Si hagués escrit això ahir, diria que m'ho he passat bé tocant, aquesta nit. Diria que, malgrat la pianola de plàstic de la Bilbaina (quan es decidiran a canviar de local i comprar un piano com Déu mana!), durant bona part del bolo m'he oblidat que tocava amb un pseudo-instrument i m'he sentit a gust, fent música. També diria que m'he trobat molt millor que la darrera vegada que vam tocar amb el Peter al Jamboree. I que no m'ha costat gens acompanyar-lo, fins i tot trobar els moments en que el millor era callar, fer silenci, deixar que els seus acords poderosíssims prenguessin tot el protagonisme harmònic, rítmic i melòdic i apartar-me peruqè la música brillés encara més. Fins i tot diria que, malgrat la poca activitat que tinc darrerament, m'he sentit prou fi, amb idees, i si bé es cert que no estic en forma, sí que m'he sentit prou lúcid com per treure partit dels recursos que se m'anaven acudint, i que aquests s'adaptaven al que els meus dits i el meu cervell es veien capaços.
Però estic escrivint avui i, casuncony, avui ha sigut tota una altra cosa. Estava programat un doble concert, amb el grup del Joan Vidal primer, tocant una suite composta per ell mateix, i nosaltres després. El primer concert ja ha començat amb retard, l'espera s'ha fet llarga, havíem de començar a les 11 i ho hem fet ben bé a les 12. Tocàvem a la nova sala del Casino, dedicada al Joan Bretcha, que ha quedat de conya però que encara ha de solucionar alguns problemes d'acústica, sobretot a l'escenari. Tot em sonava dispers, desangelat, com si cadascú toqués sol, sense empastar amb la resta del grup. Però no vull posar excuses. M'he trobat tota l'estona massa pendent, massa actiu a nivell mental, pensant en què havia de fer. Tot allò que ahir em va resultar tan senzill i tan natural, avui no trobava la manera de fer-ho, potser precisament perquè l'estava buscant tota l'estona. Els acompanyaments als solos del Peter l'anaven perseguint contínuament, i els meus solos han estat mal construïts, previsibles, mancats d'interés i de direcció.
En fi, almenys així és com jo ho he percebut. L'Esteve coincidia amb mi en que no ha estat un bon bolo. I el Peter ha dit que costava molt tocar, que el so de la sala ens anava en contra. Només a l'Ignasi li ha semblat que tot era collonut, diu que ell estava al mig i que ho sentia tot de puta mare. I després hi havia el Jordi Pujol, que m'ha dit que cada vegada que em veu en directe li venen ganes de que gravi un altre disc. Li he dit que vigilés, que li prendria la paraula, però amb poc convenciment.
La darrera vegada que vaig tocar en un concert doble va ser al Festival de Terrassa, i ja vaig escriure com m'havia agradat el pianisme del Sergi Sirvent. Avui he escoltat un altre pianista que em deixa bocabadat quan el sento, el Marco Mezquida. El seu control i domini de l'instrument és aclaparador, el seu so és preciós, i la seva imaginació i varietat de recursos fan caure d'esquena. Un altre nen que s'ha fet gran, què dic gran, enorme!
Comentaris