeti aquella música, oblidant-se de quin tipus de música es tracta i traient-se del cap tots els prejudicis i les frases del tipus "és que el jazz és una música per minories". Resulta que havia caigut en el mateix parany i en el mateix error del qual intento prevenir als meus amics, als meus parents o, fins i tot algunes vegades, al públic d'un concert.
Certament, "El silenci abans de Bach" no em va explicar una història, me'n va explicar moltes més i, per sobre de tot, em va tenir una bona estona (no sabria dir ni quan va durar la pel.lícula) enganxat a la pantalla, absort per les imatges, els sons i les situacions que s'anaven succeint a un ritme tranquil, natural, orgànic.
Hi ha moments d'una bellesa sublim, plens de poesia, moments que provoquen angoixa, com l'escena dels tubs de l'orgue, moments on se'ns mostren històries extremament realistes, naturalistes,... I per sobre de tot això, la música de Bach, barrejada amb els sons quotidians del nostre temps: el soroll dels cotxes i dels camions a la carretera, el soroll del tramvia, del metro, de la pluja torrencial que cau mentre el protagonista toca el fagot en calçotets en un motel de carretera,...
Aquesta barreja de sons i de música, que tant em va cridar l'atenció des del moment en què Antonio Serrano toca l'harmònica a la cabina d'un camió en plena ruta, va ser una de les coses que va remarcar el mateix Portabella en la sessió de després de la projecció de la pel.lícula. I és que, per acabar d'arrodonir la nit, el propi autor va ser amb nosaltres per parlar-ne, amb aquella saviesa que es desprèn de les paraules d'algú de qui intueixes que ha viscut molt i que, a més, ha sapigut viure.
Comentaris