Durant molt de temps acostumava a ser el més jove de les bandes on tocava. I era una sensació que m’agradava. Darrerament em passa que sovint sóc el més gran. I sabeu una cosa? És una sensació que potser encara m’agrada més! Tinc la sort de poder participar des de fa ja una bona temporada en concerts liderats per alguns dels millors músics joves del país. Tota aquesta fornada que han creat aquesta moguda fantàstica anomenada The Changes: Irene Reig, Oriol Vallès, el Joan i el Lluc Casares, Pol Omedes, Héctor Floria, Joan Mar Sauqué, Giuseppe Campisi,... Molts d’ells van ser alumnes meus i ara compartim escenari. I m’omple d’orgull, m’omple de vida, i em fa immensament feliç.
Ahir va ser una d’aquestes nits. Programa doble al Festival de Jazz de Terrassa. A la primera part, Alto for Two, un quintet liderat per l’holandesa Kika Sprangers i l’Irene Reig, amb el gran Xavi Torres al piano i dos companys més amb qui van coincidir a Amsterdam, Thomas Pol al contrabaix i Sun-Mi Hong a la bateria. Una proposta interessantíssima, amb dos sons d’alto molt diferents però molt compatibles alhora. I amb composicions pròpies molt contrastades que definien perfectament la personalitat de cadascun dels diferents compositors. No només va ser interessant, sinó també molt estimulant.
Tant va ser així que, quan vam sortir a l’escenari després d’ells amb Smack Dab, hi havia unes ganes boges de tocar. Em va recordar una vegada que, en un concert organitzat pel Taller de Músics al Festival de Jazz de Barcelona, un combo de professors (entre els quals recordo perfectament que hi havia el Vicenç Solsona, perquè ho hem comentat moltes vegades) vam sortir a tocar després de Colectivo Pi, un grup liderat per l’Esteve Pi i el Raynald Colom. Parlo de fa molts anys, ells eren uns pipiolos, però ja tocaven de puta mare. Mentre els escoltàvem des del camerino ens vam anar encenent, i quan ens va tocar a nosaltres vam sortir a rebentar.
El cas és que ahir també vam sortir una mica desbocats. O almenys aquesta és la sensació que jo vaig tenir. Vam començar amb Barrel Crab, un original del Joan Casares, que es tanca amb un solo de piano sobre el qual entra un background de pitos. Mai m’ha agradat solejar sobre un background, i menys encara quan això et limita el solo perquè condueix cap a la darrera A del tema. Però bé, així estava plantejat i així ho vam fer. El segon tema era La Unió Ortopèdica, de l’Oriol Vallès, un 5/4 amb un vamp on es van desplaçant rítmicament un seguit d’acords diabòlics. Vaig fer el que vaig poder... La sort és que els solos són sobre un blues menor a tota pastilla, que diria que va servir per desfogar tota aquesta energia continguda en el primer tema. Després va venir un arranjament d'un standard cantat per l'Oriol, I’m Old Fashioned, que ens va ajudar a baixar una mica. Crec que va ser el punt d’inflexió del bolo. A partir d’allà diria que tot es va posar una mica al seu lloc i vam tocar més centrats. El següent va ser un tema nou de l’Oriol, Va què? Per acabar, Ugetsu, i una versió curta d’un blues del Lluc, Don Marto Blues, amb solo del Pau Sala. I com a bis, Cedar, un altre tema de l’Oriol que té un interludi a piano sol on no podia parar de sentir el soroll de les copes que suposo que estaven recollint els de la barra. Vaig decidir incorporar-les al meu interludi per conduir-ho cap al vamp final, que va desembocar en ‘Round Minight. I amb Monk vam tancar una nit que per a mi va ser fantàstica.
He de reconèixer que tocar davant del Xavi Torres m’imposava força. Mai estaré a l’alçada del seu pianisme virtuós i de la seva musicalitat. Però, afortunadament, ahir vaig ser capaç de controlar aquest sentiment que m'envaeix tan sovint quan hi ha músics a qui admiro a la sala. Vaig sortir a tocar tranquil, sabent que no puc fer res més que tocar com toco i ser com sóc. Intentar qualsevol altra cosa és un esforç innecessari i inútil. Ahir vaig aconseguir no caure en aquest parany mental que em poso jo mateix massa vegades. En part diria que hi va ajudar el fet que quan toco amb aquesta gent, amb aquests músics, em sento lliure. Sé que no li donen importància a l’error (ahir n’hi va haver, sempre hi ha errors!). I que valoren altres coses molt més importants: l’energia, el ritme, la direcció, el llenguatge, the changes,... La setmana que ve tinc dos bolos amb The Bop Collective, el grup liderat per l’Irene Reig. Can’t wait!
Comentaris